Aquest any no vaig fer raïm mirant les campanades per la tele, ni vaig posar-me res vermell perquè em portés sort. Tampoc vaig enviar WhatsApps convulsivament per desitjar un bon any a amics, familiars, o companys de feina. Vaig sopar i abans de mitjanit me'n vaig anar a dormir com un dia normal i corrent, amb la diferència que vam preparar un bon tiberi i després vam fer un parell de partides al Ruumikub. No per res en especial, no estava enfada amb el món, ni volia fer una conjura per acabar amb l'univers. Senzillament, no tenia ganes de fer anar la mateixa retòrica de cada any. El que sí que vaig fer durant els dies previs al 31 de desembre va ser una mica de repàs del 2017. Vaig fer com una espècie de llistat amb els greatest hits de l'any per intentar tancar amb una sensació positiva, perquè em fa l'efecte que els obstacles del dia a dia ens ennuvolen la visió i sovint oblidem mirar amb perspectiva tot el conjunt. I la veritat és que aquest exercici em va servir per adonar-me que, en línies generals, no m'ha anat tant malament en els darrers mesos.

No tenia ganes de fer anar la mateixa retòrica de cada any. El que sí que vaig fer durant els dies previs al 31 de desembre va ser una mica de repàs del 2017. 

Ara però, deixem-nos ja de celebracions de final d'any. L'1 de gener, que per mi és un dia com qualsevol altre a nivell formal, ja no és dia per mirar enrere, sinó de començar amb la litúrgia del propòsits. Amb això sóc més escèptica. Em costa connectar amb la dinàmica de promeses de bons hàbits: que si aniré al gimnàs cinc cops per setmana, que si menjaré més fruita i verdura, seré puntual amb els meus amics i amb les meves feines, etc. Ara que ja han passat uns dies d'aquest nou any, ja puc afirmar amb base empírica que la majoria d'aquestes resolucions acaben al calaix de les frustracions i els despropòsits.

No obstant, se li pot donar la volta a tot plegat sense caure en la inèrcia de fer-se un llistat de determinacions il·lusòries. En realitat el principi d'any pot ser un bon pretext per fer-se preguntes a un mateix i esbrinar si es té una resposta que ens satisfà. És la oportunitat per fer una reflexió més profunda i qüestionar-se si la nostra quotidianitat, o les petites gestes del nostre dia a dia són coherents amb el què havíem projectat sobre nosaltres mateixos. És com allò que deia Sòcrates, "una vida sense examen no val la pena ser viscuda".

En realitat el principi d'any pot ser un bon pretext per fer-se preguntes a un mateix i esbrinar si es té una resposta que ens satisfà. 

Per tant, cadascú a la seva manera ha de trobar un camí honest que el porti a mirar el futur amb il·lusió, amb ambició, però amb la contenció justa per a no fracassar en l'intent. O afegir-hi la dosi de fermesa necessària per perseguir una fita malgrat els entrebancs.

I si ens costa fer una reflexió d'aquest tipus –perquè no ens enganyem, no és fàcil madurar aquestes qüestions–, sempre podem fer-nos preguntes més senzilles, com les que proposa l'Ikigai, la filosofia de vida dels japonesos d'Okinawa, on hi ha la població amb més longevitat del planeta. L'Ikigai és la raó de ser, allò que ens permet seguir endavant, aquella motivació vital que fa que ens llevem cada matí. Per trobar el teu propòsit cal que et facis preguntes com què és el que se't dóna bé o què és allò amb que perds la noció del temps. Si ets capaç de trobar-ho, enhorabona, hauràs trobat el teu propòsit vital. Ara només has de posar-lo en pràctica, perquè amb saber-ho no n'hi ha prou. Has de fer. Aleshores tota la litúrgia de principi d'any haurà tingut sentit.