Hi ha molts catalans, potser centenars de milers, potser alguns milions, que no són indepes. Una part d'ells se senten totalment espanyols i, ni volen renunciar a ser-ho, ni accepten que això ho puguin decidir els catalans. Una altra part d'aquests catalans se senten absolutament espanyols, però volen poder decidir-ho. I després hi ha una part que no s'han mullat gaire fins ara (tenen tot el dret) i que argumenten estar farts tant dels del com dels del no. Han estat batejats com els equidistants. Tot i que perfectament podrien ser anomenats “equidistants pel no”, perquè d'equidistants pel no n'hi ha.

Doncs bé, aquesta part de la societat catalana passa per un moment complicat. És com si fossin del Barça, de l'Espanyol o del Girona i assistissin com a espectadors a un Getafe-Alabès (per dir alguna cosa). En principi, un equidistant pur no va a favor de ningú, simplement mira el partit. Però si un dels dos equips comença a repartir puntades sense que l'àrbitre faci res, si li regalen tres penals i pugen al marcador cinc gols marcats en orsai, arriba un moment que l'equidistant no té més remei que posar-se a favor de qui està patint la injustícia flagrant. Perquè l'equidistància depèn d'on poses la línia. I al principi de la partida, pels equidistants aquesta línia estava al mig. Però cada dia que passa, és més complicat ser a la banda del no, fins i tot per als seus equidistants. Per què? Perquè la línia s'està movent cap a indrets molt estranys. Exemples?

El mateix concepte de referèndum il·legal. A Espanya no hi ha cap llei que digui que els referèndums són il·legals. En tot cas són inconstitucionals i el que diu el TC és exactament això, no cap altra cosa.

Lligat amb això, l'ús d'arguments de l'estil: “votar no és democràtic quan és il·legal”. A veure, en el cas que ens ocupa ja ha quedat clar que no és il·legal fer-ho i quan pot votar tothom que ho vulgui, lliurement i sense coaccions i s'accepta el resultat, una votació sempre és democràtica.

L'ús polític de la justícia, que ha arribat a l'extrem de forçar la Fiscalia a obeir ordres directes del Gobierno sense passar per cap jutge, sense cap garantia legal. Ordres, per tant, que són il·legals.

La retallada de drets socials com el de reunió, la censura prèvia o les coaccions a persones que participen en actes públics, on se'ls requisen coses tan perilloses com escombres, cubells o clavells. 

La policia identificant persones, denunciant-les per lluir cartells i intentant suspendre reunions sense cap manament judicial.

La vulneració de la llibertat de premsa i d'expressió coaccionant i advertint de conseqüències penals a mitjans de comunicació que publiquen imatges i vídeos que, curiosament, són emesos repetidament per la cadena pública espanyola, que circulen lliurement per la xarxa o que són publicitats pel ministre de l'Interior al seu compte de Twitter.

La limitació de l'accés a determinades pàgines web, com si això fos la Xina o Corea del Nord.

I per rematar-ho, Tejero aprofitant l'argument aquest que el referèndum és un cop d'estat per dir: doncs si ho és, que els apliquin la mateixa llei que a mi, que vaig fer una acció “patrocinada” pel rei Joan Carles (“patrocinada” ho escriu textualment en la carta enviada a La Gaceta).

En resum, l'equidistant veu com al bàndol amb el qual podria estar-hi d'acord es vulneren els drets civils i la llibertat. I arriba un moment en què a l'equidistant se li fa molt difícil i incòmode seguir en aquesta banda del tauler. Llavors només té dues alternatives: 1/ quedar-s'hi a pesar de tot i defensar coses molt estranyes o 2/ fer el mateix que molts milers de catalans han fet abans que ell: anar-se’n a l'altre bàndol, encara que no sigui gens indepe. I mantenir l'equidistància, però respirant un aire més democràtic.