Un lector que es va sentir interpel·lat per l’article de dimarts sobre l’abús que els columnistes erudits fan de les referències culturals per evitar posar-se en problemes, m’escriu solemnement: “M’he passat la vida domesticant-me per deixar de ser un home d’acció, que és el que jo era de jove, i convertir-me en una persona culte. La pega és que quan ho he aconseguit, resulta que ja no cal, que està mal vist.”

Aquesta oposició entre l’acció i el pensament no la veig gens clara. Montaigne té escrit que dedicar-se a cultivar idees que no es puguin aplicar en la intimitat és com dedicar-se a fabricar cadires que tinguin forma de punxó. En L’art de la guerra, Clausewitz també explica que els països només arriben a brillar quan aconsegueixen fer conviure els grans generals i aventurers amb els grans poetes i pensadors. El Renaixement no separava l’home culte de l’home d’acció, sinó més aviat tot al contrari.

Un senyal de la decadència espanyola és que els discursos i els valors que articulen la política han estat tan superats pels fets que la cultura ha esdevingut un al·lucinogen cada cop més tòxic i addictiu. Com li va passar a l’imperi austro-hongarès a primers del segle XX, les coses que es diuen no ens deixen veure clarament les coses que ens passen i sobretot les coses que ens fan mal. Quan la cultura d’un país viu en un segle diferent que les persones que l’habiten el col·lapse està cantat, perquè tot s’acaba fent –i justificant- per les raons equivocades.

Jo diria que el meu lector es va refugiar en la cultura no pas per domesticar la cabra que tots portem a dins, sinó perquè, quan era jove, va creure que la llibertat de Catalunya era una utopia. Pot semblar un motiu pueril, però és un fenomen típic del darrer mig segle a tot Occident. Per Youtube corre un documental de la BBC, titulat Hypernormalisation, que explica com la Guerra Freda va desvincular els artistes de la política, i com aquesta deserció, provocada pel pessimisme i per la impotència, va deixar orfes tant la societat com les seves institucions.

La cultura només serveix de refugi quan toca viure sota una tirania o quan cal fer penitència, com la que va fer Europa després de la Segona Guerra Mundial o la que van fer Néstor Luján i Josep Pla, que era el primer de fotre's de les empanades que els llibres poden provocar quan et falla l'experiència. Una cultura saludable no es construeix sobre la por, sinó sobre l’expressió natural i genuïna del coneixement i sobre la dialèctica assaig-error. Una cultura és potent quan és el testimoni de l’evolució de les persones, no pas la seva màscara, ni tan sols el seu motor.

L’independentisme ha destarotat Espanya precisament perquè, a diferència d’altres cops, ha sabut remoure les bases culturals que van assegurar la seva unitat política, després de Franco i de 300 anys de repressió. Durant el franquisme, els catalans van ser educats per creure que la independència era impossible d’aconseguir sense violència, mentre que els espanyols van ser educats per treure rendiment directe d’aquesta violència o bé, més tard, de forma indirecte, a través del seu record. 

A la Transició, aquesta idea es va envernissar amb l'aparença d’un pacte entre Madrid i Barcelona, que va tenir com a símbol la política del peix al cove de Pujol. Per això juristes com Francesc de Carreras i polítics com Iñigo Errejón poden fer veure que no entenen que Catalunya no necessita el permís d’Espanya per celebrar un Referèndum d’Autodeterminació. Per això el meu lector contraposa el pensament amb l’acció. I per això tants polítics i escriptors encara avui tenen més por de perdre els aventatges que han guanyat amb discursos de lloro estraperlista que no pas de trair el seu cor.

Les urnes d’Arenys de Munt, i la campanya per l’autodeterminació que va venir després, han posat de manifest que quan els espanyols ens acusen de polititzar la cultura o el futbol, o qualsevol activitat que fem amb mística i convicció, en realitat només ens acusen de ser un altre país. Els resultats de les enquestes d'El Periódico sobre el referèndum només poden sorprendre aquells qui, en el seu dia, van deixar de pensar per acomodar-se a un sistema cultural que ja no s’aguanta per enlloc, senzillament perquè la violència que l’havia sostingut ja no es pot portar a la pràctica.

Fins que Catalunya no celebri el Referèndum i n'apliqui el resultat, la cultura serà marginal o bé tindrà un aire de moneda antiga o falsa. Per més joves cuquis o erudits amb cara de preocupació que la grapegin.

Enric Vila
La guerra de paper L'art de citar Enric Vila