The Post (Los archivos del Pentágono), és una pel·lícula sobre una mestressa de l’alta societat de Washington DC que esdevé, contra tot i tothom, l’editora ardida d’un diari local que transformarà amb empenta en una de les referències periodístiques mundials. La dirigeix Steven Spielberg. És a dir, serà un èxit. The Post parla de la dificultat d'una dona per entrar en un univers masculí. S’estrena just enmig del cas Harvey Weinstein d’assetjament sexual, que s’ha endut riu avall uns quants noms súper famosos del món de Hollywood i dels mèdia, i ha originat la campanya #metoo.

Spielberg, en una entrevista a Le Monde, defensa la barraca com pot. “Hollywood és epicentre de molts problemes. L'episodi de Weinstein i els seus alts i baixos, el tema crucial de l'assetjament sexual, no només passen al món del cinema, sinó a tot arreu. Espero que entenguem que aquesta no és una història exclusiva de Hollywood”.

“No l’ha sorprès la magnitud dels testimonis?”, insisteix el periodista del diari parisenc. “Ho hauria d’estar, però no ho estic”, respon el cineasta. “Tots sabíem que aquest problema era part del nostre ambient, ara no fem com que plou. Hi era. Ara, les companyies que jo he creat, Amblin i DreamWorks, sempre han tingut dones al capdavant. Podria explicar-ho pel fet que em vaig criar amb una mare de forta personalitat. Crec que les dones solen ser millors en crear una cultura familiar dins l’empresa, i és amb aquesta cultura familiar que m’expresso millor”.

Spielberg se’n surt com pot, un pèl equívocament (o potser només ingènua), de l’escomesa. “Cal que ens alegrem de l’inici d’aquesta revolució. Crec que és necessari introduir un codi de conducta en qualsevol empresa (...) la llei del silenci ja no és tolerable. Les dones han trobat la seva veu i el que hem sabut aquests mesos servirà almenys per a que es presentin com a víctimes d’actes que es van produir fa vint anys o fa cinc minuts. Les seves veus ja no s’extingiran”.

Ironies de la vida, Weinstein, l’omnipotent productor, el va descobrir el 2017 una investigació periodística de The New York Times, diari al que, el 1971, la Casa Blanca va impedir la publicació dels Papers del Pentàgon per la via judicial. El Post, astutament, va aprofitar l’ocasió.

Amenaça a la llibertat

Per a Spielberg, era important fer ara aquesta pel·lícula. Va rebre el guió al març del 2017. L’ha fet en un temps rècord. “Mai la llibertat de premsa no havia estat tan amenaçada (...). Som a l'era de les fake news. Crec que mai s'havia aixecat una cortina de fum tan densa entre públic i premsa. Es parla de “fets alternatius”. Què vol dir, això? Que hi ha una altra veritat al costat de la veritat i, per tant, dues realitats paral·leles? És de bojos”.

Per al director, el film no només conta un tros del passat, sinó que apunta a l’actualitat més actual. “Explicar aquest episodi, on Nixon utilitza els seus drets constitucionals per a arrossegar un diari, The New York Times, davant la justícia (en suma, per a frenar al quart poder) i limitar les llibertats individuals, no és només explicar una pàgina d’història. És que era un sistema organitzat i legal”.

La relació és òbvia: “Els atacs de Donald Trump a la premsa són més anàrquics, amb tot això de les fake news, un codi per a dir que no reconeix allò que s’escriu sobre ell. Aquesta cortina de fum que s’aboca sobre els diaris em preocupa més que l’ofensiva judicial contra la premsa de l’època de Nixon”.

El cineasta està en promoció i se li nota. “Mai no havia realitzat una pel·lícula comparable. Dormia malament, em llevava amb por de seguir filmant. No és un gènere cinematogràfic que domino; mai havia treballat amb Meryl Streep i m’intimidava; Tom Hanks i Meryl Streep mai no havien compartit pantalla, també era una preocupació...”.

Un film sobre una dona

Sobretot, però, la pel·lícula és sobre Katharine Graham. “Parlem d'una dona que va esdevenir editora de The Washington Post empesa per les circumstàncies. Havia heretat el diari de son pare, i va confiar-ne la direcció al seu marit [Phil Graham]. Quan [Graham] se suïcida, el 1963, n’agafa les regnes. Katharine pensava que ella havia de ser a la vora dels seus fills i no al capdavant del diari. També és un moment en què el lideratge era masculí. El consell d'administració del Post són només homes, que fins i tot dubtaven si calia deixar parlar a l’editora... I ella està en una situació on les seves decisions determinen el futur del seu diari!”

A tirar endavant l’ajuda un director de redacció mític, Ben Bradlee, que també ho era en temps del cas Watergate, una investigació periodística de dos anys que va acabar amb la dimissió del president Nixon el 1974.

“Bradlee ha estat el meu veí quinze anys als Hamptons [a sobre de Nova York], on encara hi estiuejo”, explica Spielberg. “Cada cop que li preguntava sobre Watergate, m’engegava: ‘No m’emprenyis, vés a veure Tots els homes del President’. Em va parlar del seu passat a la Segona Guerra Mundial, com a capità de la Marina al torpediner USS Philip, al Pacífic. En gairebé quatre anys va fer un curs accelerat de lideratge, tot salvant centenars de vides. En tornar a treballar de periodista, aquesta experiència li va permetre ocupar posicions de responsabilitat. Motivava els seus equips de reporters amb el mateix vigor amb què instava els seus soldats a fer front als atacs dels kamikazes. Per a ell, comandar soldats i dirigir una redacció volien esforços semblants”.