Escrivim això amb l’esperança de contribuir a fer justícia. Una esperança, però, que és més aviat escassa perquè sembla que a aquells a qui pertoca decidir sobre la llibertat de dos companys, la veritat els importa poc. Tanmateix, ens sembla que el més honest i humil servei que podem fer a la defensa dels principis bàsics de la democràcia és relatar tot el que vam viure. Es tracta, potser, d’un exercici de responsabilitat moral.
Dimecres 20 de setembre, des de primera hora del matí i fins entrada la matinada, vam ser davant la seu del Departament d’Economia. Hi érem, com la resta dels milers de ciutadans que també s’hi aplegaven, indignats per la detenció de catorze servidors públics. Ser allà era, en si mateix, un acte de protesta política. I tant! Una protesta del tot legítima. Necessària. Estaven en joc els nostres drets fonamentals. Per això hi érem. Però al mateix temps ens va semblar que, donada la nostra condició de parlamentaris, podíem ajudar en el que calgués per tal que fos una concentració popular, cívica i pacífica. Com ho han estat totes i com també ho va ser aquella.
I, efectivament, des de la nostra posició (just davant de la porta del Departament) vam poder constatar diverses coses. I en algunes d’elles, fins i tot, vam ajudar que succeïssin. Vam poder veure, per exemple, els centenars de voluntaris de l’ANC i Òmnium fent un cordó de seguretat preservant l’entrada i la sortida de l’edifici. Vam ser testimonis de les repetides crides a la calma. Els homes i les dones habilitats amb la corresponent armilla verda es dedicaven a mantenir l’ordre. Ara sí, ara també, s’inculcava serenor. I es vetllava perquè ningú patís ni se sentís agredit. Ningú. Repetim: ningú.
I els Jordis. En Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez hi van ser sempre. Evidentment, que hi eren. Per sort. Anaven amunt i avall ajudant a garantir un acte de protesta ferm però serè. Sense ni un gram de violència. Al contrari, van deixar-s’hi totes les forces per tal de protegir la integritat de tot i de tothom. Durant tot el dia. Fins i tot demanant a la gent que s’aplegava sobre els cotxes de la Guàrdia Civil (entre manifestants i periodistes) que els abandonessin. Els vam sentir pregar a aquells que s’alçaven sobre els vehicles policials que en baixessin. I ho feien, esclar, per la seguretat de tots.
I va arribar la nit. I va acabar el registre a l’interior. I els dos Jordis estaven preocupats per veure com podien garantir que la Guàrdia Civil i la comitiva judicial pogués sortir d’allà sense incidents. Eren moments tensos, evidentment. Però ho eren perquè intentaven buscar la fórmula que permetés superar la situació. I van entrar a dins l’edifici i acompanyats de nosaltres van negociar amb el comandament de l’operatiu. Li van oferir diverses vies. Fins i tot, els diputats ens vam posar a disposició. Si calia, nosaltres ajudaríem a mantenir l’ordre posant els nostres cossos com a protecció. El comandament ho va rebutjar. Però en el mateix moment que ho feia, donava les gràcies per l’actitud dels dos líders cívics. Llavors, els dos Jordis van entendre que l’única manera d’assegurar la sortida dels de dins i al mateix temps evitar càrregues policials era procurar dispersar la gent.
I que ningú es pensi que aquesta era una decisió senzilla. En absolut. De cap manera és fàcil dirigir-se a milers de persones que estan legítimament indignades per demanar que marxin. Que vagin cap a casa esperant més mobilitzacions. Us assegurem que cal ser valent per fer-ho. I responsable. Molt responsable. Però ho van fer. I ens van demanar als diputats de JxSí i la CUP que els ajudéssim a fer la crida. Els semblava que nosaltres podíem exercir la influència respectiva per donar suport a la seva crida. I quan els diputats que signem aquesta carta vam dir que sí, que acompanyaríem els dos Jordis en el moment d’explicar-ho a la multitud que es mantenia al carrer, de peu, des de feia hores, els Jordis ens van abraçar. Era un gest de gratitud tan natural i espontani com innecessari. Ho van fer perquè sabien que modestament els ajudàvem. Demostràvem, de nou, la unitat política i cívica que ha permès avançar aquest moviment de manera pacífica. I per això, els vam acompanyar sobre l’escenari que s’havia col·locat hores abans a la cantonada entre Gran Via i Rambla Catalunya.
I la resta, és conegut. És sabut que es va demanar a la gent que es dispersés. Que anés a casa a descansar per a l’endemà. Calia seguir la nostra lluita política. No cal que ho expliquem. Circulen molts vídeos que demostren el que va passar sobre l’escenari i sobre l’automòbil de la Guàrdia Civil (convertit en la talaia improvisada des de la qual es podien dirigir a la gent amb la certesa que serien vistos i escoltats). Han volgut agafar-se a aquesta imatge. Ells dos, megàfon en mà, sobre el 4x4 policial. Els sembla que aquesta imatge demostra tot allò que els volen imputar. Però no ho han escoltat. No han escoltat el que hi van dir. Ni una paraula. No han volgut escoltar res. Perquè si ho haguessin fet, s’haurien adonat que el que van fer va ser un gran acte de responsabilitat ciutadana. A risc de no ser entesos. Cosa que, en algun cas, va passar.
Però això tant és. Quan no es vol reconèixer la veritat tant li fan un, cent o mil vídeos. Tant li fan les paraules i els fets. S’ha construït una narració política per justificar on som ara, i la realitat —creuen aquells qui els jutgen— no els espatllarà el relat.
Avui en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són a la presó. Incomprensiblement, desvergonyidament, injustament. Són presos polítics. Perquè la seva —no ens enganyem— és una causa política. I en aquesta tessitura, segurament aquesta carta servirà de poc. O més aviat, de res. Però igualment la signem orgullosos d‘haver compartit amb ells aquell moment. I d’haver-ho fet amb la voluntat de defensar la dignitat d’un poble però sobretot d’assegurar la pau. La signem perquè els volem veure fora, amb les seves famílies. Són innocents. No han fet cap delicte i necessitem dir-ho. I la signem, sobretot, perquè estimem els drets fonamentals de la gent d’aquest país. Perquè estimem la veritat.
Lluís Llach, Jordi Orobitg i Roger Torrent són diputats de JxSí al Parlament de Catalunya