*Dedico aquest paper digital a Isabel Sucunza.

Fa anys que els observo, que tracto els infants. Ho faig amb els meus, sobretot, però també amb els dels altres. Sóc força criaturer. No és estrany que en trobades d’adults que tenen fills jo acabi passant una bona estona amb els plançons. Fins que em veuen el llautó de l’adult desficiat o fins que troben que l’adult és fora del lloc que li pertoca, i aleshores em mig rebutgen, amb aquella barreja de menyspreu i de falsa alegria amb què expressen la por o la mandra o les ganes d’estar sols. Però, sigui com vulgui, m’hi faig. Perquè em fascina el garbuix mental que traginen, des que diguem que es posen a mirar d’entendre alguna cosa fins que el món els declara matriculats a la joventut –després de passar per fases amb noms tan estranys com període neonatal, de primera infància, de creixement estable, pubertat i adolescència, noms que segons l’indret del globus no tenen cap sentit.

Els infants anguilegen a prop d’una matèria obscura, càrnica, violenta, la pasteta que ens conforma i que de grans no acaba mai d’anar-se’n del tot. D’aquí els rebrolls de saltimbanqui recollits al codi penal –ha dit, aquest psicòleg o neurocientífic o antropòleg o com es digui, en tot cas amateur.

Els infants anguilegen a prop d’una matèria obscura, càrnica, violenta, la pasteta que ens conforma i que de grans no acaba mai d’anar-se’n del tot

Pel que he vist, durant l’època que el cervell adopta les categories que després, es diu, permetran la persona de navegar amb credencials per aquesta vall de misèries, l’infant està ben en contacte amb la incongruència. Passa hores immergit en cabòries a primer cop d’ull incomprensibles. Segons com i segons l’avinentesa, per a l’infant el món és un indret inhòspit i meravellós, un misteri, vaja, i per aquest motiu també es tracta d’un manyoc de relacions que no controla i que, per tant, poden ser letals. Ara bé, per entrar-hi, en aquest món, no hi ha una altra manera que no sigui a partir de l’assaig i de l’error. I en aquesta tessitura l’infant ensopega amb abjectes, benefactors, mitges tintes i éssers fantàstics. Viu en una realitat sovint espantosa –d’espantar. Fa un esforç titànic per encabir les maneres (sovint atroces) i les directrius dels de més amunt. Tot desconeixent, també, que el desencant, ço és l’avantsala de l’adultesa, l’espera al final. I durant el periple, si l’infant en té la sort, la literatura (oral, escrita) esdevé un tronc per surar. Dit amb propietat, a l’infant al qual se li escatimen els homes del sac, els llops i les vellotes caníbals arribarà a la condició de ciutadà que paga impostos una mica discapacitat, mancat d’un saber bàsic: el món no gira mai rodó.

Després tot queda en un segon pla, també és veritat. Però queda.

Al pròleg de la seva traducció de Peter Pan de James M. Barrie (Ediciones Libertarias, 1998), Leopoldo María Panero diu que la literatura infantil és un pou sense fons d’esquizofrènia, de realitats capgirades, o sigui de terror. Val a dir que l’obsessió de Panero amb Peter Pan neix d’una coqueteria fònica que el poeta esburbat sempre va trobar divertida: Panero i Pan. A veure: Pan és el déu diabòlic, el déu dels pastors i dels ramats (del control dels homes sobre les bèsties), i de la sexualitat masculina desfermada que s’esplaia amb els animals dels boscos ignots. Pan, banyut, cabró, toca la flauta i encaterina, hipnotitza (com Peter Pan) els incauts. Pan sempre diu ai festa. I es fa seguir, com aquell altre flautista, tan conegut. I no hi ha majors incauts que els infants. Incauts que no vol dir imbècils.

No cal recordar que Peter Pan és una gran història de terror per a gent intel·ligent o en vies de ser-ne.

Bo. Al marge que Panero desbarrés, i que se sentís un jovenàs perpetu, amb uns dots de seducció baudelairians i un cert gust per la morbidesa, al seu pròleg assenyala un aspecte essencial de la bona literatura infantil. El fet que les millors obres (Gulliver, Alícia, les caputxetes, els vampirs, El Petit Príncep, follets, fades, monstres) precisament han acabat al sac del consum infantil perquè retraten la percepció infantil del món adult.

El fet que les millors obres (GulliverAlícia, les caputxetes, els vampirs, El Petit Príncep, follets, fades, monstres) precisament han acabat al sac del consum infantil perquè retraten la percepció infantil del món adult

Enllà que els mitòlegs i la gent d’orris semblants hagin detectat en les contalles un sedàs pedagògic (vigila, nena, el llop), o un sistema de navegació per a la futura submissió als codis socials establerts, las històries de tall infantil són, en essència, un retrat inclement (és a dir veraç) de la condició humana. La humanitat, que creu viure en un món més o menys ordenadet, des de sempre que es bressola en la possibilitat que tot plegat s’estavelli. Perquè més d’hora que tard apareix el curtcircuit, l’amenaça, la desviació –sovint es parla de l’adult que no ha crescut–, l’individu que escalaborna, mata, viola, devora.

A casa comprem llibres dels que en diuen infantils. D’un temps ençà trobem que la indústria cau del cantó edulcorant, pedagògic en extrem, blanquejador, i cada vegada més ens costa trobar autors que sàpiguen recrear el toc d’incongruència, de visceralitat, d’horror i d’alegria, que és el toc propi de la percepció infantil del món. En aquest sentit aplaudim les obres d’Anke Kuhl, d’Ian Falconer i d’Oriol Canosa, per posar exemples. Fan part de la literatura ideal per fer el pas, no gaire tard si pot ser, a obres de Carroll, Swift, Dahl, Grimm, i Poe, i Shelley i, és clar, el Peter Pande Leopoldo María Panero.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Adrià Pujol
REALITAT AUGMENTADA

La catxassa del castellà

Adrià Pujol
Adrià Pujol
Realitat augmentada

El tertulià professionalitzat

Adrià Pujol