No hi ha res de més català que la inclinació natural a escarnir l’excel·lència d’alguns integrants de la tribu, especialment si obtenen reconeixement mundial o gosen muscular algun excés retòric. Així el col·lega i fantàstic actor David Verdaguer, que a la proppassada gala dels Gaudí va dedicar-se a escarnir el cineasta Albert Serra amb acudits com ara: Quina diferència hi ha entre la mort i una pel·lícula d’Albert Serra? Que la mort no es pot evitar. En David Verdaguer (i els seus guionistes) tenen tot el dret i l’obligació del món a escarnir quisvulla, i més encara si pensem que la imatge pública d’en Serra sovint s’ordeix en l’auto-paròdia. Perquè en aquest país, on la cultura vampiritza la cosa pública i tot és avorridament previsible, entenc perfectament que t’hagis de crear un personatge o fer-te l’orni per guanyar notorietat. Aquest és el dandisme habitual en els nostres genis i s’entén que l’Albert continuï aquesta santa nostra tradició per sobreviue.

No hi ha res de més català que la inclinació natural a escarnir l’excel·lència d’alguns integrants de la tribu, especialment si obtenen reconeixement mundial o gosen muscular algun excés retòric. 

Dit això, diria que lluny d’escarnir l’art magistral de l’amic Serra, la majoria d’actors i cineastes catalans s’hi haurien d’emmirallar. Perquè, amb obres extraordinàries com Història de la meva mort, l’Albert ha arribat a un públic i a un reconeixement que la majoria d’assistents a la celebració dels Gaudí només han vist en somnis, i ho ha fet –oh, pecat!- sense passar-se el dia ploriquejant per la manca d’ajudes públiques que rep el seu sector. L’Albert ha trepitjat Cannes, ha treballat a la Documenta de Kassel, i ha entès que el seu mercat no havia de ser TV3 sinó el planeta terra i que la seva única ètica havia de consistir en ser fidel al seu talent. Quan s’acusa l’Albert d’egòlatra, s’oblida precisament que la seva obra dissol el propi ego en la figura d’imatges il·limitades i no només això, sinó que també s’intenta matar la pretesa individualitat dels actors naturalitzant-los a través de la màxima espontaneïtat possible, sovint en un bell i alcohòlic nirvana.

A tu et pot agradar o no el cinema de l’Albert, la qual cosa és poc important, perquè aquí l’essencial seria que t’arribessis a preguntar per què, si es dóna el cas que tenim uns actors tan extraordinaris i uns cineastes tan meravellosos, només ho sabem nosaltres mentre la majoria del món ho ignora. Els actors que escarneixen la figura de l’Albert Serra, a quin festival internacional han estat premiats? Els guionistes que fan brometa amb els diàlegs que trufen les pel·lícules de l’Albert, de quin jurat de festival europeu formen part? De veritat que l’únic problema que té la nostra indústria per no internacionalitzar-se és la manca de recursos públics? I el cinema de països com Iran, el Níger o Indonèsia, com és que arriba a molts racons del món on mai dels jamais se sent parlar català? Entenc que fer-se aquestes preguntes resulti molt més difícil que perbocar un acudit fàcil sobre en Serra.

Tu continua a la teva, Albert, i sobretot continua demostrant-nos que l’únic límit que pateix l’art català és la de mirar-se el melic i passar-se el dia imaginant com parar la mà. Coses que tu, estimat amic, has demostrat altament evitables.