Llegits o escoltats, per la veu greu de l'Ovidi Montllor, en ambdós casos, però, sempre molt sentits. Els poemes d'Estellés parlen de tot i de res. De les grans coses, es clar, i de les més petites. De la vida de poble, de la joventut, de l'amor, de les gens d'una ciutat i d'un país. Del sexe i de la taula. Dels habitants d'aquest món que anomenem Terra. De la mística, de la no mística, del saber popular, de la tradició, de la fe. De l'amor per la paraula, de l'amor per la vida. Del pa amb oli i sal, de les experiències viscudes.

Intensifica

La poesia és un mecanisme d'intensificació (encara que no m'agrada parlar de tecnicismes quan es parla d'una cosa tan seriosa, i a l'hora alegrement banal, com és la poesia). Sense fer res, transforma la nostra vida a través del somni i l'elevació. Diu la veritat més noble i celebra el detall més ínfim. Aproxima els cossos a través de la paraula. Capta als seus devots pel detall més insignificant. La poesia no es dóna en l'acte de la lectura, sinó que és més aviat el significat que apareix quan l'eco del que hem llegit segueix ressonant a un lloc que no sabem dir. Amb persistència, la cantarella de mots que el poeta disposa, es repeteix com les ones del mar: anant i venint. En aquesta cadència secreta, s'hi amaga la seva veritat, que ningú sap on és. La paraula és un record de la vida. Cada vegada que l'anomenem torna, com per art de màgia, allò que creiem perdut. Meravellosa caixeta daurada de la memòria sentimental, que duem a dins nostre. Cadascú a la seva manera.

La repetició

Veiem la vida passar. Ens deixem portar per l'escuma dels dies. De manera més o menys incoscient. Però la poesia ens atura. Entenem més bé les coses. Les escoltem. Ens hi fixem, per tindre'n un millor coneixement. La poesia, és un d'aquells moments que s'aproxima al ritual: com la vida o la mort d'algú conegut. Ens expulsa del dia a dia i ens força a pensar sota el prisma de la totalitat i l'infinit.

Una història personal

El millor poema del món em va ser recitat a cau d'orella, de memòria, en una habitació a les fosques. La poesia dita retorna al gaudi primitiu de la tradició oral. Les històries que s'expliquen per acariciar a l'hora ànima, orella i paraula. Els mots més secrets. Res uneix més que la paraula, res sublima més que un moment, sellat pel poder màgic de la paraula. La poesia és la clau que obre tots els panys. La gran vida són les paraules que ens diem, i que ens celebren en els moments més determinants.

El poeta

Però per sobre de tot, la poesia d'Estellés ens recorda que un home anomenat Vicent Andrés Estellés, va viure, va sentir, i va escriure. Una obra, una vida. No hi ha res més meravellós que ser cosncient d'aquesta petita veritat tan intranscendent. Els poetes, són els homes. Això: gent que viu i que ens fa viure amb ells. No té gaire més misteri.