Enric Puig Punyet és filòsof i artista. Treballa com a professor de la UOC i dirigeix el centre d’art contemporani La Escocesa. És conegut, sobretot, pels seus estudis crítics sobre internet. El 2016 va sorprendre amb La gran adicción. Cómo sobrevivir sin internet y no aislarse del mundo (ed. Arpa), on proposava reduir l’ús de les noves tecnologies. Ara, Clave Intelectual li publica El Dorado. Una historia crítica de internet, on desmitifica algunes de les visions més romàntiques de la xarxa. Amb motiu d’aquesta publicació, El Nacional l’ha entrevistat a Sant Gervasi.

Enric Puig Sergi Alcazar 03

Internet és un fenomen molt recent. Ja hi ha hagut temps de fer-ne una història? No ens falta perspectiva?

Jo crec que ara ja tenim prou perspectiva. La base del llibre són les mutacions ideològiques que ha tingut internet, i en el temps que ha passat des de la seva aparició n’hi ha hagut moltes.  Ara ja hi ha un camí fet al món de les xarxes i ja podem pensar en fer una relació històrica sobre el fenomen.

Ens allunyem molt del projecte original d’un internet horitzontal

Internet va generar grans il·lusions. Alguns es van creure que seria una eina per crear un flux desjerarquitzat d’informació. No ha estat així?

Encara queda un reducte dels que aposten per un internet horitzontal. Totes aquestes propostes democratitzadores de la informació que es generen des del 1989 encara són presents en algunes col·lectivitats. Hi ha grups que creuen en aquest flux desjerarquitzat d’informació a la xarxa. Però si parlem d’internet com allò que usa la majoria de la gent el 99 % del temps, constatem que ens allunyem molt d’aquest projecte original. Internet afavoreix la concentració.

Diuen que fins i tot Ted Nelson, un dels “pares” d’internet, està disconforme amb l’evolució de la seva criatura. Perquè no està satisfet?

Ted Nelson havia proposat l’hipervincle amb una variant molt diferent respecte a la que ens ha arribat a nosaltres. Amb el projecte de Nelson veuríem els vincles com les notes a peu de pàgina d'un llibre: la lectura de la referència es podia a fer en paral·lel a la lectura de la font i no substituiria la pàgina que estàs llegint. L’hipervincle fa perdre la pàgina d’origen i et duu a centrar-te en la pàgina de destí i contribueix a la dispersió de l’usuari. L’altra qüestió que irritava a Nelson va lligada a la propietat intel·lectual. Ted Nelson proposava, i proposa encara, que dins les metadades hi figuri la propietat intel·lectual. Volia que quan es faci un click això generi beneficis a l’autor dels continguts. I això la xarxa fins ara no ho facilita.

Enric Puig Sergi Alcazar 02

La web participativa o web 2.0 ajuda a la verticalitat, a la concentració

Quan internet va deixar de ser una eina de difusió d’informació horitzontal?

En diversos moments. Hi ha una batalla interna, al món d’internet, entre l’ horitzontalització i aquesta dinàmica més vertical. Quan la lògica capitalista s’apodera d’internet, apareixen les formes que tendeixen a la verticalitat. Quan sorgeixen els primers buscadors es genera una primera modalitat de verticalitat. El segon moment és el que ara vivim, a partir de la web participativa o web 2.0, on apareixen nodes de poder que acaben tendint a la mateixa verticalitat. Tot i tenir la percepció que la transmissió del coneixement és horitzontal, hi ha formacions de poder que tendeixen a la verticalitat, a la concentració.

Què va passar amb Google, que va néixer amb una vocació democratitzadora i que va acabar afavorint els més forts?

La història de Google és molt complicada, i a la fi Google és el que ha propiciat el sistema jeràrquic en el que estem. Google apareix com una resposta democratitzadora als altres buscadors clàssics, que eren més comercials. Google vol aparèixer com la resposta definitiva a l’ordenació de tot el que hi ha a la web. Però quan Google entra en una dinàmica comercial, tornen a aparèixer aquestes concentracions de poder, i l’objectiu inicial de Google es va desvirtuant.

Una plataforma realment participativa hauria de permetre als usuaris fer canvis en el codi

El mercat d’internet, pot regular-se per sí mateix, com alguns pretenen?

Jo crec que no. Per posar un exemple més clar: si pensem en Airbnb, el discurs afirma que es vol crear una plataforma horitzontal, entre usuaris, però això a la fi és fals. Es donen unes noves dinàmiques de poder. Un poder, en aquest cas Airbnb, dóna les pautes de com es gestionen els processos. En la web 2.0 els usuaris no deixen de moure’s en un sistema que està molt codificat i en el qual no hi ha dret a la recodificació. Una plataforma realment participativa hauria de permetre als usuaris fer canvis en el codi, en la normativa, en els requisits... I això no és el que està passant a internet.

Pot existir un internet horitzontal en una societat profundament jerarquitzada?

Internet no és més que un reflex del mateix sistema. El que és molt interessant d’internet és que ens ha permès repensar moltes de les formes d’organització del poder i de la jerarquia que teníem molt assentades i que havíem naturalitzat, que preníem per immutables. Però si volem arribar a una forma d’organització més horitzontal, hem d’aprendre les lliçons que ens ha donat internet, justament per emancipar-nos de la pròpia tecnologia. Això ho podem dur, per exemple, al camp de l’educació. Les noves tecnologies ens ha portat a pensar canvis en l’educació, molt positius. Però en el moment que les noves tecnologies es plantegen com una necessitat en les aules, acaben provocant una nova forma de vassallatge. Hauríem de crear nous sistemes on hi poguin o no entrar les noves tecnologies. Així és com les coses poden funcionar. Hem de tornar a posar les noves tecnologies al servei de la humanitat.

Enric Puig Sergi Alcazar 06

Abans el jo quedava diluït en la xarxa, el protagonista era el contingut. Ara el protagonista és el jo...

Pot existir un internet horitzontal quan el desig de sobresortir és inherent a l’ésser humà?

Aquest és un desig propi de l’ésser humà. Si l’internet participatiu ha acabat prenent el camí que ha agafat, és justament perquè ha servit per reforçar aquest desig de sobresortir. Ara tenim un internet centralitzat en l’usuari, basat en l’emmascarament, en la presentació en públic de l’usuari, que és el que presenta coses... Abans el jo quedava diluït en la xarxa, el protagonista era el contingut. Ara el protagonista és el jo...

Les seves reflexions sobre internet no les ha plasmat ni en un article, ni en un post. Ho ha fet en un llibre. Per què aquest format?

Hi ha una reivindicació al darrera d’aquesta decisió. Un dels problemes de la xarxa és que internet ha diluït la presa de poder que li tocava a les generacions més joves. Quan una generació es queixa d’una institució, el que ha de fer és prendre-la, que és el que s’havia fet fins ara. Internet el que ha fet és crear una vàlvula d’escapament, en què si un no està content amb els cercles de poder imperants el que fa és publicar un post. El post es dilueix, perquè es fon en la dinàmica de la immediatesa que proposa internet. És una mena de fàrmac immediat, però que a la llarga comporta molts problemes, perquè no hi ha un relleu generacional en certs cercles de poder. És important reivindicar el paper del llibre, com és important reivindicar el paper de les institucions. En el cas del llibre és essencialment important, perquè proposa un tipus de transmissió de la informació contra el que internet no té res a fer, perquè suposa una meditació més llarga, més profunda, que obliga al lector a desconnectar-se del món per seguir-la.

L’internet participatiu no funcionaria si no fos addictiu

Vostè afirma que internet és volgudament addictiu. Perquè?

Està pensat així. L’internet participatiu no funcionaria si no fos addictiu. La gent no tindria smarthphone si no fos addictiu. La gent, busca contínuament un retorn. Quan enviem un whatsapp o un missatge, estem fent una pregunta a l’aire, que es queda en suspensió. Per això, quan vibra el telèfon, la gent es posa la mà a la butxaca corrents. I això és una eina que usa l’internet participatiu. Xarxes com Facebook, en el fons, són plataformes buides, que depenen només de nosaltres. Per omplir-les cal que ens enganxem. Comencen a haver-hi als EUA moviments de programadors que estan reivindicant plataformes que no busquin l’addició. Demanen un certificat de qualitat en l’edició que garanteixi que no es busca l’addicció de l’usuari. I això és molt interessant.

Què pot fer un ciutadà qualsevol per fer front al potencial addictiu i absorbent d’internet?

El més important és controlar el seu temps de connexió. No hi ha una resposta absoluta, no hi ha una fórmula senzilla: la resposta és molt personal i depèn de les necessitats personals i professionals. Però ens hem de començar a fer preguntes sinceres sobre aquest vassallatge que estem tenint envers internet. Hem de plantejar-nos si l’ús que fem d’internet ens beneficia o ens perjudica. Hauríem de fer una certa higiene: hauríem de posar la tecnologia al servei de les nostres necessitats.

Enric Puig Sergi Alcazar 05

Jo fa temps que no tinc smartphone

Quina és la seva relació personal amb internet?

Jo fa temps que no tinc smartphone. El que uso més és el correu electrònic, que per a mi és una eina imprescindible. Uso els buscadors, però intento no caure en el remolí de l’hipervincle. És freqüent que quan busquem alguna cosa a Google una pàgina ens porti a l’altra, a l’altra, a l’altra i al final no sapiguem el que estem buscant. Però no és una qüestió de demonitzar les tecnologies. Internet és molt útil si sabem què busquem.