"Som cultures minoritàries; no sobreviurem si no busquem aliar-nos entre nosaltres; organitzar-nos en màfies, fins i tot, si cal", això va dir Igor Majorevic, traductor del català al serbi, en un moment de la trobada de traductors de Quim Monzó que va organitzar ahir Òmnium en el marc dels diferents actes de celebració del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que enguany ha recaigut en l'escriptor barcelonès.

Vam riure, els assistents, davant d'aquella ocurrència. Va ser un acte ple de riures, de fet, aquell d'ahir: estàvem de celebració i el fet d'anar sentint tot d'anècdotes explicades en català amb accent francès, anglès, nord-americà, serbi, italià... produïa alguna cosa semblant a quan un, tot viatjant per l'estranger, entra en una llibreria i troba un exemplar d'un llibre d'un autor de ca seva traduït a un idioma més gran que el propi. Si l'heu viscuda, la coneixeu, aquesta sensació: és com quan un desconegut elogia algú de la teva família, que de sobte copses que aquell -el cosí, el germà- és més important del que et penses quan el truques cada setmana per qualsevol tema domèstic.

Vam somriure també quan Mary Ann Newman explicava com havia anat buscant alguna editorial interessada a publicar la primera traducció a l'anglès d'un llibre de Monzó, allà pels 80, molt abans que existís l'Institut Ramon Llull.
Una traductora, porta a porta, amb un grapat de contes d'un autor que ningú no coneixia, que escrivia en un idioma del qual pocs havien sentit a parlar. Ningú no els va voler, explicava Newman; les editorials no volien contes, així que va decidir provar sort amb una novel·la. Va traduir "Benzina" i llavors sí, fins i tot el NY Times li va dedicar una nota a la seva edició en anglès, tot i que molt pocs lectors s'hi van interessar. Ella, però, va seguir picant pedra, traduint i movent arreu contes de Monzó; una mica el mateix que fa també Marta Pavai, la seva traductora a l'hongarès, sols que ella en comptes de buscar editorial, tira per la directa i els publica ella mateixa, "sense importar-me gaire si els vendré o no", apunta, "de fet, tinc la casa plena de llibres que no he venut", explicava mig rient també.

També vam riure quan Gina Mareni va explicar que Monzó li va fer una dedicatòria en un llibre seu que ella mateixa havia traduït, que la va emocionar molt: "gràcies per aconseguir que aquests contes no semblin meus i, en llegir-los, m'agradin" o alguna cosa semblant diu que deia. I també riguem de nou quan, crec que va ser Elitza Popova, traductora al búlgar, explicava que, quan encara no fèiem servir Google, alguna vegada que li havia demanat a l'autor pel significat d'una paraula que no entenia, Monzó li havia respost amb un dibuix... "d'una gandula, per exemple: un cop em va enviar una gandula dibuixada per fax".

Van ser dues hores de conversa que van passar volant. Va ser una festa d'amics que després d'anys repartits pel món amb una mateixa missió, es retroben i comparteixen anècdotes i experiències esbojarrades; algunes avocades al fracàs econòmic, i tant, però guanyadores a un altre nivell: al de la cultura, al de la literatura, al de l'idioma, al de la defensa d'un patrimoni intangible però primordial.

Les paraules de Majorevic, "haurem d'organitzar-nos en màfies, si cal", amb què obro aquest article em van tornar amb força al cap quan, en sortir de la llibreria, vaig veure a les xarxes aquell vídeo horrorós del final de la manifestació en contra de l'euskera que ahir mateix va tenir lloc a Pamplona. Com poden conviure al món tanta petitesa -la d'aquells idiotes camacurts abanderats que ahir cridaven consignes d'aital reduccionisme intel·lectual pels carrers de la meva ciutat natal- i tanta grandesa -la d'aquests traductors riallers, constants, dedicats, irreductibles que també ahir celebraven la llengua a la Calders-. Jo tinc clar amb qui em quedo. Visca Quim Monzó. Visca l'euskera. Visca el català.

Isabel Sucunza
De la llibreria estant

Els llibres són queviures

Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
De la llibreria estant

L'Aleph és un llibre d'Ishmael Reed

Isabel Sucunza