Hi ha una cosa que descol·loca de Kylie Minogue i és la falta de sentiment de culpa amb què continua fent les seves alegres contorsions en el pop comercial de discoteca, ara ja a tocar dels cinquanta, sense donar-se més importància ni pretendre convertir-se de sobte amb una cosa que no és. Sí, ho diré sense embuts: sempre m’ha caigut bé aquesta australiana menuda perquè ha unit la seva veu a una bona pila de cançons molt simpàtiques al llarg ja de tres dècades, que es diu ràpid, perquè té el do de la perserverància i perquè sempre ha preferit lluir un somriure en lloc de fer-se la tèrbola o la inaccessible.

La Kylie, podem tutejar-la perquè ella mateixa porta temps suprimint el cognom de la portada dels seus discos, torna a Barcelona: el 16 de març farà a Bikini un dels cinc petits concerts d’escalfament de la gira mundial que oferirà a la tardor. I com que en aquest país molt poques persones se l’han pres una mica seriosament (una n’és l’admirat Guille Milkyway, a qui l’altre dia se li trencava la veu d’emoció parlant-me del disc Light years), cal procedir al serè elogi de la seva carrera, en què podem comptabilitzar, per cert, diverses morts i ressurreccions (discogràfiques).

Em ve al cap la Kylie Minogue que ens acompanyava les sobretaules dels anys vuitanta amb la sèrie Veïns, a TV3, on hi corria Jason Donovan fent el mec, però tampoc no cal forçar tant les coses. Ja és prou compromès per un periodista musical admetre públicament que algun cop ha sentit determinades emocions escoltant cançons d’aquell trio de productors i compositors anomenat Stock, Aitken & Waterman. Doncs sí, amics, encara que aquell so de sintetizadors i caixes de ritme de llauna sigui inadmisible als ulls i oïdes actuals, trenco una llança, concretament i precisa, per ‘Wouldn’t change a thing’, per ‘Never too late’ i, sobretot, per ‘Better the devil you know’, el clímax de la primera Kylie, del 1990. Amb un videoclip on ja no feia cara de fleuma i donava a entendre que la seva vida més privada havia entrat en una nova dimensió còsmica arran de la relació amb el sàtrapa de Michael Hutchence, el malaguanyat cantant d’INXS, que ens la devia remenar del dret i del revés.

Mentre, per exemple, els ‘hits’ dels anys seixanta de la factoria de Phil Spector, alhora brillants i comercialíssims, són material sagrat per la premsa musical, no hi ha en canvi tant de consens admiratiu per l’equip conegut com a SAW. Per què The Ronettes, sí, i Bananarama, no? Permeteu-me la provocació, però, és perquè tenien millors veus? I des de quan això ha estat tan determinant en el pop? En alguns, no tots, d’aquells èxits juvenils de la Kylie hi ha una confluència de ritme i emoció melòdica, amb reflexos de melangia, que, amb un altre embolcall i amb més sofisticació, van saber desenvolupar, amb molt més reconeixement, els Pet Shop Boys. Kylie era pop de batalla, joguines per al mercat adolescent, per ballar i emocionar-se alhora, i en la gran lliga mundial de les cançons banals, per dir-ho així, podrien figurar entre les millors.

Bé, cremada aquella etapa, Kylie Minogue va entrar, en els anys noranta, en una etapa de recerca. Intents de modernització i d’aproximació al pop alternatiu. ‘Indie’-Kylie, la van anomenar a la premsa britànica. Algunes cançons perdurables: ‘Confide in me’. Ajuts de James Dean Bradfield (Manic Street Preachers) a la composició, el xocant duet amb el compatriota Nick Cave a la lànguida ‘Where the wild roses grow’, la col·laboració amb Pet Shop Boys a una notable cançó mig amagada, ‘In denial’. Kylie, malastruga? L’àlbum Impossible princess (1997) va haver de canviar de títol a l’últim moment, per Kylie Minogue, perquè s’havia de publicar unes setmanes després de la mort de Diana de Gal·les.

Al final, el paper de la seva vida, ara ja ho sabem, és el de petita disco-diva lliurada a les matinades eternes. Això va quedar clar quan es va deixar d’invents i de maniobres de prestigi i va publicar el que continua sent el seu gran disc: efectivament, Light years (2000). La Kylie, elevada a capitana de la pista de ball, ordenant tothom a seguir-la a ‘Your disco needs you’, presumint de iot a ‘Loveboat’ i fent el pendó amb uns mítics ‘shorts’ daurats en el video de ‘Spinning around’. El relleu d’aquell àlbum, Fever (2001), va mantenir un nivell alt i li va donar la cançó que simbolitza la seva segona joventut, ‘Can’t get you out of my head’. És una pena que el ‘Fever tour’ no passés finalment per Catalunya: la data del concert, al Palau Olímpic de Badalona, era el 20 de juny del 2002, triada per una vaga general que va precipitar la suspensió.

Des de llavors, Kylie Minogue ja sap el que esperem d’ella: pop ballable en permanent homenatge a l’amor universal, la sensualitat i la gresca ‘ad infinitum’, amb arranjaments moderns i elegants, i gires riques en espectacle. Amb ella mateixa com a icona eternament insinuant, val a dir, encara que això seu és pura distinció i pudor si ho comparem amb una Miley Cyrus, delicada criatura, obrint-se de cames i tocant-se l’entrecuix enmig d’un concert.

Seductora nata, sap ficar-se la gent a la butxaca també en la distància curta, periodistes inclosos, i sé del que parlo: la vaig entrevistar, precisament, en el ‘Fever tour’, en el camerino del Scottish Exhibition Centre, de Glasgow, on em va rebre embolicada amb un barnús blanc i amb el seu somriure indestructible, fent-me seure al seu costat del sofà com si fóssim amics de tota la vida. Em va sobtar veure-la tan tranquil·la quan al nostre voltant l’estrés era total i de tant en tant treia al nas per la porta un assistent recordant-li que quedaven vint minuts, quinze, deu…, per l’inici del ‘show’. Una professional.

La Kylie torna, en fi, a Catalunya, on no ha actuat gaires vegades, tot sigui dit: un ‘show’ privat per al Deutsche Bank al casino de Sant Pere de Ribes (2003) i dos al Palau Sant Jordi (2011 i 2014). Representa una idea de la música comercial força britànica i europea, amb pes per a les melodies com correspon al pop en front de l’actualment dominant r’n’b, i en què sumar anys no és un problema per voler continuar fent equilibris a la pista de ball. El seu nou senzill, ‘Dancing’, no mata, i veurem que ens reserva el disc, Golden, que ha de sortir el 6 d’abril. Però, encara que potser en el ‘show business’ valguis el que val el teu darrer disc, la Kylie té capital i instint per continuar brillant, sense sentiment de culpa ni pretenent convertir-se en allò que no és.