El dia 5 de setembre arriba a les llibreries Secundaris, la nova novel·la de Núria Cadenes, autora d'El banquer i Tota la veritat (premi Crims de Tinta 2016), que forma part del projecte 'Matar el monstre' d'editorial Comanegra. Des del Turó de la Peira, els Jocs Olímpics s'han viscut amb menys entusiasme que en altres llocs de la ciutat. Quan tothom fa recompte de medalles, les famílies protagonistes de la novel·la fan recompte de pèrdues; l'aluminosi i la misèria arrasen el barri a marxes forçades i cadascú ha de trobar la manera de salvar l'essencial. Enmig de la batalla, el Sergi ha mort un home i la Conxi sobreviu a la presó acusada d'un delicte que no ha comès. Aquest és el punt de partida del llibre, del qual us n'avancem un capítol en exclusiva


DIMARTS

—No t’has acabat el dinar. 

—Deixa’m en pau. 

Ho diu i, de seguida, se’n penedeix. Però ja està fet.

És que no té el cap aquí. Voldria poder-lo enfonsar en una banyera d’aigua freda o, encara millor, en una piscina tota blava de clor i de res més: entrar-hi a poc a poc, baixar les escales i sentir la frescor com s’escampa fins que et deixes caure i t’enfonses a càmera lenta, els cabells ingràvids, els ulls tancats i el silenci d’aigua que ho tapa tot.

La mare li treu el plat de taula sense piular, el plat mig ple encara dels macarrons vestits de diumenge a deshora, gratinats, amb carn picada, tal com li agraden i doble de formatge perquè això que sent la Dolors és una espècie d’amor incondicional. Sense l’espècie.

Ell no se la mira. Fa temps que ho ha deixat de fer i no començarà ara. No es mira la mare com no es mira ningú, mai.

La dona no hi para esment. Només pensa que, del pollastre, no n’ha deixat ni un tros per misericòrdia. Ho pensa camí de la cuina i de l’arròs amb llet que li ha preparat al fill gran, la nineta dels seus ulls, el més guapo i el més llest i el més tot. Ja ho feia de menut: rosegar les ales torrades, els tendrums de la cuixa o del pit com un esquirol que es mengés un aglà, trinxar l’os, xuclar-ne el moll, amb una estranya avidesa impertorbable que algú es podria prendre com una definició.

I que ho és.

~

La senyora Rosita carrega penosament la galleda fins a la cantonada. Ben mirat, aquell tros no li toca a ella, però tant li fa. No ve d’un pam, es diu, i remena imperceptiblement el seu cul de pa de quilo perquè ara ha recordat una cançó divertida i la taral·leja per dins i catxof! deixa caure el pal de fregar davant la porta de la Caritat, i ho esquitxa tot, i es diu que ella, pobra Caritat, amb prou feines té forces per sortir de casa, ja m’explicaràs com hauria de fer el seu tros de carrer amb aquesta pena que porta, bah, mira, d’una passada ja ho tinc arreglat, i li encanta deixar-ho caure així sense escórrer i catxof! una altra vegada i veure que la vorera regalima i ella cantant i la pobra Caritat que d’aquesta ja no alçarà el cap, sense home i amb la Conxi tancada i l’altra filla qui sap on que la darrera vegada que la vaig veure semblava un eccehomo, tan guapa que era catxof! i ara no l’hauria reconeguda si sa mare, pobreta, no li hagués dit que no saludes la senyora Rosita?, i ella que es tomba i li falta una dent i els ulls sense pestanyes i les galtes xuclades i els colzes fent-li dos bonys com dos albercocs que li haguessin enganxat als braços, no tenen perdó de Déu catxof! i ja no canta, la senyora Rosita, perquè feina té a maleir els gàngsters que se li han ficat al barri, que aquí som gent treballadora, els diria, gent treballadora que hem asfaltat aquests carrers amb les nostres mans i a cops de pal de fregar catxof! els fotria fora del Turó, això faria si els tingués davant i si fossin així com se’ls imagina ella, en blanc i negre i gavardina i la cara tallada per una cicatriu que porten la droga en maletes grosses i la reparteixen davant de l’escola perquè la canalla hi quedi enganxada.

La canalla.

Ja han crescut, i què? Per a la senyora Rosita la vida són fotos congelades i, els fills de l’escala, criatures que sempre caldrà protegir. Sempre.

~

La filla petita de la pobra Caritat, que ha robat dues mil pessetes que sa mare tenia al moneder per acabar de passar la setmana, salta del 38 i l’autobús se’n va de Can Tunis com si no hagués vist res i ella tresca patèticament al costat de sis o set zombis més fins que entra a la mica de descampat que s’obre rere la portella metàl·lica i paga i li diuen que grrrmaaf i se’n va a un racó i no aconsegueix trobar-se la vena perquè ja no té ni un bri de carn tova, tota branques i espart, i si li quedessin llàgrimes ploraria però per sort l’ha vista el Tati i li diu porta i els petits ulls opacs sospesen críticament les possibilitats i descarta els braços, els dits de les mans, l’engonal tot ple de blaus i finalment aconsegueix obrir-se camí al turmell perquè ella li ha donat un cinquet i és el que li faltava per sumar-lo als quatre que ja té i així es busca la vida, el Tati. Eren verds, els seus ulls, recorda la filla de la Caritat, i el cap li cau a pes endavant i arrossega la mica de cos que li queda i fa pèndol en equilibri durant molt, molt de temps. Eren verds.

~

Mai no hi ha silenci. És això. Quan era fora, no el trobava a faltar i ara sent que s’ofega perquè no hi ha silenci. Els ecos de qualsevol cosa rebotant pels passadissos, ferro i ciment i un crit des de la finestra, amb aquella cadència estranya que allarga i sincopa i ajunta les paraules, queajuntaaaa.../lesparauleees!, l’altra que li respon, o que canta, megafonia, els forrellats. Això, sobretot: els forrellats: catranc-catronc! catranc-catronc!

Fa temps que la Conxi dorm malament, que li costa enfilar tres hores seguides de son. Per això arrossega els peus i té aquestes taques fosques sota els ulls, dues ombres, dos cops de puny, dues bosses de mala llet concentrada contra el món.

Quan tenia la boja al txabolo del costat, les culpes eren més fàcils de delimitar: és aquella psicòpata, que parla sola i fa veus i crida sangreeeeeeeee...! a les quatre de la matinada. Amb la veu escanyada, les cordes vocals forçades al màxim perquè el crit és del monstre, no?, de l’altre o l’altra, qui sigui que tingui a dins i que li xucli l’ànima d’aquesta manera desesperada.

Al pati, ni enlloc, la grillada no parlava mai amb ningú. Ni per a bé ni per a mal. No res. Semblava tranquil·la, fins i tot. Sense aquell entumiment de les pastilles. Com si no li fessin efecte o les escopís o aneu-vos-en tots a cagar, que em teniu aquí tancada amb els meus terrors i de nit m’encaro al mirall i tinc converses, crits, veus, i camino amunt i avall de la cel·la amunt i avall de la cel·la amunt i avall de la cel·la perquè tothom parla molt de pressa i no hi ha manera d’ordenar-ho no hi ha manera sangreeeeeeeee...!

Ara, però, la boja no hi és. No expliquen mai per què se l’emporten ni per què la tornen ni què hi fot, a Wad-Ras, passejant sola al pati, mirant tothom de reüll amb una barreja de suficiència i de desconfiança que fa posar la pell de gallina, dinant sola al menjador sense alçar la vista de la safata metàl·lica i empassant-se la sopa, les mandonguilles, un iogurt com qui rosega trossos de cartró que cal fer esforç per engolir, dormint sola perquè ja m’explicaràs a qui li encolomes la penyora, vivint sola amb les seves veus.

Però és igual: ara no hi és i no hi ha excusa. La Conxi continua sense dormir. No eren els crits, per tant. Ni l’angúnia que feia sentir-li els tràfecs de pirada amb dimonis. És que no hi ha perspectiva ni silenci.

Tanca els ulls i pensa en els plàtans del Turó.

~

Hauria pogut dir-li que me’n vaig al quarto o que molt bo, l’arròs amb llet, o que ara que tinc pasta et compraré una tele immensa, mama, una tele immensa.

Hauria pogut. I hauria estat fàcil. 

S’ha alçat de taula sense badar boca. La Dolors és a la cuina, encara. Ha començat a rentar els plats. Si li ho hagués dit, tampoc no l’hauria sentit.

S’estira al llit. No té ganes de res. De res. Ni de dormir. 

Se suposa que ara hauria de fer plans. Tancar els ulls, no mirar per la finestra les parets blanques del celobert,la roba estesa, les esquerdes, tubs greixosos que surten de les cuines, i fer plans: carreteres llargues, buides, preparades per rebre’ls, a ell i la seva moto, negra i metàl·lica, brillant, grandiosa.

El primer que hauria de fer és comprar-se una moto.

I aparcar-la lluny del Turó. Lluny de Nou Barris, que és un puto cop de puny i de seguida ho sabria tothom i mirarien amb cara de preguntar què passa, Serguei, i no hi hauria manera humana d’explicar-ho sense dir que he matat un vell, que no sé ni com collons es deia però l’he matat i ara tinc no sé quanta pasta sota el llit i cap remordiment.

Sota el llit. Una cartera dins d’una bossa d’escombraries, darrere de la caixa amb les coses que no vol llençar: els cromos, l’Scalextric. 

La mare no hi arriba, aquí. És, potser, l’únic racó que se li escapa. Obre els calaixos de l’armari i de la tauleta de nit i regira les bosses que queden per terra i les butxaques dels pantalons i

—Això no és espiar, Sergi! 

—No ni poc! Ni poc! 

Els crits se sentiran des de l’escala. Però és que ho fan sempre, les mares, això. Per treure papers, condons, llapis, xiclets, coses que deixes a les butxaques i que es malmenen o taquen o incriminen. I no importa, Serguei, si no anessis tan accelerat veuries que no importa i que la Dolors somriu de veure com el seu fill gran es va fent home i que també pateix però que sobretot somriu, encara.

Encara.

—Mentre hi ha vida hi ha esperança. 

Ho diu sovint, això, la mare del Sergi. Ho repeteix quan menys ho voldries sentir: mentre hi ha vida hi ha esperança, i l’Ivan ha entrat de mecànic a no sé quina merda de taller que hi ha a la Meridiana, que paguen una merda però que ell diu que sí, que merda, que bé, que va com va, i entre tanta merda ja no recorda la carta que li va escriure a la Conxi, que li deia que de seguida sortiràs i jo t’espero i aquí em tens, amor infinit, Ivan i Conxi, Conxi i Ivan, infinit, no et vinc a veure perquè no ho podria suportar, t’envio un poema que he copiat del llibre de tercer i ja no en tindràs cap més, cinc anys és molt de temps, o tres, amb la redempció, els que siguin, molt de temps, ho superaràs, perquè mentre hi ha vida hi ha esperança, això li escrivia, només frases, i no li explicava que aviat vindran a estintolar-vos la casa, però que no serà tan bèstia ni tan miserable com als del carrer Cadí mateix, que tenen els pisos fets un laberint de ferros verticals i ja veurem quan s’acaba la broma, i qui la paga, i ja veurem també si és veritat que el ciment ara aguantarà, així apuntalat, o restaurat, restituït, ningú no entén què hi fan però se suposa que ho reparen, i que canvien la porqueria aluminosa per una altra cosa que no sigui tan barata de posar, tan ràpida de solidificar, i de desfer-se, però tothom, de moment, a viure dins d’aquesta selva de ferro, no vindrà d’aquí, mentre hi ha vida hi ha esperança, oi que sí?, mentre hi ha vida hi ha esperança i a l’Amor de Dios hi ha una monja de les que no ho volien ser, que mai no se li hauria acudit i que ara es venja del món i pessiga les criatures, perquè ella què sabia, tan petita, que la tancarien allà que hi feia fred i la gent vestia de negre i es posava cares de pedra i resulta que eren dones, només, dones tapades i emparedades i ningú no ho volia entendre i ni plorava ni la mirava ni res, la mare, quan la va deixar allà, perquè era pel seu bé, un plat a taula, un llit amb llençols nets i bona instrucció, o instrucció i ja està, que és més del que mai tindria a casa, misèria i companyia i sis germans.

Mentre hi ha vida hi ha esperança ja no sembla una frase tan merdosa al costat d’aquesta altra: és pel teu bé.

~

El bar agafa el ritme somnolent de la tarda. Al televisor, tornen a passar imatges de gent que corre i que somriu amb les medalles i, si hi hagués algú assegut a la barra, ara l’Andrés li diria que en tinc els collons plens, de l’esperit olímpic, que més que esperit és un fantasma. I l’altre faria que sí amb el cap i un gest de posa-me’n més i de seguida buidaria la copa de Soberano a glops petits i xuclant com qui respon que tsssssss davant la vida i la tele i tot, collons, i tot: tsssssss. 

Però la barra és buida. Només hi ha un parell de paios que discuteixen en un racó amb dues canyes esbravades a la taula, el Manel que torna a llegir el diari d’ahir començant per les esqueles per si de cas i aquell grillat del carrer Travau. Quin panorama, hòstia. 

Hi va haver un temps en què l’Andrés s’havia de menjar el món. Ara ja tant se li’n fot, però en dies com avui, que no són ni carn ni peix, que el carrer és buit i el bar també i no té ganes d’endreçar gots ni de renovar les tapes ronyoses que li queden a l’aparador, en dies com avui pensa que què cony hi fot, ell, en aquest tros de món perdut i brut, per què aguanta gent que no coneix o que no suporta o que no li importa.

Per què.

—Per quatre duros. 

—Eh? —I es tomba per encarar-se a la veu de la consciència i dir-li que ves-te’n a parir panteres, però es troba davant del nas botit del Manel, que torna a estar refredat i que branda el diari sobre la barra i es queixa perquè el vam comprar a preu d’or i no val res i ara se’ns lesiona i quan sigui l’hora el vendrem com sempre sense treure’n res i el mercat i els intermediaris i no parla de finances, és clar, sinó de futbol, o de futbolistes, d’aquest nano que tard o d’hora baratarem, això que deia, per quatre duros. 

—Ah.

No hi entén ni mica ni gota ni gens, l’Andrés, de futbol. O, més ben dit, és que se li’n refot mil vegades. Sap, però, quin és el seu paper en aquesta auca, i mastega els comentaris mentre fa com qui escolta, i de tant en tant mou el cap que sembla que pensi però és que alça una mica la cara i tira el coll endavant per acabar d’empassar- se la bola de paraules que ha anat rosegant i que no pronunciarà perquè perdria la clientela i perquè això, al capdavall, és un bar Manolo com n’hi ha tants, amb la tele encesa i carajillos i fum i homes que juguen a cartes i deixen passar el temps eixarrancats com si tinguessin collons per plantar cara a la vida o al que sigui que se’ls posi al davant.

—Ho dius en primera persona.

 Ara és el Manel, que està desprevingut: 

—Eh? 

—«Vendrem», «perdrem»... que són teus, els diners? 

—Home... és una manera de dir. 

L’ha deixat descol·locat amb un sol tòpic. I li fa pena. Ben mirat, no en tenen cap culpa, ni el Manel ni el seu nas tot ple de barbs ni ningú, dels dies que fa que no veu la Paquita. Perquè és això, només: que no la veu, que ella li va dir que vindria dissabte i que anirien al cine, que hi fan aquella de la tia que obre les cames a comissaria, però va entrar al bar tota guapa i amb la faldilla negra arrapada que el torna boig i algú va preguntar que on anava i ella va somriure i l’Andrés va tenir por de caure desmaiat i va haver de deixar anar que ves tu i treu-te les calces i prova de fer-li la gràcia al pasma de torn, ha, ha, això va dir, només, i també que prova-ho aviam què passa, Paquita, ha, ha.

Perquè volia dir que no s’ho creu ningú, això, ni que ho faci una americana de potes llargues ni res, no s’ho creu ningú; i que ets tan guapa que em fas perdre el món de vista i ja no sé què em pesco.

Però la Paquita va entendre que no la trobava prou Sharon ni prou res per deixar aquells bòfies amb la boca oberta, i li va respondre que ara me n’hi vaig i quan ens tornarem a veure ja t’explicaré com ha funcionat, 

—imbècil.

~

Finalment, el Sergi ha baixat al parc. Algú o altre compareixerà i ja veuran què fan. De moment, seu al banc del costat de la segona escala, d’esquena a la muntanya o al que sigui que sigui aquest turonet rosegat. 

Seu i fuma i no vol pensar.

De petit, li semblava tot un univers, immens i laberíntic, amb els racons i els camins amples, gronxadors, tobogan i els ferros (els ferros, sobretot: un castell rovellat que en algun moment devia haver estat pintat de colors i on et podies enfilar i rebre els dracs a cops d’espasa i procurar de no caure i trencar-te les dents). Ara, però, veu el parc com una representació de tot el que detesta, amb els avis parant la fresca o prenent el sol, arran de camí, sense passar comptes amb ningú, només allà asseguts i resignats per no fer nosa; amb la muntanyeta domesticada en terrasses, i escales, i plantes retallades en filera que no sap com es diuen però que tant se li’n fot; amb els quatre pins tinyosos del final, allargassats i tristos com si volguessin fugir enlaire perquè això ja no és el cim que coneixien ni és res. 

I encara com que en van salvar un tros i el van deixar per mostra. 

Amb mirador, això sí. Del Tibidabo al Besòs. 

Amb mirador i amb una creu al capdamunt.

—Eh, tio, què et passa? —La veu del Roger ha sonat aguda d’espinguet, però és que feia ja trenta segons o així que provava de cridar l’atenció del seu amic i el Serguei ni s’immutava, tio, que semblaves encantat i no em senties, tio, fes-me lloc, tens un Ducados?

Algun dia comptarà les vegades que el Rocky diu tio en una sola tarda. 

Li allarga el paquet, i l’encenedor, i li diu que psè i que com va. 

D’aquella manera, ja ho veus, encara faig galls i no alço tres pams de terra, collons. Però respon que normal.

Sempre és el més baixet del grup, el Roger. Quan tens deu anys i fas colla per espantar els pijos que no saben defensar els seus rellotges ni la pasta que porten a la cartera, tant hi fa que siguis el més nyicris, perquè fas riure i perquè el Serguei té molta mala llet, i l’Ivan és alt i ample i només de plegar els braços sembla un armari, i algú altre potser insinua que porta navalla, ha, ha, ha, has vist com s’ha cagat, el maricó?, em poso la mà a la txupa i es caguen, ha, ha. Quan tens deu anys tant hi fa, però quan arriba l’hora de cridar l’atenció de les ties, quan tothom ha crescut i tu no has fet l’estirada, que ni a la mili no et van voler, la cosa ja comença a fer-se sentir. La veritat és que ningú no hi pensa, perquè sempre l’han vist així, al Roger, esquifit, divertit, és com és i ja està, conegut, amic, col·lega, el paio graciós que sempre mor a les pel·lis de terror. Però ell no s’ho treu del cap. Perquè sent com les ties el descarten al primer cop d’ull. I fa mal. 

—Bah, no n’hi ha cap que valgui la pena, són unes escalfabraguetes. 

Però fa mal.

Ara li diuen Rocky. Pel Balboa. I de Roger, Rocky. Tothom ho ha trobat natural. Perquè tot encaixi, a més, ha començat a fer una espècie de boxa i ja se li nota la bola, diu. És una modalitat que ve del Japó. Més bèstia. Valen les puntades de peu. Als collons, no. Kickboxing. Se sent un avançat al seu temps. Pràcticament no parla de res més. Té l’àlies ben guanyat. 

—Avui no entrenes?

—El mestre és a un torneig. 

El mestre! El Sergi fa una calada per dissimular la rialleta que se li escaparia si hagués de dir res. Aquest rotllo oriental el supera. En boca del Roger és encara més difícil de pair. Se l’imagina amb un quimono blanc, assegut amb les cames plegades i fent meditació. Però amb guants de boxa? El cap petit? I el front tan estret? Deixem-ho córrer.

De tota manera, ha fet bé de venir al parc. No li calia una banyera sinó ventilació. Sota l’aigua s’hi pot estar, què?, tres minuts?, dos? No ho ha provat mai. Aquí, en canvi, hi tindrà tot un vespre en blanc. I la nit sencera, si vol. 

Ara veu pujar un parell de sorges més. Ja té colla. Són el seu antídot contra el pensament. 

Han arribat. 

—Ei —l’un. 

—Ei —el Rocky. 

—No entrenes? —l’altre.

De vegades li sembla que viu en una cadena de muntatge en espiral. Però és així com funciona. La seva anestèsia. 

—El mestre és a un torneig. 

Tot torna a començar. 

Respira, Sergi: a casa hauria estat pitjor. I no caps a la banyera. 

Motos.

Això ja és més interessant. S’ha perdut com han saltat d’una cosa a l’altra, però no té importància. Ara són a les motos. I li agraden. No pas amb l’obsessió de l’Ivan, que encara somia que serà mecànic a les curses, així perquè sí, patam, perquè s’ho mereix i en sap un colló i per a això no cal estudiar, tio, es porta a la sang i ja està, ho tens o no ho tens i ja està. Així és com veu les coses l’Ivan: sí o no, blanc o negre, or o plata i ja està. I serà mecànic a les curses i ja està. Segur que sí. 

El Sergi no hi té aquesta obsessió, però li va bé pensar- hi. I torna a fer-se la imatge de la seva moto immensa i ell a sobre vist des de dalt, ulleres fosques, cabells al vent, capvespre, carretera i desert. 

—I me n’he comprat un. 

De cop, el Rocky ha saltat del banc com si li haguessin punxat el cul. El Sergi aterra: què coi passa? 

—I una puta merda! Una-puta-merda! 

És que s’indigna. Va fent que no amb el cap i camina amunt i avall frenèticament i el Sergi pensa que doneu-li una bandera, hòstia, doneu-li una bandera! 

Però és només pel rotllo aquell del casc. Perquè ara és 

—una puta obligació. 

Baf.

Cada vegada que surt el tema, al Rocky li creix la cresta i salta i fot puntades de peu contra el món. Mentalment. Com si fos en un concert, ellos dicen mierda y nosotros amén. No, massa tranqui. Odioatodoelmundo estoyllenodemezquindad. Això, collons, això. I una guerra nuclear. I a la merda les seves lleis i les seves multes i les seves merdes. 

—Puta... 

De mica en mica, va abaixant la velocitat. Ja no salta. 

—...merda. 

Frena. 

La ràbia li ve perquè sap que ell també haurà de passar per l’adreçador. Com tothom. Com sempre. I com aquest mitjanena que ja s’ha comprat un casc. 

Torna cap al banc. Es mira el traïdor amb cara de cowboy:

—On el tens? 

El Sergi pensa que no l’hi diguis, tio, que te l’estamparà a la cara, però l’altre respon que a casa, on vols que sigui, i que deixa de fer el paperina, que si ara és obligatori, és obligatori i ja està. 

L’has cagada, Judes. 

Avui ja no te’n dirà res més. Ni demà. Ni demà passat. Parlarà amb tu com si no et guardés aquesta rancúnia que ara emmagatzema. De tant en tant, quan no t’hi fixis, t’esguardarà com qui et pren la mida, amb els ulls enfosquits i la cara enfosquida i tot ell enfosquit i sinistre. Quan et foti la pinya no sabràs d’on t’ha caigut.

És així, el Rocky. No és complicat. Ni gaire intel· ligent. Però té les seves regles. S’hi pot comptar. Per a tot. Per a parlar, no. Ni per a entendre res. Per a la resta. Les coses bàsiques, no: la resta. I ara el Sergi se sent més sol que mai. Amb el secret que li punxa l’estómac com un eriçó. En un gest automàtic, plega els braços sobre la panxa. La protecció és inútil, perquè el mal ve de dins, perquè el vell ja és mort, perquè no ho podrà explicar a ningú. El Rocky és la cosa més semblant a un amic que té a mà, i no serveix. També hi ha l’Ivan. Però és un bocamoll. I deixa penjada la gent. Mira la Conxi, si no. 

No hauria d’haver vingut al parc. Ha de pensar. Decidir què cony fot. I alegrar-se’n, també, hòstia, i alegrar- se’n. Perquè té una oportunitat.

I tu, mentrestant, què? Ja t’hi deus haver fixat, no? Ho ha dit al començament del capítol i ara hi ha tornat: ha matat un vell. A posta, per accident o deixant-lo morir; l’efecte és el mateix.