Vivim immersos en les exigències d'un guió frenètic. Som còmplices d'una societat narcisista que no perdona al qui no troba el seu lloc; poc en sabem de fer costat al qui pateix si no entenem el seu sofriment. Però això no ens eximeix de viure situacions que interpel·len directament la nostra culpa. El suïcidi és una d'elles.

Dissabte passat escoltava al programa El Suplement de Catalunya Ràdio l'entrevista de la Gemma Nierga a la psicòloga Cecilia Borràs, presidenta de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS). Als 19 anys, en Miquel, el fill de Borràs, va decidir treure's la vida i es va tirar a les vies del metro. Gairebé nou anys després d'aquell fet, Borràs continua sense tenir una explicació que respongui al per què ho va fer. Segons explica, en Miquel era un adolescent normal que no mostrava senyals d'estar angoixat. Però va enviar un missatge de comiat als seus pares i ho va fer. "Va ser una solució eterna a un problema temporal", resumia Nierga a l'entrevista.

Un dels aspectes més tèrbols del suïcidi és la sensació de culpabilitat que resta en l'entorn proper

Un dels aspectes més tèrbols del suïcidi és la sensació de culpabilitat que resta en l'entorn proper. Al marge de què es comprengui el patiment de la persona que decideix suïcidar-se, els seus familiars i amics s'enfronten a un amarg judici intern i social que busca respostes. Tant és així que caldria preguntar-nos si deixem prou espai com per respectar el dol, o pel contrari ens condemnen a ser-ne els responsables per sempre més.

L'altre dia el New York Times publicava un article que incidia sobre aquest punt: malgrat la majoria de nosaltres podem parlar de forma més o menys natural sobre la mort, encara ens queda molt per aprendre sobre les conseqüències que se'n deriven, com és el dol, una reacció pràcticament instintiva a la pèrdua d'un ésser estimat.

Deia l'article que sovint no sabem què dir o què fer per ajudar a un familiar, amic o conegut que està patint per la pèrdua d'algú. De fet, en aquests casos no sabem ni com ajudar-nos a nosaltres mateixos.

El dol no ve amb manual d'instruccions, ni amb uns tempos que determinin fins quan s'haurà de conviure amb un dolor més profund, gairebé tabú, causat per la mort d'una persona

I malauradament és així: el dol no ve amb manual d'instruccions, ni amb uns tempos que determinin fins quan s'haurà de conviure amb un dolor més profund, gairebé tabú, causat per la mort d'una persona. Jo tampoc en sé massa, la veritat. L'únic que he après amb els pas dels anys és que cal acceptar que hi ha una enyorança recurrent que potser ens acompanya tota la vida.

Però la necessitat d'escriure sobre aquest tema va una mica més enllà. No quedar-me en la gestió del dol i el sentiment de culpabilitat. Es tracta de dimensionar un problema que ens remou més del que pensem.

Fa pocs dies algú del meu entorn proper va prendre una decisió que lamentablement es convertiria en la darrera: el fos a negre. La raons per les que es va tirar a la via del tren, les deixarem de banda. Algunes es poden intuir, però la veritat tan sols la sap ell.

I el seu no és un cas excepcional. Segons la Organització Mundial de la Salut, cada 40 segons se suïcida una persona al món. Segons l'Idescat, l'any 2015 495 persones es van suïcidar a Catalunya. Això és, cada dia més d'una persona es treu la vida a Catalunya.

Estem parlant, doncs, d'un assumpte que ens afecta a tots i perdura com a estigma social. I potser és per això que encara genera silencis incòmodes, silencis que ens travessen la consciència. Perquè no tan sols patim la pèrdua i entrem en l'espiral pervers de buscar-ne culpables. La qüestió de fons és que, quan algú se suïcida, deixa un rastre de malestar que apunta en una direcció pertorbadora: no en sou culpables –o sí–, però tots podeu trobar-vos en una situació similar. Es desperta un dubte que ens regira les entranyes: seriem capaços de prendre la mateixa decisió? És una reflexió que a l'hora que ens espanta ens retorna a un estrany espai de serenor. Al cap i a la fi, tots podem estar patint en algun moment de la nostra vida i sobredimensionar aquesta tristor fins al punt de no veure cap més sortida que el suïcidi. Sobretot en els casos en què no hi ha senyals d'avís, aquells en els que "ningú s'ho esperava". Aquí és quan cal pensar-hi i parlar-ne, perquè qualsevol pot perdre la perspectiva en un moment donat i renunciar a seguir lluitant. Fins i tot, assenyalava un amic l’altre dia, caldria meditar sobre la justificació per no fer del suïcidi un debat públic. Per la por a què exposar el problema desencadenés un efecte mirall en la població. Aquest fet, em deia molt encertadament el meu amic, diu molt de l’egoisme de la societat en què vivim, perquè preocupa més no destorbar la salut mental i l’estabilitat de la majoria, que el patiment d’una minoria a la que potser sí ajudaria parlar-ne obertament. I per tant, potser sí que ha arribat el moment d'acabar amb el parany d'alguns silencis.