En sortir de la cafeteria on ha citat El Nacional, un home l’identifica, se li apropa, li encaixa la mà i li desitja “molts ànims”. Carles Riera (Barcelona, 1960) admet que fa tot just una setmana que comencen a reconèixer-lo i aturar-lo pel carrer. Ha passat de ser diputat substitut a cap de llista de la CUP de la nit al dia, amb la mateixa rapidesa amb què Rajoy ha convocat les eleccions del 21-D amb el 155.
Malgrat que dins el partit hi ha porres molt optimistes, Riera es conforma mantenint els actuals deu diputats. Tampoc no seria un drama baixar fins als sis o set parlamentaris, com pronostiquen algunes enquestes recents. El més importants pels anticapitalistes és no trair-se a ells mateixos i tractar de tirar endavant la República proclamada però no implementada. Aquest és, per als cupaires, un compromís insubornable.
El programa de la CUP diu que “el processisme ha consolidat una cultura política que a hores d’ara continua sent un dels principals llasts per a la independència”. Què és el processisme?
És el contrast entre el múscul fort de l’independentisme social i un independentisme institucional que és declaratiu, simbòlic. No és fins el 6 i el 7 de setembre que el Parlament legisla per primera vegada de forma sobirana, aprovant lleis que ja es mouen estrictament en un nou marc: la unilateralitat i la desobediència a l’Estat. Després van venir el referèndum i la proclamació. En certa manera, el processisme va acabar el 6 i 7 de setembre...
Però aquí s’ha quedat la fase executiva...
En primer lloc, hi ha un cop d’estat. Encaixa perfectament en els cops constitucionals moderns: dissolució d’un parlament, cessament d’un govern, presència policial sobredimensionada... I després passa que el Govern creia que tindria al davant un Estat més dialogant i al darrere una UE menys alineada amb l’statu quo. I s’ha trobat el contrari, com els vam advertir. Les eines per materialitzar la República no estaven pensades per ser executades en un context de cop d’estat, sinó en un context processista.
Però l’independentisme social sí que estava mobilitzat.
És que és el que esperava la majoria del moviment independentista, quan va manifestar-se i ocupar els carrers, mostrant la seva disposició a resistir perquè el Govern materialitzés la República. I això no va passar, perquè no hi havia les eines previstes. També val a dir que ni el propi Govern, ni Junts pel Sí, tenien previst un esdeveniment com el de l’1 d’octubre.
Què vol dir amb això?
La participació, que més de dos milions de persones surtin a defensar urnes i col·legis, té un impacte brutal. La repressió també impacta. I sobretot la resistència de la societat civil, que el dia 3 convoca una vaga general amb una mobilització massiva i que per primera vegada no està convocada pels sindicats tradicionals. Això preocupa tothom: l’Estat espanyol, la Unió Europea, i el propi Govern de la Generalitat, que tenia previst que l’únic canvi fos la independència, però no un canvi d’hegemonies.
Cap a l’esquerra?
Es dona una revolta democràtica tan massiva i radical que incorpora un potencia de gir a l’esquerra. A partir de l’1-O ja no es tracta només d’autodeterminació i independència, sinó que es fa trontollar l’statu quo. Puigdemont intenta fins a l’últim moment una solució alternativa, perquè veuen que ve un cop d’estat, que no tenen les eines i que pot haver-hi un canvi d’hegemonies que alteri l’statu quo.
Tractava de protegir l’statu quo?
L’entorn història de Convergència, el seu entorn financer i empresarial, estava preocupat i inquiet, i va pressionar molt Puigdemont. Per això el que va passar el dia 10. El que passa el dia 27 és que, a última hora, l’Estat li diu que aplicarà igualment el 155, que les forces de seguretat no marxaran, que la gent sortirà de la presó quan toqui, que ha d’anar al Senat a retractar-se i acatar la Constitució... I Puigdemont diu “fins aquí hem arribat”. I proclamem la República obeint el mandat democràtic de l’1-O, tot i saber que la resposta serà un cop d’estat i que el Govern no ha previst aquest escenari.
Proclamem la República obeint el mandat democràtic de l’1-O, tot i saber que la resposta serà un cop d’estat
Per què estaven tan contents després de la proclamació, si sabien que allò no arribaria enlloc? El contrast era evident entre la contenció del Govern i l'eufòria de la CUP.
Perquè havíem aconseguit que el Parlament de Catalunya proclamés la República i, per tant, havíem complert la nostra obligació democràtica, que emanava de l’1 d’octubre. Per això estàvem molt contents. I perquè confiàvem i confiem en la gent, disposada a mobilitzar-se indefinidament fins aconseguir materialitzar la República. A partir del 22 es tracta de guanyar les eleccions, revertir el cop d’estat, desobeir el 155 i començar a construir República. El nostre principal actiu és la gent.
Les pressions també van arribar de Brussel·les.
A la Unió Europea no només li preocupa que la “febre independentista” s’estengui, que al final seria molt acotat... A la UE li preocupa que més de dos milions de persones diguin que, segons com, no obeiran ni l’Estat, ni la policia, ni els jutges, ni els fiscals; que no obeiran les lleis que els semblin injustes. La Unió Europea ho va esclafar a Grècia i es tracta d’esclafar-ho aquí.
Ara mateix, només la CUP sembla parlar clarament de materialitzar la República.
Sí... I és inquietant. En la seva literalitat, en el programa de JuntsxCat bàsicament el que veiem és el restabliment de l’autonomia. I els hi diem: no és això, companys. No és per això que més de dos milions de persones s’han jugat el físic votant l’1-O, no és per això que vam proclamar la República... És una pantalla passada. Ja som una República i l’hem de materialitzar, sabent que ens pot portar a una lluita d’anys.
El procés va per llarg...
Abans parlava en termes gramscians de desplaçament de l’hegemonia. Ara, de guerra de posicions amb l’Estat: has d’anar guanyant el territori polític de forma material i real. La nostra acció, la seva repressió; la nostra desobediència, la seva imposició. Vol dir que de vegades farem un pas endavant, dos enrere, tres endavant... Fins a consolidar la República i aconseguir finalment la legitimitat internacional. És una qüestió de paciència.
I Esquerra Republicana?
ERC parla d’una bilateralitat amb l’Estat que és una utopia. Amb l’Estat pots parlar com a molt d’una reforma autonòmica. Però mai no hi haurà una bilateralitat que ens permeti parlar d’autodeterminació i República. La proposta d’ERC està morta des del minut zero. Esperem que, passat aquest minut zero, vingui amb nosaltres a desobeir l’Estat.
A més, ERC sap tan bé com nosaltres que, per a construir legalitat social avançada, només ho podem fer des de la República. En un context autonòmic és impossible. L’Estat ens ha suspès més de 40 lleis i decrets orientats a una igualtat social més gran. Això ho saben ERC, els comuns i el PSC: és impossible des del retorn a l’autonomisme.
Què va passar en la negociació dels punts compartits?
Va passar que nosaltres vam posar sobre la taula una proposta de punts que consistia en lluita antirepressiva i alliberament dels presos, oposició al 155, procés constituent i materialització de la República. Nosaltres creiem que aquesta materialització només és possible unilateralment. Si en el minut zero l’altra banda et diu que no hi ha res a dialogar, això porta de forma automàtica a la via unilateral.
Aquests eren els quatre punts. Vam tenir diverses reunions per parlar-ne i al final va ser el PDeCAT qui va considerar que no era necessari, que per ells no era una prioritat signar aquest acord preelectoral, que ja en parlaríem a l’hora de conformar les majories parlamentàries.
Va ser pel punt de la materialització de la República?
No van entrar en gaires detalls. Va ser una consideració més general. No vam arribar a discutir i esmenar punt per punt. Durant diversos dies vam intercanviar opinions i propostes, i l’última que hi havia sobre la taula era aquesta. I aquí el PDeCAT va dir: “nosaltres som independentistes i considerem que ara no és necessari comprometre’ns amb aquest programa”. I es van retirar. Esquerra, per subscriure’l, demanava que hi fos tothom.
Més de dos milions de persones no s’han jugat el físic votant l’1-O pel restabliment de l'autonomia
La CUP descarta entrar en un Govern que no desplegui la República. També un acord de governabilitat?
És la pregunta del milió i no té una resposta absolutament tancada. Per dir-ho en positiu, la CUP està disposada a formar Govern i participar-hi, sense límit de responsabilitats i amb totes les conseqüències si és per desobeir el 155, iniciar el procés constituent i materialitzar la República. Estic disposat a assumir la presidència si és per això. Per altra banda, amb el nostre resultat, també volem contribuir al desplaçament cap a l’esquerra, que es reflecteixi en les polítiques públiques, el pressupost i la legislació republicanes.
Què és el que no farem? Òbviament la CUP de cap manera contribuiria a investir un Govern unionista.
Això ja ho donava per descomptat...
Bé, és que hi ha gent que ens pregunta que, si no volem investir un Govern independentista perquè farà una pràctica autonomista, voldrà dir que facilitarem directament o indirectament un Govern unionista. Que estiguin tranquils: no.
I què més no faran?
Tampoc no participarem ni investirem un Govern que ens presenti un programa autonomista. És tornar a un passat del que ja vam sortir l’1 i el 27 d’octubre. És una traïció a l’electorat independentista i als més de dos milions de votants de l’1-O. I perquè implica acatar el 155 i el cop d’estat. Si passa això, nosaltres, humilment, passarem a l’oposició i que qui vulgui governar formi les seves majories.
El seu programa electoral parla d’una “estratègia de bloqueig”.
Per nosaltres el bloqueig no ve només de l’acció parlamentària. Si hi ha un Govern autonomista, esperem que hi hagi una sortida massiva al carrer per fer-lo tornar al plantejament republicà. Esperem que des dels més de 700 ajuntaments independentistes es faci República i pressió.
I nosaltres des del Parlament, des de la presència o l’absència activa, podem desenvolupar la creativat per a incidir. Qui s’hauria imaginat el 27-S que es faria l’1-O i es proclamaria la República? Semblava una utopia. Però sobretot gràcies al moviment independentista, i humilment a la incidència de la CUP, això ha estat possible. Des de dins i des de fora de la institució contribuirem a fer possible aquest viratge.
Vostè ha defensat que no és necessari guanyar en vots, només en escons.
Per mi és una obvietat. El que es guanya o es perd en vots és un referèndum. El referèndum ja el vam fer i guanyar. Les eleccions es guanyen o perden en escons. I Rajoy ha convocat eleccions. Les guanyarem o perdrem en escons. Oi que ningú posa en dubte que, si l’unionisme guanyés en escons, aplicaria un programa unionista? A l’independentisme sempre se li demana una mica més que a l’unionisme. Sempre se li demana un plus de legitimitat. És com si el 50% de l’unionisme en el fons valgués més.
Que hi hagi més vots unionistes que independentistes no faria replantejar les coses?
Crec que no es produirà. Si traiem els vots dels comuns del còmput, la possibilitat que hi hagi un escenari amb més vots unionistes que independentistes crec que és un escenari que no es produirà. És fer política ficció. El que no podem fer és col·locar tots els vots dels comuns en el sector unionista. Tampoc a l’independentista.
El 27-S va ser justament la CUP qui va forçar a canviar el full de ruta perquè, malgrat guanyar en escons, l’independentisme va perdre en vots.
Això va ser perquè en aquell moment va acceptar-se el relat que eren unes eleccions plebiscitàries. No és el cas del 21 de desembre. A més, el plebiscit el vam fer amb el referèndum de l’1 d’octubre. Si guanyem en escons, toca aplicar el programa republicà.
El que es guanya o es perd en vots és un referèndum. El referèndum ja el vam fer i guanyar. Les eleccions es guanyen o perden en escons
Durant la campanya s’ha dirigit especialment als comuns.
Per començar, l’equidistància entre un cop d’estat i la gent que per culpa d’aquest cop va a la presó ja no és un problema polític, sinó ètic. És immoral. Per altra banda, el 15-M estàvem junts compartint les places, parlant de “destituir el règim del 78 i la monarquia borbònica” i “iniciar un procés constituent”. Això hem començat a fer-ho a Catalunya. Per què no hi són? Què fan celebrant la Constitució? Què fan convivint còmodament amb el cop d’estat? Han fet un viatge que ens té perplexos.
Ells parlen d’un nou marc constituent català.
Sí, però entenc que deu passar per una reforma constitucional que ells mateixos saben perfectament que és impossible, que és un brindis al sol, que és vendre fum. Per l’arquitectura jurídica, pel sistema de majories que requereix i pel mateix ADN de l’Estat. El règim del 78 va quedar ben lligat. Està perfectament dissenyat per impossibilitar aquest tipus de canvis.
Vostè preveu, si s’opta per la unilateralitat, un escenari de conflicte permanent amb l’Estat durant anys. En què es traduiria això?
No crec que siguem una excepció a totes les revolucions democràtiques i socials, a tots els processos d’independència, que han passat per una fase de vegades llarga de conflicte. Òbviament la revolució ha de continuar sent dels somriures, però també haurà d’ensenyar les dents, les urpes i els punys. Passar del marc espanyol a la llei de transitorietat implicarà un tensionament enorme amb l’Estat. Hi haurà 155, repressió, tal vegada violència. Per part nostre, des del carrer i les institucions, haurà d’haver-hi resistència, desobediència i anar legislant. Que els ajuntaments funcionin d’acord amb aquesta nova legislació republicana. Nosaltres sempre des de la no violència. Sempre.
Però pot haver-hi violència igualment.
En tot cas, la violència que la posi l’Estat. Perquè d’aquesta manera derrotem l’Estat no només des dels nostres plantejaments polítics republicans, sinó que el derrotem democràticament i moralment. A final la violència de l’Estat es girarà contra ell mateix.
Vostès ja han dit que no volen morts, però fins i tot des d’abans de les declaracions de Marta Rovira venen fent les mateixes advertències. Estan disposats a acceptar-lo com un dany colateral?
Nosaltres no som de la cultura que com pitjor, millor. Ni volem morts ni volem ferits ni volem gent a la presó ni gent fatigada. Com menys patiment i menys dolor hi hagi, millor. Però també assumim que estem davant un Estat despòtic, autoritari i disposat a utilitzar mètodes no democràtics per defensar-se. Això implica que, com a mínim la gent de la CUP, hem d’assumir que podem rebre repressió.
Però assumeixen la possibilitat que hi hagi morts?
Esperem que no. La CUP està disposada a assumir la repressió i durem a terme una estratègia no violenta que en cap cas genera enfrontament violent que pugui tenir les conseqüències que vostè diu. I apel·lem a la responsabilitat de l’Estat; i a la de les Nacions Unides i la Unió Europea per aturar-lo. De fet, l’1 d’octubre, les forces estatals van retirar-se a la tarda, probablement perquè algú els va dir que, davant la nostra no violència, la seva violència se’ls estava girant en contra.
No volem morts, però assumim que davant tenim un Estat despòtic, autoritari i disposat a utilitzar mètodes no democràtics per defensar-se
Com s’alliberen els presos polítics?
Els presos s’alliberen perquè se’n penedeixen, perquè acaba la seva condemna o el jutge ho decideix, o per l’encert dels seus advocats. Però hi ha una altra via: la de guanyar en la confrontació amb l’Estat espanyol, arribar a un escenari de diàleg i concertació sota supervisió internacional en què es formalitzi la nostra República, i que sobre la taula hi hagi el tema dels presos. Que sigui un dels compromisos que hagi d’assumir l’Estat. Aquesta és la manera d’alliberar-los.
Fins ara la comunitat internacional no ha mogut un dit per Catalunya.
En general, la comunitat internacional és pragmàtica. El que s'imposa és la real politik. Et dona suport quan guanyes. Qüestionarà l'Estat espanyol si s'excedeix amb la violència, si comet enormes irregularitats jurídiques... Acabem de veure una derrota jurídica important: abans d'una resolució belga que els deixés en ridícul davant del món, han preferit retirar la seva petició d'extradició. La comunitat internacional ens donarà suport a partir del moment que comencem a guanyar.
Tanmateix, la Unió Europea és en aquest moment una institucionalitat econòmica i política absolutament conservadora, cada cop més escorada a la dreta i l'extrema dreta, i molt compromesa en la defensa de l'statu quo. Per tant, no en podem esperar gran cosa. El procés també ha generat una pèrdua de la innocència respecte la UE. Com a projecte democràtic, és un projecte molt fracassat.
Com es fa efectiu el control del territori?
A través dels més de 700 ajuntaments independentistes i desenvolupant polítiques públiques de privatització i recuperació de sobirania, nacionalitzant sectors estratègics de l'economia. Sectors com l'energètic o la banca, que no només són claus en l'economia sinó en la sobirania. Si els nacionalitzem, no només tindran una gestió econòmica més eficient, sinó que també ens donarà sobirania. Però la principal força que tenim per ocupar efectivament el territori és la gent organitzada, que fa República des de baix. Va demostrar-se el 8 de novembre.
A nivell econòmic, el país pot permetre's un conflicte permanent durant anys?
Malgrat els esdeveniments del setembre i l'octubre, malgrat el cop d'estat, els indicadors econòmics generals s'han vist poc afectats. El que més ha incidit negativament és l'actuació de l'Estat. Però malgrat això, no hi ha grans canvis. L'economia del país resisteix bé aquest embat. Òbviament hem d'assumir que pot generar tota mena de conseqüències indesitjables.
Però la nostra convicció és que la República és una oportunitat per treure'ns de sobre la corrupció estructural, que és un factor d'ineficiència econòmica brutal. L'Estat espanyol no només és un estat antidemocràtic, despòtic i demofòbic; és un desastre en la gestió econòmica. Potser transitòriament haurem de passar per una situació fràgil o vulnerable, però la República ens allibera de tals ineficiències que ens dona una oportunitat. I a més a més nosaltres hi afegim un canvi de model econòmic.