Recordo encara avui l'impacte que em va produir llegir un article de Julià de Jòdar titulat "Ja tenim 'murciano'". El va escriure el 2006, quan el MH José Montilla acabava de ser elegit 128è president de la Generalitat, i el seu primer paràgraf era tot un compendi del garbuix intel·lectual en que vivien els intel·lectuals taxidermistes que esperaven que, finalment, aquell fos el desitjat "immigrant" que vingués a descatalanitzar el país:

Fa uns quants anys, almenys des que Félix de Azúa va encetar la famosa polèmica sobre Barcelona i el Titànic, que, seguint-ne la lliçó, els lectors ganduls no han deixat de citar un poema de Jaime Gil de Biedma ('Barcelona ja no és bona...') com a paradigma de l'esperança que algun dia els immigrats a Catalunya (els 'murcianos') s'imposaran al 'patrón que les paga' i al 'salta-taulells que les desprecia'. En el seu dia, Carlos Barral ja va amonestar Azúa pels seus excessos interpretatius sobre aquell poema. Tanmateix, no hi ha ocasió en què els populistes espanyols, des d'Alfonso Guerra fins a Arcadi Espada, no treguin punta de la petició de Gil de Biedma davant 'el despedazado anfiteatro de las nostalgias de una burguesía' (la barcelonina i, per extensió, catalana). Posats a sentir nostàlgia, jo també en sento, dels saltataulells del CADCI.

Coneixia de cor el poema de Jaime Gil, i vaig descobrir que malgrat que apologetes i biògraf se l'apropiessin manta vegada, el poeta -i el mateix Carlos Barral- es va negar a seguir com escolanets dels predecessors de l'actual Ciutadans. En aquest sentit, l'article "A propósito de un manifiesto surrealista" de Gil de Bieda a favor de l'ensenyament i la normalització del català i en contra d'aquells sotasignants del manifest dels 2300 continua sent, llegit avui, exemplar. Però, sobretot, em va fer veure-hi clar la vindicació final del catalanisme popular que, algú provinent del món de la immigració, feia explícit en el seu article, quan deia que, posats a enyorar, enyorava els socis del Centre Autonomista de Dependents de Comerç i Indústria.

I 12 anys després d'aquell article, tornem a la cantarella del "xarneguisme", i tot és fer genealogies amunt i avall per crear una identitat que no sé sap ben bé a què treu cap

I 12 anys després d'aquell article, tornem a la cantarella del "xarneguisme", i tot és fer genealogies amunt i avall per crear una identitat artificial que no sé sap ben bé a què treu cap. Arbres geneològics els podria fer jo, que tinc "pueblo" i tantes generacions catalanes com aragoneses o valencianes que a força d'esforç van construir el país. Però, no entenc que la memòria de migracions, de treball dur i ascens social i les fotografies en sèpia de gent humilment vestida -que són els meus i així els estimo i els reverencio- m'hagi de determinar la meva identitat com a català d'avui. Faltaria més!

Els teoritzadors del neoxarneguisme, tornen a llegir Gil de Biedma equivocadament. Posant la banya en "el patron que les paga" -i associant-lo al catalanisme, expressió de la burgesia- desprecien profundament, quan no ignoren el "saltatauells" -al capdavall els qui van portar la República i els qui van salvar la cultura i el país quan la burgesia va desaparèixer sota capes de provincianisme i castellanor- i fan desapareixer l'obrer català de la memòria. Un català treballador que feia present la seva llengua als tallers, les fàbriques i al camp, on molts d'aquells "murcians" -o aragonesos- van aprendre paraules noves que van acabar barrejant el seu llenguatge ja impur, on precisament la paraula xarnego era extinta, i, per exemple, demanar al carnisser, quan tornaven al "pueblo", que li posés "una platica de mitxanas".

Posats a sentir enyor, jo enyoro -no només el treballador de coll blanc del CADCI- sinó també tota aquells pencaires que no parlaven altra cosa que la llengua que vostè i jo entenem.

autor Joan Safont
El meu Mirador Llavina, poeta del camí Joan Safont
autor Joan Safont
El meu Mirador La llibertat i el llibertinatge Joan Safont