El Francesc-Marc Álvaro i l’Agustí Colomines van publicar ahir dos articles molt semblants sobre la crisi de discurs que pateix Convergència. Tots dos descrivien bé la situació del partit. Convergència corre el risc de quedar destruïda pel mateix tacticisme que l’ha ajudat a mantenir-se durant tants anys al centre del poder polític. La manca d’idees pròpies, o la por d’articular-les de manera clara i convincent, comença a posar en perill la supervivència del partit –i no precisament perquè d’altres columnistes no ho haguessin advertit ja fa alguns anys–. 

Com deia Álvaro, Convergència s’equivoca si creu que el seu futur passa per tornar-se més d’esquerres o menys independentista o totes dues coses. Com diu Colomines, l’últim polític que va pensar a Convergència va ser Jordi Pujol. El partit de Mas i Puigdemont sempre ha cultivat una al·lèrgia terrible al pensament. Les pràctiques que van permetre els convergents gestionar el poder autonòmic millor que ningú, els darrers anys han impedit que participessin en bones condicions en el debat d’idees plantejat per les esquerres, no sols a Catalunya sinó a tot Espanya.

Mas es va posar la independència d'objectiu sense estar preparat per imaginar-se-la

El problema de fons és que per elaborar un pensament fort el primer que cal tenir són polítics capaços d'actuar seguint una visió particular i clara del futur. El pensament sorgeix de la capacitat d’imaginar un objectiu amb una intensitat prou gran com per encomanar la necessitat d’implementar-lo. Pujol va tenir una visió, i li va dedicar la carrera i la vida. La seva visió de Catalunya partia de la premissa que, després de 40 anys de dictadura, Barcelona i Madrid viurien una guerra freda. Per Pujol la prioritat era refer el país i després resistir d’acord amb les normes de l’autonomisme.  

El problema del president Mas i el seu equip és que l'evolució dels esdeveniments els va agafar a contrapeu i es van posar la independència d’objectiu sense estar preparats per imaginar-se-la. Els convergents potser l’han volguda i la volen, però cap dels polítics que tenen a primera fila és capaç de veure-la amb prou força o concreció com per donar peu a un pensament creïble i genuí. Per defensar el seu món, Pujol va posar en perill fins i tot l’honor i la família. Per la Convergència actual la independència no ha passat de ser un recurs electoral tan benintencionat com es vulgui. 

Ara el seu electorat s’imagina més la independència que no pas els seus propis líders. Segurament aviat veurem que a ERC li passa el mateix. Convergència ha atrapat tot el país en la política de la pena que va permetre a Pujol de mantenir-se en el poder durant tants anys. Tant a Catalunya com a Espanya, la força del discurs d’esquerra encara va lligada a la situació pastada a Catalunya durant el pujolisme. Pujol creia que Catalunya no era prou forta per independitzar-se i, mentre es dedicava a fer país, es va desencadenar una mena de competició per veure qui patia més, si la catalanitat en mans d’Espanya o els fills de la immigració a mans dels catalans de soca-rel. 

El problema és que la cultura victimista no demana pensament perquè no demana accions concretes, sinó purament la contemplació dels que pateixen i la seva explotació com a espectacle. El victimisme no posa el focus en la llibertat de les persones –i per tant en la vida– sinó en la distinció entre els col·lectius que pateixen i els que no. El protagonisme exagerat que els col·lectius victimitzats agafen en aquests climes polítics acaba impedint que les preguntes intel·ligents no siguin devorades per l’escàndol i, per tant, que es pugui elaborar una idea forta de justícia.

Com que la prioritat sempre és consolar i evitar d’ofendre els que pateixen, els valors polítics acaben entrant en un progressiu estat de putrefacció. En comptes de promoure un sentit de la justícia consistent i polítiques destinades a equilibrar el poder dels forts respecte als febles, el victimisme produeix discursos que no poden ésser mai avaluats en termes d’eficàcia. És així que, sota el Govern de Mas, el Parlament es va trobar fent monogràfics sobre la pobresa, tot i no tenir les competències per garantir la llum i l’aigua dels més desafavorits. O que ara, esgotats de cridar contra la casta i la corrupció, la premsa i els partits exploten les febleses de les dones. 

Sense el paper castrador que juga el victimisme no s'entén que a Catalunya les dretes siguin fins i tot més anormals que a Espanya

Els discursos victimistes desdibuixen l’individu, i tard o d’hora allunyen la gent de la política perquè demanen més sacrificis i més contenció al ciutadà corrent que no pas als mateixos polítics, que perden l’autenticitat i la capacitat de donar exemple. Quan perverteixes una virtut tan cristiana com la compassió per treure’n un benefici personal apareixen partits despietats com Ciutadans i onades d’indignació dirigides contra figures concretes que fan de cap de turc de la ràbia acumulada. Sense el paper castrador que juga el victimisme no s'entén que a Catalunya el discurs de dretes sigui fins i tot més anormal que a Espanya. 

La compassió, igual que el respecte, és una virtut continguda i silenciosa. En canvi, el pensament és sorollós perquè es forja a través de l’assaig-error i sempre necessita fer una mica de trencadissa. Així es va fer el submarí i així es va fer la Sagrada Família, i així s’han fet totes les grans coses en la història de la humanitat. A Convergència no hi ha pensament perquè fa anys que la gent que lidera el partit té més por de perdre els privilegis heretats del pujolisme que no pas ganes d’afirmar les seves conviccions. Per això sempre reacciona tard i malament i els mateixos que estaven en contra les consultes són els mateixos que encara manen i monopolitzen el discurs en el partit.