La guardiola de les pensions, que el 2011 s'apropava als 67.000 milions d'euros, s'haurà esgotat totalment el 2018. Les previsions que s'han anat fent des d'aquella data i les alarmes que s'han donat anualment no han ajudat a corregir la situació actual, que, de facto, és d'extinció total del fons de la Seguretat Social. Encara que tècnicament queden uns 8.100 milions d'euros, s'haurien gastats si no fos per un crèdit complementari sol·licitat per uns 10.000 milions amb el subterfugi polític de no deixar la guardiola a zero. Aquesta és la crua realitat d'aquests últims sis anys de gestió de les pensions a Espanya que es pretén salvar amb l'excusa de la crisi econòmica. El cert és que la política i el que es diu mai és fútil i si obrim el prisma del debat d'aquests últims temps entre Catalunya i Espanya no és difícil recordar aquelles frases inquietants pronunciades per prohoms de les Espanyes que sense cap rubor deien als nostres avis catalans que la independència posava en risc les seves pensions. No era veritat però la por és lliure i és el primer que en una societat s'expandeix.

Catalunya hauria pogut pagar les seves pensions en una situació d'independència de la mateixa manera que a curt termini les pensions espanyoles no corren un risc imminent. Una altra cosa és que s'estigui fent el possible per redreçar una situació complicada, que no s'està fent, o que el govern espanyol hagi iniciat el camí de revertir-la. Per què, doncs, d'aquest tema no se'n parla quan milions d'espanyols poden tenir un problema seriós d'aquí a uns anys? Fonamentalment, perquè ningú no gosa posar a sobre de la taula un discurs que necessàriament haurà d'anar acompanyat de mesures desagradables. És molt més fàcil aglutinar el nacionalisme espanyol al voltant de com impedir una Catalunya sobirana que proposar reformes de pes que necessàriament seran un impediment electoral per als qui obrin aquest debat.

Espanya no vol ser reformada en cap dels seus aspectes substancials i així ho ha deixat clar el partit que millor els representa fora de Catalunya i el País Basc, que no és cap altre que el PP. Els socialistes coquetegen amb idees de canvi que els populars no assumiran i les elits madrilenyes bloquejaran sempre. Hi ha prou exemples per assegurar-ho i la política no pot substanciar-se en la imaginació infinita. Per això els debats estèrils sobre la reforma de la Constitució o un sistema de finançament just no es mouen mai del punt de partida per moltes voltes que s'hi facin. Seria bo que a la campanya electoral, els partits unionistes expressessin les seves propostes per garantir el sistema de pensions també als catalans. A tots aquells que de bona fe van creure que una Catalunya independent les posaria en risc.