El calidoscopi d'aquests dies no té, i és normal, una mirada única sobre la realitat de les coses. El que va començar sent un quadrat o un pentàgon a tot estirar s'ha convertit, almenys, amb el pas dels dies en un icosàedre, el políedre de vint cares. Per això les mirades acaben sent molt diferents al llarg de la jornada si no es vol mantenir una aproximació dogmàtica i immobilista. Un pot sentir-se valent i covard durant la jornada i tenir per això una sensació estranya que alguns superen ràpidament quan se senten part d'aquest ampli comando de la dignitat que va anar a votar en unes condicions excepcionals i sabent en molts llocs que perillava la seva integritat física. La pujada de diumenge, unit a les executives dels partits de dilluns i l'aturada de país majoritària de dimarts van dibuixar un escenari determinat. El discurs del Rei de dimarts va sorprendre per la seva duresa i semblava ser l'avançament d'un pas de rosca en la repressió policial. Carles Puigdemont va trobar el to dimecres i va rebaixar la tensió. Però dijous i divendres van cristal·litzar una sèrie de moviments molt ben preparats pel govern espanyol i pel ministre Luis de Guindos tendents a forçar les companyies de bandera que han tingut aquí la seva seu social històricament que busquessin col·locació en altres zones de l'Estat espanyol.

L'impacte ciutadà ha estat alt, és innegable. I caldrà veure com influeix en la intervenció del president de dimarts vinent al Parlament. És precipitat d'establir ara la posició definitiva encara que és obvi que el terra no és cap altre que el referèndum ja realitzat encara que les condicions no fossin ni les desitjades pel Govern, ni aquelles en les quals havia treballat durant mesos i que l'Estat, aquestes sí, va desmuntar intervenint els centres tecnològics. S'ha parlat poc, en canvi, de l'estrepitós fracàs dels serveis d'investigació espanyols en la recerca de les urnes. No hi ha matisos en la valoració final i això sí que ha provocat una alta irritació a Madrid i el qüestionament de la feina del CNI sobre el terreny. "Ni hi haurà urnes, ni hi haurà cues de gent votant", va assegurar durant molts mesos la propaganda oficial i hi va haver les dues coses, excepte en aquells centres en els quals després de violentes càrregues policials van aconseguir endur-se-les.

En un món com el present en què el llenguatge i la imatge tenen una gran importància, les primeres caigudes aquesta setmana han estat les paraules. En tres furgons funeraris amb destinació final al cementiri de l'Almudena marxen discretament paraules que servien molt bé per defensar una posició i que han estat terminantment erradicades del diccionari de la RAE. Les primeres caigudes han estat "diálogo, mediación y equidistancia". Una persona moderada va presenciar aquesta setmana una escena ben curiosa a Madrid. En una barra d'un bar pròxim al Congrés dels Diputats un home de mitjana edat insistia a un altre que la solució estava en el diàleg. Al final, el seu interlocutor va esclatar: "No me'n parlis més, de diàleg; ja no hi ha res a parlar".

D'altra banda, vaig presenciar aquesta setmana una altra escena, anecdòtica si es vol, però que fins ara no m'havia succeït mai. Es va produir en un restaurant de l'Eixample, a prop de la Monumental. Ja en les postres i dinant amb un polític independentista, un grup de persones d'edat avançada van passar per davant de la nostra taula. "Visca Espanya!", va dir amb veu ostensible perquè se sentís un d'ells. "Visca!", va replicar el meu comensal mentre un altre membre del grup va voler potser compensar el seu amic, i, en un to una mica més baix, va proclamar també en passar: "Visca Espanya i Visca Catalunya!" i el meu company de taula va tornar a somriure i dir "Visca!". Les taules del voltant van riure amb l'escena i aquí va quedar tot.