“Per evitar polèmiques”, Ifema, l’empresa de la Fira de Madrid, va demanar a la galerista Helga de Alvear que retirés l'obra de Santiago Sierra del seu estand de la fira d’art contemporani ARCO. L'obra en qüestió, Presos políticos en la España contemporánea, que consideraríem d’estil conceptual, ha obert ferides i ha aixecat les polèmiques que es volien evitar.

Com a historiadora de l'art, em reconforta veure com la societat civil es situa al costat de l'artista i en defensa de la seva llibertat d'expressió. Que la mateixa setmana es condemni el raper Valtonyc a presó, que se segresti un llibre i se censuri una obra d'art per motius polítics són òbviament exemple dels atacs a les llibertats individuals que vivim i que desperten una resposta col·lectiva.

Però si parlem d'art i de censura cal qüestionar si aquests que defensen l'obra de Sierra, nous garants en la defensa de la llibertat creativa i d'expressió, ho fan simplement perquè aquesta obra és una mostra de suport a l'independentisme i fan un ús polític de la censura.

Cal recordar com veus importants de l’independentisme aixecaven la polèmica i pressionaven fins a aconseguir la retirada del Fossar d'una exposició dissenyada per un grup d’estudiants de la Facultat de Belles Arts. Potser també, cal contextualitzar les declaracions del diputat Sergi Miquel, que considerava una “ingerència política” la retirada de l'obra de Santiago Sierra però, en canvi, no deu considerar ingerència política la censura que va protagonitzar l'ajuntament convergent de Figueres l'any 2015 contra l'obra de Núria Güell i Levi Orta anomenada Ideologies oscil·latòries.

No era censura llavors? És ara pitjor que quan censura el PDeCAT, o quan les veus més importants del moviment independentista fan retirar del fossar una instal·lació? És més censura si és “dels nostres” que si ho organitza un ajuntament dels comuns? Avís a navegants: l'art és lliure i no s'hi val a disfressar la vostra ineptitud de censura. La gent té memòria.

Aquests dies escolto i llegeixo debats sobre el paper de l'art, el seu objectiu i les seves formes. Debats i opinions que qüestionen obres com la de Sierra perquè està mancada de “bon gust”, “d'estètica” i, sobretot, perquè les seves motivacions són polítiques i no artístiques.

El tema del bon gust i el mal gust en art està superadíssim des que vam acceptar i introduir en el cànon artistes que feien d'allò abjecte, sinistre i lleig el seu motiu principal. Considerar que només és art allò que és bell, és una idea que hauríem d'anar enrere, al segle XIX més concretament.

Una altra qüestió arran de la censura d'ARCO: quin ha de ser el motiu de les obres artístiques?

Són molts els que defensen que l'art no ha de parlar de política, malgrat que la política és i ha estat un dels temes i motius principals al llarg de tota la història de l'art. Ramon Casas presentava el 1902 La Càrrega, una pintura que no és més que una denúncia de la repressió de la Guàrdia Civil. Seria jutjat en aquesta Espanya Ramon Casas per delicte d'odi?

La implicació dels artistes i intel·lectuals en la vida política, cívica i social és i ha estat contínua. Picasso va retratar els horrors de la Guerra Civil al Guernica, Miró dedicà un tríptic a l'assassinat de Salvador Puig Antich. Fins i tot el feixisme va ser introduït a Espanya per l’artista i intel·lectual Ernesto Giménez Caballero, representant de l'avantguarda literària espanyola i fundador de La Gaceta Literaria. L'art i la política es necessiten i retroalimenten, des de l'estatuària imperial romana a l'art activista actual.

Margarita Robles, portaveu parlamentària del PSOE, aplaudint la decisió d'Ifema, deia que la censura “contribuïa a tranquil·litzar l'ambient i la crispació”. Senyora Robles, a les universitats catalanes no s'ensenya que l’art contribueixi a tranquil·litzar l'ambient, ans al contrari. L'art d’avui ha de ser incòmode, ha de dir-nos coses i no només deixar-nos embadalits per la bellesa. L'art ha de ser un mirall que ens retorni la imatge de les coses que no volem saber (que a Espanya hi ha presos polítics), o que obri la finestra a una realitat que preferim no saber (com la instal·lació al Fossar, que representava la indefensió de la gent sense sostre).

El fervor, la ràbia, la intolerància s'està constituint com una pràctica transversal tant en l'Estat espanyol com en aquells altres que reclamen la llibertat d'un poble. No s'hi val recriminar una censura i reclamar-ne una altra. Perquè el país que jo vull s'allunya de la foscor censuradora del franquisme. Per tant, que visqui la llibertat i acabem amb tots aquells que tapen la seva ineptitud amb la censura.