Entre els anys 2010 i 2013 l’escriptor Albert Forns (Granollers, 1982) tenia un blog que es deia El voraç consumidor cultural. Un bon títol irònic que negava la divisió afectada entre l’alta i la baixa cultura. La voracitat és pròpia de llops i d’homes poc educats, i segons el lloc comú la cultura té alguna cosa de refinament. Per tant em feia gràcia la imatge paròdica del ionqui cultural. La modernitat ens ha llegat les masses addictes al consum. Eixams afartats de producte. I no és perquè sí que a partir dels anys seixanta també proliferessin els cultural studies. És el moment que a l’acadèmia les humanitats giren l’interès cap a les formes culturals en doina, mercantilitzades i segons com democratitzades. És quan des de les universitats s’intel·lectualitzen els fanzines, la sèrie B i el punq i els grafits –enmig d’altres mostres de la nova cultura popular. Una de les conseqüències va ser el tornado de postmodernitat que alguns van aprofitar per doctorar-se en fum.

El lema del blog m’agradava. Vull dir que es podia haver titulat El tastaolletes, o L’escorniflaire, amb igual fortuna i amb la mateixa capacitat descriptiva devers el que el navegant digital hi podia trobar: periodisme cultural i honest al voltant del teatre, la música, el cinema, l’art contemporani, l’arquitectura, la televisió, la fotografia i la literatura. Ara com ara Albert Forns cultiva un blog que té per adreça albertforns.blogspot.com, i com tot bon periodista ha ampliat els interessos: la teoria sobre les ciutats contemporànies, l’actualitat polèmica, l’anàlisi de les xarxes, una mica la política local. Continua fent honor a la voracitat que donava nom al blog anterior, continua sense fer distincions entre Tarantino i Brecht. I és una bona talaia virtual des d’on planar per damunt del panorama cultural d’aquí, d’enllà i de més enllà. Dit d’una altra manera, fa honor al periodisme inquiet dels anys trenta, que tan aviat s’interessava pel futbol o per un parc d’atraccions, com s’atrevia amb la taxidèrmia d’escoles, d’estils i d’escolis de saló.

Jo, avui, tot i que modestament, voldria parlar-los del meu consum cultural de l’última setmana.

En primer lloc vull recomanar-los l’últim disc de Quimi Portet, titulat Festa major d’hivern. Desè àlbum en solitari del cantautor vigatà, allunyat de l’estil amb què va fer diners abans de deixar-ho córrer amb Manolo Garcia, es tracta del treball més melancòlic que li conec. A mig camí entre les ganes d’electrificar la tribu i les ganes de dir-nos que la vida no val un duro. Extraordinari en els arranjaments, savi en les lletres que a primer cop d’ull no estan treballades, bèstia de fons i de forma, bregat i ple de nafres, Quimi Portet se m’afigura un miracle dins el cafarnaüm musical català. Té més ofici del que mira d’amagar.

En segon lloc vull recomanar-los la nova traducció al català de l’Ulissesde James Joyce (feinassa de Carles Llorach, a l’editorial Funambulista). No és una torna de la traducció que va publicar Joaquim Mallafrè l’any 1981 (Leteradura), revisada l’any 1996 –aquell prodigi. La nova traducció és una invitació en tota regla a continuar llegint l’obra, o a començar-la, per fi, i a poder dir que hem arribat al final. Menys alambinada i més mastegada que la de Mallafrè (que tant m’agrada, perquè els pioners allarguen l’ombra i el barroquisme de l’original em fascina), la nova traducció se’ns serveix amb profusió de notes al peu, és perfecta per convidar els milènials a deixar de fer el dropo amb el trap –del trap ja en parlarem un altre dia.

I finalment vull recomanar-los una pel·lícula. Es diu Criminal, és de l’any 2016, dirigida per Ariel Vromen (la xarxa facilita el fet de donar informació). El protagonista és Kevin Costner, el sorge d’El xip prodigiós. La història que manxa el film és antiga: en un tros de bàrbar inadaptat li inoculen la ment d’un altre (la personalitat, els coneixements), la matèria d’un individu més evolucionat. La fusió de la natura amb la cultura, vaja, que tantes pel·lícules de robots sentimentals ha donat. Cinema d’entreteniment en estat pur, corrobora la meva condició de voraç consumidor cultural: en un mateix dia hom combina Bad Gyal, Proust, el Polònia i la secció sobre el Procés de La Vanguardia, i es queda tan ample.

Callin, el d’El xip prodigiós, ara que hi caic, era Dennis Quaid!

Adrià Pujol
Realitat augmentada Febrés l’apologeta Adrià Pujol
Adrià Pujol
Realitat augmentada Quan tens una bona història per explicar Adrià Pujol