Pilar Rahola és filòloga, però és coneguda, sobretot, per la seva vinculació al món dels mitjans de comunicació com a comentarista política. En els darrers temps, a aquestes activitats se li ha afegit la seva dedicació a la literatura. La seva novel·la Mariona (2014) ja li va suposar un gran èxit. Ara, recuperant alguns dels personatges de la seva obra anterior, treu al carrer Rosa de Cendra, una novel·la amb la trama situada a la Barcelona de la Setmana Tràgica, que li ha merescut el premi Ramon Llull. El llibre surt a la venda avui, a l’editorial Columna en català (i el 21 de març apareixerà a Planeta en castellà).
Per què va decidir situar la trama de la seva novel·la a la Setmana Tràgica?
No sé per què, hi ha moments de la història que a un el colpeixen. I a mi la Setmana Tràgica sempre m’havia interessat, perquè el meu avi i el meu pare sovint me n’havien parlat. Quan vaig començar a fer literatura, tenia clar que volia fer un llibre sobre la Setmana Tràgica, i de fet vaig començar-lo. Però a la fi vaig preferir escriure la meva primera novel·la sobre el segle XIX, per explicar els antecedents del que passarà a la Catalunya del segle XX. Però quan vaig poder, vaig reprendre el text sobre la Setmana Tràgica.
Fins a quin punt la novel·la té elements de no ficció? Per exemple, cita l’execució d’un deficient mental pels avalots de la Setmana Tràgica. Aquesta execució va succeir?
Faig ficció amb els meus personatges de ficció, però sóc molt precisa amb els personatges que tenen a veure amb la realitat. Si a la novel·la dic que tal dia va haver-hi un míting és perquè va fer-se, i si dic que va parlar-hi algú és perquè he trobat la notícia i sé que aquella persona va ser-hi. Tots els personatges històrics que surten a la meva obra estan contrastats. He aconseguit molta documentació sobre com van viure, què van fer... Entre les moltes barbaritats que es van fer en aquelles dates, es va executar un deficient, Ramon Clemente. I jo en descric el funeral, perquè n’he vist la foto: un mar de paraigües negres...
En la literatura escoltes les raons dels altres. No m’interessava prendre partit: tots són miserables i tots són grandiosos
A Rosa de cendra hi apareix un ventall de personatges que representen ideologies ben diverses. Ho ha fet expressament?
Sóc una persona que estic a la trinxera política i aquí prenc partit contínuament, però en la literatura tinc la possibilitat de prendre distància dels personatges i limitar-me a fer d’observador. M’interessava explorar les pulsions emocionals de la gent: volia saber què va impulsar la gent a prendre opcions diferents durant la Setmana Tràgica: els catalanistes, els lerrouxistes, els anarquistes... Més que jutjar-los, m’interessava entendre’ls, i per això vaig voler fer una novel·la amb un protagonisme coral, que donés cabuda a totes les mirades. Perquè probablement a les famílies, en aquell temps, succeïa el mateix que succeeix avui, que dins d’una família hi ha algú de la CUP, algú de Junts pel Sí, un cunyat de Ciutadans... En aquesta novel·la volia reflectir les emocions extremes: la por, la valentia, la passió, la presa de partit... Tothom tenia les seves raons. I en la literatura escoltes les raons dels altres. No m’interessava prendre partit: tots són miserables i tots són grandiosos. Si jo visqués al 1909, com a columnista de La Veu de Catalunya, probablement hauria criticat uns i elogiat els altres. Com a escriptora, avui, no vull prendre partit.
Vostè no vol prendre partit, però cap de les forces polítiques queda en molt bon lloc...
Això no és una presa de posició. La Setmana Tràgica va ser, realment, el fracàs de tots. Ho diu Pere Coromines, que és un personatge que m’ha servit molt, perquè va fer un dietari magnífic del que va passar a la Setmana Tràgica. En aquells fets no hi va guanyar ni el catalanisme, ni l’Estat, ni l’anarquisme... Va ser un desastre. Quan intentes mirar aquests fets amb lupa, acabes veient les grandeses i les misèries de l’època.
A més de referir-se a la política, Rosa de cendra és una reflexió sobre les lleialtats contradictòries i, sobretot, sobre els problemes al si de la família...
A mi m’agrada molt confrontar moments històrics molt convulsos amb contradiccions internes dels personatges: les pors, les incerteses, l’aprenentatge, la relació amb el pare, les tensions en la parella... Tota novel·la és sempre explicar-te a tu mateix i explicar els altres. I un moment de grans tensions com el 1909 és un moment on les emocions són molt pures, molt èpiques... Tota novel·la local és una novel·la universal.
A mi m’agrada molt portar el lector de la mà i conduir-lo a fer un viatge per la història
Aquesta novel·la vol ser també un homenatge als intel·lectuals de l’època? És plena de citacions de personatges amb un compromís polític ferm en sentits molt diferents, des de Narcís Oller fins a Ferrer i Guàrdia passant per Lluïsa Vidal i, sobretot, Pere Coromines...
Sí, vull fer un homenatge a tots aquests, i també volia recuperar Verdaguer, Puig i Cadafalch, Gaudí, el doctor Robert (que és un personatge oblidat), però també el pedagog Flors i Calcat, Ferrer i Guàrdia (gran pedagog, també, però en un sentit diferent)... A mi m’agrada molt portar el lector de la mà i conduir-lo a fer un viatge per la història. M’interessa capbussar-m’hi de tal manera que es visualitzi tot allò que sigui rellevant d'un lloc, d'una època. A Rosa de cendra em fixo en l’obra arquitectònica nova, en els diaris, en l’enterrament de l’Albéniz, en l’obertura del Palau... Això ajuda a crear un paisatge simbòlic que enriqueix la novel·la. M’encanta quan un lector em diu: “És com si hi hagués estat”.
A Rosa de cendra hi ha un homenatge especial per a les dones, no?
Jo tinc les meves fílies, i aquí faig un homenatge a la Dolors Monserdà de Macià, a la Carme Karr, i a l’incipient moviment feminista, perquè aquelles dones van construir la mirada femenina que s’aniria consolidant durant el segle XX. També intento rescabalar de la memòria les dues dones que van acompanyar Ferrer i Guàrdia, dues dones molt avançades per a l’època, que van trencar amb tot.
Hi ha un personatge femení, la Merceneta, que esdevé una mena de referent moral de la Setmana Tràgica. Fins a quin punt ets tu?
No té res a veure amb mi. Com que a Mariona vaig fer un personatge femení molt potent, en aquesta novel·la volia fer personatges potents masculins, perquè la Setmana Tràgica és un tema molt masculí: barricades, combats, incendis, repressió... Jo no havia previst un personatge femení important, però aquest personatge, la Merceneta, que inicialment era colateral, va anar creixent i va fer-se important, perquè la mirada femenina que neix aleshores anirà guanyant espai al segle XX. La Merceneta no és partícip de la Setmana Tràgica, és observadora. I permet donar una visió femenina dels fets.
La novel·la també inclou un personatge que és homosexual.
Volia deixar constància de com tractaven els homosexuals a l’època. Em vaig quedar horroritzada quan vaig analitzar com veien l'homosexualitat, no només l’Església, sinó el conjunt de la societat... També els anarquistes eren intolerants amb l’homosexualitat.
Jo no vaig escriure una novel·la sobre la Setmana Tràgica per explicar el segle XXI
Afirma que hi ha paral·lelismes entre la Setmana Tràgica i l’actualitat.
Jo no vaig escriure una novel·la sobre la Setmana Tràgica per explicar el segle XXI. Volia rescatar un moment històric, perquè la gent el conegués. A la Rosa de Cendra volia explicar la Setmana Tràgica, el moment en què tota Catalunya s’encén i esclata. Per a la meva sorpresa, vaig anar trobant tots els fragments del calidoscopi del segle XXI. Del 1901 al 1909 neixen tots els moviments que catalitzaran en la Catalunya del segle XXI. Neixen la Lliga i els republicans; neix la voluntat dels catalanistes d’anar junts front a la pressió de l’Estat, i en aquest intent s’hi veu la grandesa de voler anar junts i les tensions que genera això. És el mateix que passa a Junts pel Sí. També és el moment de sorgiment potent dels sindicats, és el moment de l’aparició del lerrouxisme, ferotgement espanyolista, i és el moment de la repressió de l’Estat... L’actitud de l’Estat aleshores va ser repressiva violenta i ara és repressiva jurídica, però queda clar que, ni abans ni ara, no hi ha cap voluntat de trobar camins de negociació.
A la Setmana Tràgica hi trobes el Rivera, el Millo, el Rajoy, l’Aznar, els empresaris del pont aeri, la CUP...
I hi ha paral·lelismes entre els polítics de fa un segle i els actuals?
A mesura que poava en el passat, em vaig anar trobant que la meva observació del que succeïa a principis del XX em reproduïa gairebé al mil·límetre el calidoscopi del segle XXI. Pel que fa als problemes interns de Catalunya res no ha canviat. A la Setmana Tràgica hi trobes el Rivera, el Millo, el Rajoy, l’Aznar, els empresaris del pont aeri, la CUP... Amb les contingències de 100 anys de diferència, hi són tots. Però en la literatura jo no prenc partit. Tots són grans i tots són petits.
Veus possible en el futur una explosió catalana com la del 1909?
La Setmana Tràgica va ser un fracàs de tots, però els seus protagonistes van aprendre la lliçó. El sobiranisme ha passat per situacions molt complicades, però n’ha après molt. El moment actual és de molta fortalesa. Es mantenen les contradiccions que sempre hi ha hagut a la societat catalana, però el tronc central del sobiranisme s’ha enfortit perquè ha resistit el segle XX. El segle XX ens fa resistents. No puc ser altra cosa que optimista. No em puc permetre el pessimisme, ni com a catalana, ni com a defensora d’un ideal.
Com veus el futur? Tindrem eleccions abans del 18 de setembre?
Abans del 18 de setembre tindrem intervenció de l’autonomia. I tant de bo m’equivoqui... I afegeixo: després de la intervenció de l’autonomia, tindrem revolta catalana.