Lemozine els feia pensar en Bowie amb cresta sortint d'una limosina, per això van triar aquest nom.

Per la cantant Maria Lindmäe tot això de la limusina que no tenen és sobretot una broma, la ironia de fer glamrock sense res que s'assembli a un cotxe de luxe. A Estònia un dels seus tiets és ramader de l'any, i de les seves 400 vaques n'hi ha una colla que són de raça Lemozine. Pel Dave Saxattack i Mr. Loulabif aquesta va ser la senyal defnitiva que la Maria havia de ser la cantant de la banda. La primera senyal era més òbvia: la veu de Lindmäe és pur rock and roll. 

"Lemozine va néixer el 2016 a l'estudi. Ens va passar pel cap cantar en català, però no ens encaixava amb l'estil, i teníem ganes de fer una cosa internacional. Vam fer un càsting de cantants", explica el David. Diu que les catalanes canten molt d'escola i no pronuncien bé l'anglès. "Vam provar It doesn't matteramb la Maria i sonava espectacular. Vam veure que l'havíem de convéncer". Pregunto als dos catalans per aquesta explosió musical estrangera que fa anys que dura a Barcelona i em responen que la música estrangera de la ciutat és autòcotna, genuïnament barcelonina per més no sempre la facin barcelonins de soca-rèl. “Porto molts anys en bandes de música, i també busques el factor internacional. Molts professors de l'SMUC mateix són estrangers”, diu Costafreda. La Maria va venir a treballar d'au pair i fa 10 anys que viu a Barcelona, però a Estònia ja formava part d'una banda a de rock, Kruv. “L'escena musical a Estònia està molt connectada al que es fa a Escandinàvia [...] Però també crec que, tot i les idees de multiculturalitat, Barcelona és una ciutat tancada”, em diu. Per tancada vol dir aquesta nostàlgia que els barcelonins catalans tenim per escoltar sempre la música de sempre. Un dels productors assegura que “hi ha molta escena electrònica i els joves s'interessen per les novetats del trap o del hip-hop que es fa, però s'ha perdut la dinàmica d'anar a concerts. Els festivals estan de moda, però no està de moda anar a sentir un grup de rock que no coneixes”.

El CD Things we should say és un recorregut de 10 temes i el que ells anomenen 4 paisatges sonors, descansos. En David insisteix que l'àlbum no és conceptual ni temàtic, però sí un recorregut. La Maria diu que el so inicial, 'Mind Massage' , és un interludi que es pot interpretar com uns sons molt sexuals, com el so d'una mare o com el que és, paraules dignes d'una classe de ioga i d'autoajuda al mateix temps. La influència majúscula de Lmeozine és el rock, però de rock clàssic se n'ha fet molt. Sonen els noms de Lennny Kravitz, Alice Cooper, Foo Fighters, Queen. De Things we should say, 'Silly Song' és la cançó més indie i més irònica, però el David m’explica que està inspirada en els atemptats a la sala Bataklan. “Ha costat molt poder reunir tot de gent desconeguda a una mateixa sala de concerts perquè gaudeixin de la música i s'oblidin dels seus problemes. I ve algú que t'ataca que et vol agenollat, submís. Silly Song és un cant a l'hedonisme i a la lluita per preservar-lo”. El videoclip de 'Silly Song' ja ha sortit a Estònia, i al pare de la Maria el coregen com a 'pare de la famosa' quan arriba a l'oficina. La setmana vinent Lemozine comencen la seva gira per Riga, Tallinn i Hèlsinki, la capital del heavy metal. De moment, la música híbrida i queenesca de Lemozine avança ferma en els seus primer passos. Han fet alguns concerts en petit format, van presentar 4 singles del disc a la sala Costelo de Madrid i a la sala Bikini de Barcelona. La seva propera actuació és el 16 de juny al Triangle de l'Fnac en el marc de ‘Ni un minut més sense música, i la seva actuació següent a Barcelona serà al Luz de Gas el mes de setembre. 

Leite i M!lk Band

De l’Fnac ens traslladem a una sala d’assaig de l‘Ateneu de Nou Barris. Rodrigo Furtado Leite és brasileny però gairebé mai no toca bossanova. Va arribar a Barcelona des de Badajoz, i abans havia passat per les illes Canàries. Amant del metal i del rock dels 90, el seu projecte personal Leite combina l’intimisme amb l’estridència. Leite és elàstic: toca tant en format elèctric com acústic, sol o amb amics i familiars. Se l’ha pogut veure al bar llegendari Big Bang tocant una elèctrica i acompanyat dels corus de la seva nòvia i la percussió de la seva cunyada, la bateria del dúo de punk Meconio; també ha actuat a calçotades, a festes particulars, al bar Arena del Born. Les seves lletres són en anglès i estan recopil·lades al DCD Love Notes, que inclou temes de força èpica, com ‘Let‘ (espereu a arribar al 60% de la cançó) i cançons quasi brasilenyes, com ‘Soul Caress‘, o quasi pop, com ‘Cold Wood‘, dedicada a la seva guitarra. El Rodrigo té centenars d’idees de cançons gravades en la intimitat, i la seva creativitat prolífica fa que no sigui home de versions: si ho fa és per interpretar Personal Jesus o Hit Me Baby One More Time, sempre amb la mateixa velocitat als dits i veu de falset. De vegades se li trenquen les cordes de la guitarra dalt de l’escenari.

Els darrers temps el Rodrigo ha anat més enllà del seu projecte en semi-solitari. Ha creat M!lk Band amb el bateria Quim Sánchez, amb l’Ignacio Rodríguez als teclats i amb el baixista Feliu Roset. “Tenia moltes idees de cançons composades feia molt temps i que no encaixaven amb la línia de Leite perquè eren més de rock alternatiu. No tenien lletra ni res, però vaig decidir que havien de ser un projecte a part. Vaig fer una maqueta petita i ara som Milk Band. Havíem d’estrenar-nos el 17 d’agost a les festes de Gràcia, però amb l’atemptat de Les Rambles ens vam quedar sense debut”.

Milk band segueix l’etimologia de la llet, eleva Leite per convertir-lo en una altre so que s’aconsegueix amb les aportacions dels altres membres de la banda. Ignacio Rodríguez introdueix refilets de pop i melodies interestel·lars que trenquen amb la base de rock dur vertebrada sobretot pel baixista. Toquen a l’Ateneu de Nou Barris, el públic és reduït però selecte, i per selecte vull dir que els agrada la música que van a escoltar. En Feliu Roset té un baix que va via Bluetooth i mentre toca l’instrument fa saltirons com hipnotitzat per dins i per fora l’escenari. 

Milk Band, rodri a la dreta a baix

The Prismatiks

He quedat amb Lalo Harris per sentir The Prismatiks a la sala Aperol del Palo Alto Market, una antiga fàbrica del Poblenou reconvertida en un centre comercial car i cool a l'aire lliure. Ha plogut, però la gent no ha marxat de la zona. Lalo Harris és anglès i fa molts anys que viu  treballa a Barcelona, la major part del temps com a professor d'anglès. Des que va arribar que també ha fet molta música. Al principi cantava a la plaça del Sol i a locals petits del barri de Gràcia en format acústic. Sobretot feia versions de soul. Ell i una pila d'estrangers més van arribar a fundar una associació cultural en una caseta encantadora al carrer Verdi. Allà es feien jam sessions de nivell i alguns espectacles pretensiosos que han quedat enrere amb la creixent professionalització del Lalo Harris i els seus acompanyants. “Perú, França, Veneçuela, Anglaterra”. El Lalo obre l'espectacle de Palo Alto citant els països dels membres de la banda en castellà i el guitarrista bromeja que en Lalo sap parlar en moltes llengües però a la pràctica només parla anglès i tampoc massa, perquè és un home de molt cantar i poques paraules. 

the prismatiks

En honor als amics estrangers que han marxat de la ciutat comença a sonar la melodia de 'Head'. Dos coristes pugen i baixen de l'escenari segons s’escau i la saxofosnista uruguaiana enceta les notes de ‘More Time', seguides de la veu groove i polida de Lalo Harris, tan alt, tan presentable, amb els moviments espontanis propis d’una bèstia escènica. Rere meu, una parella d’amics comenta “aquest nano farà carrera” i puja la temperatura, el tema ‘Love like this‘ passa de la veu melòdica del Lalo a la síncope d’un hip-hop en francès que ve del bateria. “Els temes són una barreja de les meves composicions des de la guitarra i la veu, i de vegades componem junts amb una idea que jameamos i desenvolupem. Intentem mantenir-ho fresc escrivint cançons de maneres diferents, sobretot perquè ens estem coneixent musicalment els uns als altres de forma constant. El fet que jo tingués alguns cançons de funk pròpies ens va ajudar a arrencar, a fer anar la banda cap a una direcció, m’explica el Lalo en anglès, perquè en castellà patina. 

The Prismatiks oscil·la entre el funk, l’RnB, el hip-hop; a estones em sembla endevinar la base de la cançó Valerie quan la cantava la difunta Amy Winehouse. Es nota que les cançons parteixen de la improvisació i la prova i error perquè cada instrument entra quan ha d’entrar, sense esgarrapar la glòria dels altres, amb compenetració i canvis de ritme que van del funk a l’ska i del hip-hop al jazz. 

Les cançons que fan The Prismatiks sobretot tenen textura, tant pel que fa el so del baix com pel rascat sublim de la guitarra, per les interferències del saxo i la veu del Lalo, aguda i gruixuda. El públic està format per estrangers joves i alegres que parlen en anglès i en francès i tenen fills encara petits que tan aviat són molt rossos com tenen el cabell afro. La sensació global és de funky groove, The Prismatiks sonen perfectament despreocupats i pares i fills i altres espectadors joves (si no d’edat, d’esperit) s‘hi rendeixen entusiasmats.

Lalo Harris The Prismatiks