¿Es pot fer manspreading —o escarxofament masculí— amb l’espatlla dreta? Mariano Rajoy demostra que sí, com es pot veure en la fotografia. Mentre mig país estava atent a les posicions desinhibides dels mascles masculins que necessiten refrigerar llurs parts intergambals en posició sedent, el president del Govern, sempre previsible, com ell mateix ha confessat, exhibia un manspreading de les extremitats superiors ben tradicional i gallec, el que se sol produir quan dues persones intercanvien confidències i rialles, totes dues estan assegudes en cadires rodades, i una d’aquestes persones fa gairebé dos metres, és home, president, i l’altra és dona, vicepresidenta i, a sobre, és menuda. El manaire principal d’Espanya es tapa la cara perquè està dient una cosa malvada i enginyosa, no vol que cap lector de llavis l’atrapi però busca l’espatlla de la seva interlocutora ocupant-li el braç de la cadira. I Soraya Sáenz de Santamaría mira enlaire i ensenya les genives superiors, psicològicament encantada, pel que es veu, de la crueltat de la mariànica sentència. Ha de ser cruel per força, si no, no es lleparia els bigotis com ho fa. Li agrada jugar a persona perversa, encara que sigui només una mica. Per política, re.
L’estratègia retòrica de Rajoy durant el debat de la moció de censura al Congrés de Diputats ha consistit bàsicament en això, en fer manspreading —o escarxofament polític—, quan ha sostingut que no hi ha per tant, que no cal exagerar, que cal ser moderat, assenyat, equitatiu i ben educat, mentre que, per altra banda, anava ocupant l’espai vital de la vicepresidenta. La seva mà dreta ignora sempre el que fa la seva mà esquerra, com va certificar bíblicament Jorge Fernández Díaz en la gravació maleïda. Fa trenta anys, quan era un brillant polític gallec, recordo que va anunciar que es retirava, que abandonava per sempre més la política, que la seva presència era purament circumstancial. I aquí el tenim passats tots aquests anys com si estigués acabat d’arribar, amb la determinació de permanència del percebe, amb la dinàmica del manspreading —o escarxofament immobilista— que només pretén conservar-se, durar, sobreviure a tots els senyals de vida circumdants.
C. K. Chesterton afirmava en la seva biografia de Charles Dickens que l’autor de Grans esperances era, més enllà de l’ambigüitat de les formes, de manera tan discreta com sòlida, un home d’esquerres. Que la diferència entre la dreta i l’esquerra, més enllà del que diguin en va els totalitaris comunistes, està en l’actitud moral, en el tarannà, en la perspectiva. Que, davant de la injustícia, l’home de dretes l’admet, la reconeix. La censura. I tot seguit sosté que el món és com és, que no s’hi valen ingenuïtats. Que les coses mai no són perfectes i que cal assumir la naturalesa de l’ésser humà, amb immenses possibilitats d’una millora tan desitjable com improbable. Que no tenim res a fer i que cal gestionar estoicament la mediocritat, el dolor i la desigualtat. L’home d’esquerres davant de la injustícia mai no es resigna. No accepta ni en el dia a dia ni en la reflexió teòrica que no hi hagi res a fer. No accepta que el coneixement sigui igual a la decepció davant de la realitat. Dickens volia que Oliver Twist fos un tipus humà del passat, un error que exigia una clara solució abans o després. Com a bon professor universitari, Pablo Iglesias es va fixar més en els focs d’artifici de la retòrica falsament il·lustrada de Rajoy que en el seu manspreading. Ni quan parla de Catalunya ni quan defensa el saqueig de l’Estat, dels modestos, dels necessitats, té raó ni solidesa intel·lectual. A la mà, si mireu la fotografia, hi té un estri per escriure, per fer-se l’il·lustrat i el saberut, l’home estudiós i competent. És una estratègia, un altre engany. Amb el que treballa realment no és amb el llapis sinó amb el colze i l’espatlla, ocupant, fent-se lloc: per a ell tot sol ja té un escó i mig.