En menys de 24 hores començarà el trimestre més transcendental de la vida política catalana. No serà, segurament, el de la celebració del referèndum, ja que a mesura que han anat passant les setmanes s'ha fet evident que dur-lo a terme abans de l'estiu és un exercici pràcticament impossible perquè, més enllà dels discursos, falten moltes coses per fer. Però sí que serà el trimestre de les grans decisions. I dels grans anuncis. Coneixem la voluntat del Govern de celebrar el referèndum, però en desconeixem la data i la pregunta. Sobretot, el dia concret, perquè la pregunta, que ha de ser binària, té poc marge per al debat, més encara si continua l'oposició de l'Estat a celebrar-lo.
Serà el trimestre en què les forces unionistes intentaran transformar la consulta en unes eleccions autonòmiques aprofitant les diferències en Junts pel Sí, que continuaran existint. Cal dir-ho fort i clar ara que falta temps: les eleccions ni són, ni seran una solució. En tot cas, seran la constatació d'un fracàs del Govern i dels 72 diputats independentistes. El president Puigdemont ho sap millor que cap altre membre del Govern, ja que va accedir al càrrec amb aquest únic objectiu. I va ser per això que va rebre al gener la investidura de la cambra catalana i que al setembre va superar la qüestió de confiança. El que ell mateix va definir com situar el país a les portes de la independència, si la ciutadania ho decideix així.
A mesura que s'apropa el setembre, les dreceres comencen a desaparèixer de la política real. També haurien de desaparèixer les batalles estrictament partidistes com la que hem viscut aquests últims dies. L'únic camí del món sobiranista passa per celebrar un referèndum i, si no fos possible per l'oposició de l'Estat, transferir la responsabilitat sobre la independència de Catalunya al Parlament. Així de simple i així de complicat.