M'agrada molt que sigui notícia que Michel Houellebecq s'hagi casat. Que no us n'havíeu assabentat? Doncs m'agrada molt que ho sapigueu per aquest article. Pot ser també que ni tan sols tinguéssiu el nom de Michel Houellebecq al cap ara mateix; doncs m'agrada molt més encara que en els pocs segons que porteu llegint aquesta columna ja us hi hagi entrat pels ulls dos cops seguits.

Mai com ara no havia estat tan fàcil satisfer la curiositat per saber qui hi ha rere un nom. Esbrinar qui és algú de qui mai no n'havíem sentit a parlar i perquè el seu casori és notícia, que és el cas que ens ocupa (tot que serviria també que li haguessin donat un premi o fins i tot -disculpa'm, Michel Houellebecq- que s'hagués mort), és una possibilitat que en molts casos tenim a la minsa distància de dos o tres clics; d'un, de fet, si l'articulista o el tuitaire té el detall de deixar-hi un link.

Aquí el teniu.

El famós clickbait, que tants cops porta a notícies buides, sense contingut que ens aporti res més que evadir-nos un moment de la feina o deixar passar la tarda estabornits davant d'un monitor, podria ser cosa bona a explorar dins el món cultural. Que Houllebecq es casi és mil cops més divertit, sorprenent, morbós fins i tot, que es casi l'instagramer Pelayo (que també s'ha casat aquest cap de setmana, dit sigui de pas). De fet, tot el que fa Houellebecq és milions de cops més delirant que allò que habitualment fa qualsevol d'aquests maniquins 2.0; és clar que això només ho sap qui hagi llegit Houellebecq i n'hagi seguit una mica les seves aventures. En voleu un tast? Aquí el teniu amb Fernando Arrabal, un altre que tal.

Per què no ha evolucionat també cap a aquesta banda el llenguatge publicitari del sector editorial? Per què seguim encara tirant de fórmules publicitàries tan gastades com l'escalforeta que fa llegir un bon llibre quan és hivern i plou fora o com de refrescant és una novel·la quan més pica el sol? Va, home, va! Que semblem publicitaris de nyigui-nyogui, d'aquells que acaben els tuits corporatius amb preguntes d'originalitat sota mínims del tipus: "t'ho deixaràs perdre?", "brindem?", "parlem?".

El material, el tenim. La gent de la Setmana del Llibre en Català prou que ho sap i n'ha fet ús en la seva darrera edició dissenyant tot un seguit de cobertes d'una revista fictícia, a l'estil de l'¡Hola!, farcides de notícies sensacionalistes protagonitzades per editors, llibreters i d'altres personalitats del sector del llibre. Eren notícies falses, però. D'altres que parlen de la part social i festiva de la literatura nostra són la Llucia Ramis (@lluciaramis), a La Vanguardia, i Álvaro Colomer (@AlvaroColomer), a El Mundo, amb sengles columnes setmanals sobre presentacions, festes, actes institucionals... Si els seguiu pel Twitter, hi trobareu els enllaços als seus articles puntualment.

El millor d'aquest tipus de clickbait que ara reivindico és que les notícies que ens duen no acaben en si mateixes: de cada autor, en trobarem una bibliografia, i a partir de cada bibliografia, una manera de veure el món, és a dir, una manera de completar la nostra visió de la realitat: literatura, això és.

De la llibreria estant Montjuïc també són barraques Isabel Sucunza
De la llibreria estant No tens temps per llegir? Isabel Sucunza