Dia de foc i bruixes. En un jorn solar com el d’avui, als creadors se’ns dispara el diapasó, se’ns descantella la brúixola i sentim aquella fiblada intensa i persistent al clatell, la que ens empeny a inventar històries perquè no ens esclatin a dins. Per decadents que siguin, per delirants que siguin, per certes que puguin arribar a ser, val més que els hi fem cas. Com en la nit tel·lúrica de cap d’any, per Sant Joan els artistes xarbotem les idees que s’envitricollen al cervell –o a l’estómac, com el plat d’espaguetis de Johannes Müggenthaler– i sentim la necessitat imperiosa de defecar-les, de parir-les, d’expulsar-les perquè ens deixin en pau i deixin d’incendiar. Mirem de justificar anècdotes versemblants que retraten bé un personatge o una situació, encara que no siguin veritat. S’han donat casos d’estratègies humanes perverses, d’una malignitat que depassa les fronteres de l’imaginable. 

S’han donat casos d’estratègies humanes perverses, d’una malignitat que depassa les fronteres de l’imaginable. 

Quan un home estima una dona de manera obsessiva (o viceversa) pot arribar a ordir maniobres d’escapisme i de persecució francament delirants. Imaginem, per un moment, que a aquest home enamorat la dona ha deixat de fer-li cas. Ell, que ja ha assajat totes les tàctiques possibles, atribueix el seu paper de McGuffin a una tercera persona, l’amic d’ella, que l’acompanya on va i la protegeix del món. L’enamorat psicòpata decideix que és l’amic qui li fa nosa, qui ha de treure d’escena per tal d’accedir a la dona sense entrebancs. No contempla cap altra opció: ell és adorable. Només l’amic li fa quequejar els plans. Com si el fet que ella tingués amics fos el veritable motiu del seu sense-sentit de cara a ella, de la invisibilitat que fa mesos que el corromp, de la manca de comunicació, de l’avortament de qualsevol trobada. Sense pensar-s’ho dues vegades, s’apropa a una noia de poble, la veu fràgil i sense recursos, la sap necessitada de pistrincs. Just en aquell moment, amb els ulls injectats en sang i la maldat en mode on, l’eureka el sotragueja com si li hagués vingut al cap la fórmula de la penicil·lina: li explicarà la història, li dirà què ha de fer, fil per randa, li donarà diners (els que calguin) per tal que ella enamori l’amic de la seva estimada i li deixi el camí lliure. Pobre ingenu. Quanta malícia. La noia de poble, enlluernada pel caler fàcil, acceptarà el tracte. Però, ai las, la condició no és només que tingui el mateix nom propi que la dama a qui cal reconquerir, sinó que visqui, pensi i parli com ella. La suplantació ha de ser quadriculada. L’amic s’ha de trobar com a casa. L’alehop sense xarxa està servit. I pagat. 

Creu-me, les bruixes no són una llegenda. I els fills de puta són el nou virus de l’espècie humana

Malgrat la construcció d’una barrabassada com aquesta, que posa en joc i en dubte persones, sentiments, emocions i qualsevol mena de valor humà, l’enamorat torturat és incapaç de pensar que la dona i l’amic obriran els ulls i s’adonaran de la salvatjada. La noia de poble, actriu improvisada amb errades de principiant, no dominarà les tècniques d’interpretació. L’amic no és imbècil i trobarà que les vores fan bosses. La dama, que viu a l’avançada, plantejarà la possibilitat d’estar vivint dins un joc amb les normes imposades per un titellaire destraler. I aquí, en qüestió de dies, qui quedarà retratat, una vegada més, serà el puto desequilibrat que ja no sap què fer perquè ella no li torni a dir que no. Dia de foc i bruixes. Creu-me, les bruixes no són una llegenda. I els fills de puta són el nou virus de l’espècie humana. En perpètua metàstasi. 

Anna Carreras
El mur de l'addicció

From Liceu with Love

Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció

Individualitats encadenades

Anna Carreras