Barcelona, 7 de juny de 1896. 21 hores. Intersecció dels carrers Canvis Nous i Arenes dels Canvis, al barri del Born. La processó de Corpus retornava a l’església de Santa Maria del Mar, des d’on havia sortit hores abans, quan un desconegut va llançar sobre la multitud una bomba de metralla Orsini. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 08/07/1896), l’explosiu va ser llançat des d’un terrat proper, i aniria dirigit a les autoritats que encapçalaven la processó. Però, per algun motiu que el cronista no esmenta, la bomba va caure sobre els espectadors que contemplaven el pas de la comitiva. El resultat d’aquell atemptat seria de 12 morts i 70 ferits.
Un atac de falsa bandera?
Tot seguit, les autoritats governatives espanyoles a Barcelona, van assenyalar el moviment anarquista com a responsable de l’atemptat, i van desplegar una cacera que es traduiria en la detenció i tortura de vuitanta-set persones. La Guàrdia Civil obtindria la confessió de l’italià Tomàs Ascheri Fossati, un tenebrós personatge que la premsa de l’època havia acusat de ser un talp del governador infiltrat en els moviments llibertaris, i que en el decurs dels duríssims interrogatoris, sorprenentment, confessaria l’autoria de la massacre. Ràpidament es va desfermar la sospita que l’atemptat havia estat un atac de falsa bandera.
Gravat de l'afusellament dels condemnats per l'atemptat dels Canvis Nous / Font: Barcelona Cultura. Ajuntament de Barcelona
El paisatge
La Catalunya de 1896 estava immersa en un paisatge social extremadament convuls. Ja havia esclatat la Tercera Guerra de Cuba (1895-1898), la que conduiria aquella colònia hispànica a la independència definitiva. I com havia passat en els conflictes anteriors, el govern espanyol havia decretat lleves forçoses que afectaven especialment les classes més humils de la societat (obrers industrials i jornalers agraris). Aquelles lleves havien provocat una importantíssima contestació social que havia trobat la complicitat dels creixents moviments obreristes i catalanistes. Cal aclarir que, en aquell context històric, obrerisme i catalanisme es projectaven en paral·lel.
¿Qui es qui?: L’aparell politicomilitar
L’Espanya de 1896 estava governada per un règim monàrquic, pretesament constitucional. La cap d’estat era la regent Maria Cristina d’Habsburg, vídua d’Alfons XII i mare d’Alfons XIII. El president del govern era Antonio Cánovas del Castillo, cap de files del Partit Conservador. El ministre de governació era Fernando Cos-Gayón, amic personal de Cánovas. El capità general de Catalunya era el general Eulogi Despujol. I el governador civil de Barcelona era Eduardo de Hinojosa. L’eix que unia aquests personatges —al marge de la seva ideologia— era que, després de la I República, havien tingut un paper molt rellevant en la restauració de la dinastia borbònica (1874).
La regent Maria Cristina, obra de Frazer; el president Cánovas, obra de Madrazo, i el capità general Despujols, obra de Carretero / Font: Wikimedia Commons
Qui és qui?: L’aparell policial
L’aparell policial de Barcelona —i del conjunt de Catalunya— estava dirigit pel general Despujol. Aquest personatge tenia una llarga experiència —que dibuixa a bastament el seu perfil— en allò que als cercles de poder de Madrid anomenaven “lucha contra la insurrección”. Abans de ser nomenat capità general de Catalunya, havia dirigit diverses operacions militars contra les “insurreccions” locals al Marroc i republicanes a l’Aragó. I havia estat governador espanyol a les colònies de Puerto Rico (1878-1881) i de Filipines (1891-1893), llavors immerses en els seus respectius processos independentistes. I el seu antecessor a Catalunya, el general Weyler, curiosament l’havia rellevat a Filipines.
Qui és qui?: L’acusat de la massacre
Amb posterioritat a la I República (1873) —durant l’etapa anomenada "Restauració borbònica”—, els nomenaments de capitans generals dibuixen un curiós i revelador eix Catalunya-Cuba-Puerto Rico-Filipines: els perfils són sempre molt similars; i les tècniques repressives, també. En aquell context entraria en joc la figura de Tomàs Ascheri Fossati; un personatge de l’hampa —d’origen italià— infiltrat en els moviments anarquistes. La seva relació amb l’aparell policial estava fora de qualsevol dubte; i, després de l’atemptat, aquesta revelació —s’havia convertit en un “cremat”— seria la que, probablement, explicaria la seva detenció, confessió, judici i execució.
Qui és qui? El veritable autor de la massacre
En canvi, la investigació historiogràfica assenyala com autor material de la massacre el francès François Girault, que sovintejava els cercles anarquistes de Barcelona. I sorprèn el fet que un estranger —que havia de ser molt visible i que en la ideologia policial havia de jugar un paper d’enllaç amb els moviments llibertaris exteriors— no seria ni tan sols interrogat. Segons aquesta investigació, després de la comissió de l’atemptat, va fugir a París. Allà, es va reunir amb dos dirigents anarquistes de Barcelona que li van demanar que es lliurés. Però Girault no tan sols no es va lliurar, sinó que va viatjar a Buenos Aires, sospitosament sense cap dificultat, i allà se li perd la pista per sempre.
Plaça de l'Oli, prop dels Canvis Nous (circa 1896). Autor desconegut. Font: Centre Cívic Can Felip. Ajuntament de Barcelona
Qui ho va pagar?
La justícia militar espanyola va condemnar a mort i va executar als dirigents obrers Antoni Nogués, Josep Molas, Jaume Vilella, Lluís Mas, Sebastià Sunyer i Joan Alsina; dels sindicats gremials de Gràcia i de Sants. A més van ser condemnats a reclusió entre vuit i vint anys un total de seixanta-set persones més. Durant onze mesos (fins les execucions del 4 de maig de 1897) van ser tots brutalment torturats. El 16 d’abril de 1897 el diari La Justice, de París, publicava una carta signada per setanta-sis dels vuitanta-set acusats, que denunciava els brutals interrogatoris que, a les masmorres del castell de Montjuïc, patien a mans de l’exèrcit espanyol i de la Guàrdia Civil.
Les tortures
En aquella carta es deia, per exemple, que a Joseph Thiolouse—que no sabia parlar castellà— el van fuetejar “hasta que hubo aprendido el castellano”. O que a altres detinguts els havien “aplicado hierros candentes”, “introducido cañitas entre uña y carne”, “quemado el balano (el prepuci) con puntas de cigarro encendidas” o els havien introduït el cap a l’interior de “un aparato de hierro a manera de casco que oprimía horriblemente y desgajaba los labios”. I també es relatava que, com a resultat d’aquells brutals interrogatoris “han vuelto loco” a Lluís Mas; o que li havien arrencat una confessió a Tomas Ascheri Fossati que —curiosament— l’implicava tant a ell com a la resta.
Un testimoni d’excepció: José Rizal
Una altra curiosa coincidència es la presència de José Rizal —el líder independentista filipí— compartint masmorra amb els dirigents obrers catalans. Despujol el coneixia de l’època en que havia estat governador de Filipines. Reveladorament, Rizal va ser detingut a Cuba, poc després de l’atemptat dels Canvis Nous i, curiosament, va ser empresonat a Barcelona. Rizal, que era un abanderat del pacifisme, seria brutalment torturat a Montjuïc, i finalment seria condemnat per rebel·lió, sedició i conspiració, i afusellat a Manila el 30 de desembre de 1896. Rizal és, en aquell trencaclosques, la peça que uneix independentisme i obrerisme: el dibuix de l’infern en la ideologia espanyola.
El castell de Montjuïc (1896) i José Rizal / Font: Ajuntament de Barcelona i Wikimedia Commons
Les conseqüències
Tot i que els moviments llibertaris van proclamar —per activa i per passiva— que no tenien cap responsabilitat en aquella massacre, les diferents famílies de l’obrerisme i del catalanisme van crear un cordó sanitari que aïllava perillosament l’anarquisme i, de retruc, fragmentava el moviment reivindicatiu català. La unitat d’acció política no es recuperaria fins passats tres anys, amb la crisi del Tancament de Caixes (1899). Abans, però, l’anarquista italià Michelle Angiolillo assassinaria a Cánovas del Castillo (1897), com a venjança, no tan sols, per les tortures i les execucions de Barcelona. I llavors és quan es planteja la qüestió: l’atemptat dels Canvis Nous va ser una operació d’estat?