“Menys llibres i més realitat, maca!”. Amb aquesta miserable instrucció, m’expulsava de la seva vida una persona a qui jo considerava, de cor, un bon amic. M’estava ordenant que no llegís ni escrivís tant i em dediqués a tocar de peus a terra? M’indicava imperativament que el món de la literatura era poc més que una mentida en contrast amb la Gran Veritat que tenyeix les artèries de la seva súper Realitat? Em manava, sense escrúpols, que canviés el que faig des que tinc ús de raó? Que em tornés insensible a les lletres? Que comencés a cantar himnes nacionals com una beneita? Que m’assegués al balancí de la iaia i de tant en tant pentinés el gat? Que desaprengués la sensibilitat i em tornés una addicta a la realitat per grisa, mediocre, rutinària i poc apassionada que em sembli? Sigui com sigui, la frase em va fer rumiar unes quantes setmanes mentre de manera gradual i sideral se m’anaven inflant els Borbons. Víctor Espiga, et manllevo la botida sense permís. Notava que em perseguia la mateixa paradoxa en bucle: la persona que va escopir l’exabrupte és un lector que, per si fos poc, escriu poemes de tant en tant i no ho fa gens malament. Un cop per setmana va a la biblioteca del seu poble i agafa un parell de novel·les que endrapa cada dia abans d’anar a dormir. És clar que després del seu empobrit aforisme em vaig demanar si havia de començar a pensar que el pobre diable fa servir els llibres com a substitut de l’Orfidal. I jo, ben mirat, oi que només deixaria de llegir si em buidessin les conques dels ulls amb la cullereta del cafè? Compte. No estic donant idees. Estic atacant la puta censura quotidiana d’alguns sobrats.

La realitat sol embrutar la fantasia. La realitat s’esforça a triturar les emocions. La realitat és la pitjor barbaritat que se li pot fer a una espècie tan inhumana com la nostra

Tots custodiem un termòmetre epidèrmic. Sabem què ens fa sentir mínimament bé i que ens pot fer trontollar el sistema nerviós central de manera superlativa. A mi la Realitat, esguardada des d’un dron, no em fa el pes. De fet, prefereixo ser el dron que se la mira a una distància prudencial i que sent la veu de Santi Balmes que li diu: “És la vida, imbècil”. La vida, diu. No la realitat. El matís és important. La realitat sol embrutar la fantasia. La realitat s’esforça a triturar les emocions. La realitat és la pitjor barbaritat que se li pot fer a una espècie tan inhumana com la nostra. La realitat es carrega el jazz de la vida, s’entesta a entatxonar-lo dins uns patrons vomitius. Els llibres, les cançons, els quadres, permeten fugir d’aquesta Realitat tan preuada pels envejosos sense imaginació. Qui resta llibres i suma realitat, no ha entès una merda de res. Hi ha persones que som llibres i no només els escrivim. Hi ha persones que són creadors i no volen (i no poden) fer res més que expressar els seus neguits i les seves contradiccions a través de l’art. No és qüestió d’accions (llegir, escriure, pintar) sinó de ser-les, de ser-hi a sang. Per tant, amic meu, et regalo la teva Realitat, amb les seves Culpes i sense els seus Perquès. Jo, si no et fa res, seguiré llegint i escrivint, alimentant la meva excentricitat per no haver de topar amb gaire més subjectes com tu. Reals, que sou uns reals! Odi permanent fins al meu enterrament!            

Anna Carreras
El mur de l'addició Cornada va, cornada ve Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció Empantanegats i emprenyats Anna Carreras