Avui, diumenge 25, els gallecs estan cridats a les urnes per elegir el seu Parlament. També, com en el cas dels bascos o dels catalans, els gallecs tenen una llarga experiència en l'autogovern que va més enllà de 1936. L'obligada referència que marca la Constitució espanyola per diferenciar les comunitats –eufemísticament– anomenades històriques de les restants. Una història política que es remunta entorn de l'any 1000, quan el mapa peninsular era l'escenari on es dirimia el conflicte etern del xoc de civilitzacions. Islamisme versus cristianisme. Orient versus Occident. I era també, de resultes de tot això, un mosaic d'estats independents, de cultures diferenciades i d'orígens diversos.

Aquest detall és molt important per entendre la gènesi de Galícia. I que es pot explicar amb la cita filosòfica de fàbrica cartesiana: “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”. Galícia és ella amb totes les seves circumstàncies. Les que impulsen la construcció d'un edifici social i polític –una societat i un poder– amb unes particularitats molt definides. I singulars. L'origen històric de Galícia no té cap element en comú amb el d'Euskadi, ni amb el de Catalunya. Ni tan sols –que tremoli Santiago Apòstol– és el moll de l'os de la nació espanyola, aquella que alguns pretenen la més antiga del planeta. No és el bressol d'Espanya ni el de Portugal. Galícia és Galícia.

L'origen remot

Cap a l'any 900 el quadrant nord-occidental peninsular era un vesper de conflictes. Aquelles societats s'organitzaven a la manera tribal. Grans grups familiars formats per centenars o, fins i tot, milers de persones. Cada clan es governava de forma autònoma. La tradició ancestral –d'arrel cèltica– que havia emergit amb força a l'ensorrament de l'imperi romà. 500 anys abans. En aquells segles medievals els clans en conflicte es disputaven el poder. I la historiografia espanyola ho ha volgut presentar –romànticament– com un conflicte hereditari entre prínceps que es disputaven el testament del rei. Sobre el fet real que el rei d'Astúries havia dividit els seus dominis entre els seus tres fills.

El cert, però, és que l'any 910 (fa 1.106 anys) quan el monarca asturià va fragmentar el seu patrimoni no estava creant res nou. Curiosament, les traces divisòries identificaven tres realitats prèviament existents: Astúries –pròpiament–, Lleó i Galícia. El retrat de tres nacions ancestrals, amb les seves respectives identitats, que s'havien disputat –a sang i foc– la supremacia del territori. La possessió de la corona del quadrant nord-occidental peninsular. Una forma intel·ligent de comprar la pau. Cadascú a casa seva i “Déu nostre senyor a la de tots”. Un detall important que revela –i confirma– que Galícia ja tenia una tradició política pròpia. Una història nacional que remunta a temps, encara, més reculats.

El tap portuguès

L'any 1139 (havien passat més de dos-cents anys) es va independitzar Portugal. Que en aquells dies era un petit territori al voltant de Porto. Més al sud –Lisboa, per exemple– era domini de la mitja lluna. I aquest fet va marcar decisivament la història de Galícia. Un altre cop les circumstàncies de Galícia. Perquè Portugal, que, inicialment, era una extensió de Galícia –el trampolí gallec–, es va convertir, paradoxalment, en un tap. En un obstacle insalvable per a les aspiracions expansives gallegues. De forma inesperada Galícia veia prematurament completada la seva projecció reconqueridora. I Santiago Apòstol devia cruixir dins la tomba.

Aquest detall és molt important, el del tap. Perquè en aquells anys, les classes poderoses –la noblesa militar i la cúria clerical– tenien en la guerra la seva principal font d'ingressos. L'estrany sentit de la productivitat de les classes passives. A Galícia i a tot Europa. L'absència de guerra –de terra a conquerir i de musulmans a extorquir– va anar girant, progressivament, les oligarquies gallegues cap a la Castella rampant que tenia tota la Meseta per cremar. En aquells dies, Galícia s'havia reintegrat a la Corona lleonesa com a entitat autònoma. I la gravitació cap a Castella –cap a l'estat castellano-lleonès– va ser ràpida i fàcil. L'espanyolització del mite Santiago “matamoros”.

La revolució Irmandiña

Colom encara no havia posat els peus a Amèrica. Però Galícia –a la força– va haver de girar la mirada cap al mar. Cap a la immensitat de l'Atlàntic. Les circumstàncies de Galícia, altre cop. I van sorgir les viles marineres. Vigo, Corunya, Ferrol o Ribadeo es van omplir d'obradors i de botigues, i van progressar liderades per una nova classe mercantil que comerciava amb els ports de França, dels Països Baixos i d'Anglaterra. Una nova elit d'origen plebeu contraposada –i enfrontada– a una oligarquia tradicional, les classes passives, que conservava el poder en les ciutats històriques: Tuy, Santiago, Lugo o Mondoñedo.

El xoc era inevitable. L'any 1467 les classes populars i les mercantils es van revoltar. El conflicte tenia tots els cantells possibles. Els Irmandiños hi van posar les reivindicacions de la Justícia –en majúscules– i de la redistribució del poder. I hi van posar també els fills de la terra. El seu exèrcit, format per més de 80.000 efectius, procedia de les capes més humils de la societat. I les oligarquies tradicionals –la noblesa militar i la cúria clerical– hi van posar tots els mercenaris professionals de Castella i de Portugal. Una selecta extracció del pitjor de cada casa. Remunerats amb l'espoli a la pagesia del país. La guerra va ser una tragèdia de conseqüències gegantines. Galícia es va tenyir de sang i de mort.

L'emigració

La revolta va ser inicialment favorable als Irmandiños. Però les oligarquies castellanes, espantades pel temor al contagi de la revolta, van alterar el resultat del conflicte. L'exèrcit castellà –amb el rei al capdavant– va acabar esclafant la revolució. I enviant a la forca els seus líders. Galícia va quedar tràgicament decapitada i arruïnada. En tots els sentits. I en tots els partits. En aquells dies es va revelar la singularitat gallega. Les circumstàncies gallegues, un cop més. I una nova elit, els fidalgos –un potent corpus de propietaris rurals que havia sobreviscut al conflicte–, es va convertir en la classe dirigent del país. Canviar per no canviar res. L'apatia i el recés –els pares del caciquisme– van passar a dominar el paisatge.

Malgrat els efectes de la guerra, Galícia continuava sent una potència demogràfica. Era la reserva poblacional de la corona de Castella. El país més densament poblat de la península. Una condició que ostentaria fins a l'alba del segle XX. En aquelles circumstàncies –un altre cop les circumstàncies gallegues– el país es va convertir en una fàbrica d'emigrants. A finals de la centúria del 1400 i a principis de la del 1500 Castella va completar la reconquesta peninsular. I Andalusia –sobretot l'antic regne nazarí de Granada– es va omplir de gallecs. Granada, Màlaga i Cadis es van convertir en la Galícia del sud. Després vindrien l'Argentina i el Brasil. I més recentment, Catalunya i Suïssa.

El tap portuguès, la derrota Irmandiña i l'emigració històrica –les circumstàncies gallegues– van condicionar el futur de Galícia. Derrotada i condemnada a una posició secundària dins l'edifici castellà, primer, i espanyol, després, el regne de Galícia va acabar liquidat el 1833. Sense resistència. Però Galícia és alguna cosa més que tot això, que el mite que han alimentat les oligarquies madrilenyes. Galícia no és la morriña o la pregunta per resposta. No és Franco, Fraga o Rajoy. No és el formatge de tetilla o el vi d'Albariño. Galícia és reflexió i creació. És una font inesgotable de capital intel·lectual. És Benito Feijoo, Rosalía de Castro, Alfonso Castelao, Álvaro Cunqueiro, Luis Seoane o Suso de Toro. Entre altres. Galícia és ella i les seves circumstàncies.