Instruccions: poseu aquest audio de fons, en loop, al llarg de tota la lectura d'aquest article.

Servidora passa un diumenge de cada dos a la llibreria, tot el dia, d'11 a 21h, jugui el Barça o vingui el Rei d'Espanya. Si juga el Barça, llegeixo els gols al Twitter i sento els crits al carrer. Si ve el Rei d'Espanya, miro les fotos al Twitter i sento les cassoles al carrer. En tots dos casos, mentre tot això passa a la ciutat, la vida segueix aquí a dins i a mi em demanen per llibres. Ahir passava el segon.

Tot i que m'havia passat pel cap dir-li al soci de tancar cap a les 19h per tirar a fer claca cap als carrers propers al Palau de la Música, vaig decidir fer cas aquest cop de gent que m'estima i em diu que no sigui inconscient, que faci primer la feina –la de cobrar- i deixi la revolució per a després. Potser allò que un altre dia hauria compensat pels calés, ahir no va sortir a compte ni pels calés ni per la meva ansietat d'estar aquí tancada intentant fer això tan aparentment impossible de vendre llibres en diumenge, en comptes d'anar a intentar aconseguir allò tan aparentment (també) impossible (també) de fer petar una cosa tan inamovible com és una Monarquia. Una Monarquia, amics.

Són les 20h, i la gent, segons Twitter, ja fa estona que envolta el Palau. Sento l'helicòpter allà dalt. El seu taca-taca-taca se'm fica a l'orella i jo, que teclejo (estic enllestint un mail d'aquells llaaaaargs d'explicacions i planificacions per al Sant Jordi), penso que en segueixo el ritme teclejant. Paro un moment. Canvio de pestanya. Veig que una altra llibretera tuiteja que prou ja amb aquest soroll, que ara en feia dies i que avui, en tornar-lo a sentir, ha notat que li tremolen les mans. Li responc que jo estic igual. Torno al mail.

Entra un guiri. Em demana si parlo l'anglès. Li dic que sí. Em demana, efectivament en perfecte anglès, per Lolita de Nabokov. Li vaig a buscar el llibre preguntant-me mig emprenyada quina necessitat hi ha de parlar anglès per entendre "Lolita" i per entendre "Nabokov". L'hi atanso. Se'l mira. Em diu que thanks però que ell doesn't read Spanish. Penso que és clar, que sóc burra, i li dic que sorry, però que I don't have it in English. Marxa. I tot això envoltat amb el taca-taca-taca de fons.

Torno al mail. No, torno al Twitter. Veig que el Jordi Borràs, el fotògraf, hi ha penjat una foto d'un senyor aixafant-se un mocador al cap, que el té ple de sang. Entro al Facebook. Hi penjo alguna cosa dient no sé què de gent que rep cops de porra i sagna. Torno al mail. Hi escric una mica més al ritme de les aspes d'aquell helicòpter pesat. Hi entren dues senyores que comenten entre elles que què maco el local. Ja surten i marxen, però, abans de sortir, una d'elles s'atura per dir-me que què bonica la paret, que felicitats. La paret. Torno al Facebook tot pensant que potser hauria de treure els llibres, que potser molesten, si el que és maco és la paret. Estic que trino. Ja quasi són les 21h. Ara sento la cassolada també. Veig que Inga Pellisa, la gran traductora d'Ishmael Reed, m'ha deixat un comentari al post que hi he fet dient allò dels cops de porra. Pregunta si crec de debò que això passarà. Li dic que ja ha passat, que n'he vist les fotos del Jordi Borràs. Aprofito per dir-li que ja sé que no és el lloc ni la conversa, però que m'han arribat veus que la seva traducció de "Fly to Canada", també de Reed i encara per publicar, és molt i molt bona. Em diu que gràcies, que li he arreglat la nit, a ella que sempre dubta tant.
Mira, penso en llegir-la, almenys una cosa he arreglat aquesta nit des d'aquí, de la llibreria estant.

Ja són quasi les 22h i el Borbó encara sopa al Palau. Tiro cap allà a veure com ho fem, això també. A veure com arreglem això de la monarquia, amics.

Isabel Sucunza
De la llibreria estant El que de debò no volen perdre Isabel Sucunza