Després de setze anys com a director de diari, catorze a La Vanguardia i dos a El Nacional, molts de vostès comprendran que el que menys m'agradi sigui analitzar en primera persona la feina d'un director d'un altre mitjà. No hem de ser nosaltres, els responsables dels mitjans, qui jutgem la nostra competència sinó que han de ser sobretot els seus lectors. Molt més ara, al món digital, quan hi ha tantes possibilitats d'escollir el que un vol llegir i no és ostatge com antany dels diaris de paper, que últimament acullen els atropellaments impresos més grans que es recorden contra la veritat i contra la democràcia fins a convertir-se en morts vivents que res no valen i per a res no serveixen.

Era necessària aquesta introducció abans d'expressar l'estupefacció per com es pot fabricar un document a partir d'una comunicació verbal, col·locar-lo a la primera pàgina d'El Periódico i presentar-lo com una exclusiva. En un moment donat, de la CIA, i, més tard d'una altra agència de seguretat nord-americana. És cert que la tensió informativa i la precipitació porta de vegades a cometre errors. Però no és aquest el cas, ja que el primer avanç de la notícia ja va provocar un gran enrenou la mateixa tarda del terrible atemptat de la Rambla de Barcelona, el passat dia 17. Aquí semblava quedar el tema però la forma com ha rebotat, lluny de reforçar la veracitat de la informació, s'assembla molt a altres reportatges de sobres coneguts i que hem viscut últimament a Catalunya massa vegades, encara que no amb 16 morts com els produïts pel terrible atac terrorista a Barcelona i Cambrils que ha consternat la ciutadania.

La campanya de descrèdit contra els Mossos d'Esquadra persegueix dues coses, si l'una dolenta, l'altra encara més reprotxable. En primer lloc, traslladar a la ciutadania que s'hagués pogut fer més per impedir els atemptats i que la policia catalana va errar en l'anàlisi de la informació que obrava al seu poder a partir d'altres cossos de seguretat espanyols i també dels Estats Units. En segon lloc, trencar com sigui una situació desconeguda a Catalunya i que ha generat un corrent de gran simpatia entre els agents de la policia catalana i la ciutadania. L'exemple més clar d'això últim va ser el resultat de la manifestació de dissabte passat amb multitud de ciutadans lliurant roses grogues i vermelles als Mossos o dipositant-les als seus vehicles. Que aquest atac contra la policia catalana es produeixi quan el país continua estant en alerta antiterrorista de nivell quatre sobre cinc i enmig d'un reconeixement general de la seva actuació no és que sigui una cosa xocant sinó que fer-ho sense cap base és irresponsable.

D'aquí a l'1 d'octubre, tothom coincideix que assistirem a situacions polítiques excepcionals i a la publicació de notícies que poc o gens tenen a veure amb la realitat encara que compleixen la seva funció: se n'acaba parlant a les ràdios, a les televisions, als diaris i es desprestigia l'adversari o el rival de torn. L'experiència demostra que ja comença a ser un clàssic dels processos electorals a Catalunya. Hi ha qui se'n defensa assenyalant que la ciutadania cada vegada està més preparada per a aquest tipus de campanyes i segurament és veritat. Però aquest no és el camí. No ho hauria de ser per a governants i molt menys per a mitjans de comunicació perquè no tinc cap dubte que es pot estar en contra de la independència sense recórrer a la infàmia, la invenció, el joc brut i les clavegueres de l'Estat.