El president Carles Puigdemont i els consellers Joaquim Forn, Antoni Comín, Dolors Bassa, Meritxell Borràs i Meritxell Serret es troben a Bèlgica, on van arribar de manera discreta ahir al matí. S’espera que en una roda de premsa s’aclareixi si, com han començat a especular periodistes i analistes, el president i els consellers de la Generalitat es disposen a demanar asil polític a Bèlgica.

De fet, aquest mateix cap de setmana el secretari d’Asil i Immigració belga Theo Frankel —un polèmic dirigent flamenc— va obrir la porta de concedir l’asil si el president català ho demanava. Unes declaracions que van fer que el primer ministre Charles Michel, liberal francòfon, demanés al seu ministre que no afegís més llenya al foc. Sobretot perquè des de l’1-O, el govern belga —on el partit nacionalista flamenc N-VA liderat per Bart de Weber hi té un pes significatiu, com a primer partit del Parlament de Brussel·les en nombre de diputats— ha tingut una posició crítica amb l’executiu de Mariano Rajoy i a favor del diàleg. Una posició expressada pel mateix primer ministre Michel a la premsa, que va estar a punt d’obrir una crisi diplomàtica entre els dos països. Alhora, fidel a la seva història, Bèlgica és un dels pocs països de la UE que no rebutja sol·licituds d’asil de ciutadans de la Unió.

Aquest possible exili de Carles Puigdemont i membres del seu govern a terres de Bèlgica, de fet, fa que es puguin traçar paral·lelismes amb d’altres cèlebres exilis catalans a “Le plat pays”, com cantava Jacques Brel.

Bèlgica, neutral i tradició d’exilis

Des de la seva independència l’any 1830 i posterior reconeixement per les grans potències europees del Congrés de Viena —Gran Bretanya, França, Prússia, Rússia i Àustria-Hongria—, el Regne de Bèlgica va mantenir una política de neutralitat europea, encastada com es trobava entre francesos i alemanys. El rei Lluís Felip la definí com la pedra angular de l’equilibri europeu. En aquest sentit, el Tractat de Londres de 1939 obligava les potències europees a garantir aquesta neutralitat, i la violació del territori de Bèlgica per l’exèrcit alemany, seguint el conegut com a Pla Schlieffen, va ser un dels desencadenants de la Gran Guerra.

Amb el coronament de Leopold I com a rei, l’any 1831, Bèlgica va ser una monarquia constitucional, que durant anys va estar dominada políticament pels partits Catòlic i Liberal —que tenien cadascun la seva universitat, la Catòlica de Lovaina i la Lliure de Brussel·les—, als quals es van sumar els socialistes sindicalistes d'Émile Vandervelde. Mentre la rural Flandes es mantenia en una situació de depressió, les mines i fàbriques de Valònia esdevenien el motor d’un dels estats, juntament amb la Gran Bretanya, on la Revolució Industrial va tenir un triomf més cert.

La seva neutralitat, el fet de ser una societat democràtica i la influència del pensament liberal, va fer que fos lloc predilecte d’exilis pels perseguits en temps d’oprobi durant el segle XIX. El més cèlebre de tots, l’home de lletres francès Victor Hugo, opositor a Napoleó III. Però, Bèlgica no només va esdevenir lloc d’exili per a francesos o alemanys, sinó, juntament amb París, també pels vinguts de la península Ibèrica: anarquistes, republicans, revolucionaris, nacionalistes, etc. Al segle XX, tan carregat d’història, en tenim diversos exemples.

Macià contra la dictadura i altres revolucionaris

Un dels exiliats catalans a Bèlgica més cèlebres i primerencs va ser Francesc Macià. Després del fracàs de l’intent d’invasió de Catalunya a través de Prats de Molló, l’exmilitar i líder separatista català va ser expulsat a Brussel·les, després d’un mediàtic judici a París, on el qui seria president de la Generalitat va proclamar que el seu ideal seria crear un estat català amic de França, que fos per a aquesta una “Bèlgica del sud”. Des de Bèlgica i amb el seu fidel Ventura Gassol al costat, Macià es dirigí a Amèrica gràcies a l’ajut dels catalans immigrats, molts d’ells destacats nacionalistes.

La gira americana de Macià fou, de nou, sonada. Després de vuit mesos a Buenos Aires, de passar per l’Havana —on presidí l’assemblea que acordà crear el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i aprovà la Constitució de l’Havana, redactada per Josep Conangla i Fontanilles—, i d’un llarg retorn a Europa, el coronel s’instal·là de nou a Brussel·les. Allà entrà en contacte amb el conspirador antidictadorial José Sánchez Guerra, un exministre monàrquic, que encapçalà un moviment contra el règim espanyol l’any 1929.

En els ambients conspiratius de Brussel·les hi tenien un pes notable els anarquistes, amb qui Macià també intentà de crear una aliança. El lleonès Buenaventura Durruti i l’aragonès Francisco Ascaso —dos dels més destacats membres de l’anarquisme d’acció català, fundadors amb Joan García Oliver del grup Los Solidarios— també van passar per l’exili belga després de sortir de la presó francesa, on havien estat tancats per preparar un atemptat contra Alfons XIII. En una Bèlgica en crisi econòmica i amb un gran atur, els dos fugitius continuaven sent vigilats.

També quan els dos llibertaris entraven en totes i cadascuna de les conspiracions que relacionaven els diferents grups exiliats: exmonàrquics, republicans, separatistes catalans i revolucionaris, i que els van fer tenir tractes tant amb Sánchez Guerra com amb Macià, que confiava en els anarquistes de la CNT per enderrocar el règim conjuntament. En els cercles de Macià també hi havia lloc per a militars republicans, com l’aviador Ramón Franco i Pablo Rada, mecànic de l’epopeia aèria del Plus Ultra, implicats en el complot de Cuatro Vientos, o el general Eduardo López Ochoa.

El 14 d’abril de 1931, Macià proclamaria la República Catalana, que esdevindria, d’acord amb el govern provisional republicà espanyol, la Generalitat de Catalunya. Abans, Macià havia nomenat el seu amic López Ochoa com a capità general de Catalunya. Durruti i Ascaso tornaren a Barcelona, on van seguir la seva lluita revolucionària, ara contra la República burgesa. Ramón Franco va ser elegit diputat per Barcelona a les eleccions constituents de la II República, en la llista d’ERC encapçalada per Macià. I la República nomenà un català, l’empordanès Salvador Albert i Pey, com a ambaixador a Bèlgica.

Flames de la Guerra Civil

Després del cop d’estat del 18 de juliol que una part de l’exèrcit va fer contra el govern legalment constituït de la República, a la zona que aquesta controlava va esclatar una autèntica revolució. Això va fer que alguns republicans moderats, que havien participat en tasques de govern, però que no compartien l’estratègia de les organitzacions i partits revolucionaris que tenien el poder real al carrer, es trobessin en perill. Un d’aquests va ser l’exgovernador civil de Barcelona i dirigent d’Acció Catalana Republicana Claudi Ametlla, que es va exiliar a París, on va coincidir amb una nombrosa colònia d’exiliats com Amadeu Hurtado, Josep Maria de Sagarra, Gaziel, Rossend Llates, Carles Soldevila, etc.

Juntament amb el seu amic Hurtado, Ametlla va intentar portar a terme diferents gestions diplomàtiques prop de les cancelleries europees per aconseguir una mediació a la Guerra Civil espanyola. Com relata a les seves memòries, en el context d’aquests intents infructuosos, Ametlla va mirar d’entrar en contacte amb Francesc Cambó a Brussel·les, aprofitant que aquest, també a l’exili, hi tenia una reunió del holding SOFINA, que controlava la CHADE, origen de la immensa fortuna del polític i financer català. Tot i que mantenien bona relació des que havien coincidit en una visita al front francès de la Gran Guerra i havia promès rebre’l, Cambó es va desdir de l’entrevista que havien de tenir a la capital belga. Estupefacte, Ametlla llegí al diari, pocs dies després, que Cambó i diversos dirigents de la Lliga havien fet públic el seu suport als revoltats, als quals van ajudar econòmicament.

Amb la derrota republicana, dirigents polítics i militars van travessar la frontera cap a l’exili. Un d’aquests va ser el cap d’Ordre Públic de la Generalitat Frederic Escofet, un dels artífexs de la sufocació dels revoltats feixistes el 19 de juliol a Barcelona. Després del pas pel camp d’Argelers, Escofet partí cap a Brussel·les, on visqué durant quasi quaranta anys d’exili, iniciats pràcticament amb l’esclat de la II Guerra Mundial. El seu biògraf Xavier Febrés, recorda: “L’ocupació alemanya de Bèlgica, iniciada el maig de 1940, tornà a sumir en els fàstics de la guerra un Escofet voluntàriament aïllat de tot. Acabava d’obrir, l’un de gener, un modest comerç de filatèlia en el local del 65, rue Lebeau, que més tard havia d’esdevenir la coneguda botiga de queviures Costa Brava, pol d’atracció durant anys i panys de tertúlies, trobades i converses entre una llauna de pebrots i una garrafa de Jumilla”. Escofet visqué un exili ple de modèstia, tot i els càrrecs “diplomàtics” del govern republicà que acceptà, fins al seu retorn a Catalunya l’any 1978.

La relació entre Bèlgica i Catalunya tingué un apèndix, amb el pas per Barcelona l’octubre de 1940 del primer ministre Hubert Pierlot i el ministre d’Exteriors Paul Henri Spaak, camí de Londres, on s’establirien com a govern belga a l’exili. Spaak seria un dels pares de la UE. Avui, una placa a l’Hotel Majestic de Barcelona recorda aquest fet.

“Si fossin el meu fat les terres estrangeres”

Bèlgica és un dels poemes més coneguts del “príncep dels poetes” Josep Carner. Tot i que sembla que ja en tenia un esbós molt primerenc, la versió definitiva la dedicà al país que l’havia acollit com a diplomàtic exiliat. En ell hi parla d’una ciutat “amb uns soldats no gaire de debò, / on tothom s’entendrís de música i pintures / o del bell arbre japonès quan treu la flor, / on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, / on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats / de pipes, de parlades i d’hospitalitats, / amb flors ardents, magnífica sorpresa, / fins en els dies més gebrats” on el poeta li agradaria fer-se vell.

Diplomàtic de carrer, Josep Carner i Puig-Oriol havia estat, entre d’altres càrrecs consolars, conseller de l’ambaixada de la República a la capital belga. Allà hi havia conegut la seva segona esposa, la professora Émile Noulet, de la Universitat Lliure de Brussel·les, exsecretària de Paul Valéry i estudiosa de la poesia d’Stéphane Mallarmé. Després de la II Guerra Mundial, el matrimoni Carner-Noulet retorna a Bèlgica des de Mèxic, on s’havien exiliat després de la desfeta republicana i on havien viscut la gran conflagració mundial. A Bèlgica, el poeta envellí reescrivint la seva obra i donant classes a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges.

El 4 de juny de 1970, Carner mor a la ciutat on s’havia fet finalment vell. Abans, però, i ja amb una salut molt deteriorada, havia fet una visita a Barcelona, on s’hi havia estat dos mesos, en un episodi que és el centre de la nova novel·la del també diplomàtic i escritor Carles Casajuana, Retorn.

Anys després, els destins d’allò que Macià volia que fos “la Bèlgica del sud”, tornen a passar per Brussel·les.