Titulo avui amb dos versos del nou llibre de Bel Olid, Ferida, udol, viatge, illa (ed. Otras Letras, 2018), que diumenge al migdia es va quasi presentar a la llibreria La Carbonera del Poble Sec.

Dic “quasi presentar” perquè sembla que, en principi, el llibre no havia d'estar acabat tan aviat, però sí, ho estava; i perquè allò, en principi tampoc no havia de ser una presentació sinó una xerrada sobre feminisme a les portes de la setmana gran de les dones que acaba de començar, entre la Júlia Bertran i la mateixa Bel Olid.

S'hi va parlar dels llibres, del de la Bel i del de la Júlia –M'estimes i em times (ed. Bridge, 2017)–, parlant-s'hi per tant molt –perquè d'això van els llibres d'aquestes dues– d'amor, de respecte, de desigualtat, de coses viciades transmeses de generació en generació, gravades a foc, que per això ara són tan difícils de redreçar.

S'hi va parlar de com homes i dones hem perpetuat idees i maneres de fer que esclavitzen les segones en la cura, en l'amor, en el servei, en carregar amb culpes; en creure que perquè tot sigui perfecte, tot ha de ser perfecte per a ell; en viure per encaixar en la roba abans que la roba s'adapti al nostre cos, en com s'assembla el procés d'aprimar-se al procés de desaparèixer fins a acabar tancada en una caixeta per només sortir-n'hi quan ens criden, quan ens donen permís.

S'hi va parlar també de no saber bordar, de no saber dir “fins aquí” ni “prou” ni “deixa'm en pau”, i de com, en el cas de saber fer-ho, en el cas que hi arribi el moment que allò –“prou!”– surt de la teva boca, quasi inevitablement, el següent pensament sol ser: “ostres, potser m'he passat de borde; potser aquest no s'ho mereix”.

Van parlar durant ben bé dues bones hores, Olid i Bertran. Jo, a la mitja part de la conversa vaig sortir al carrer i vaig passar-me els quinze minuts que devia durar la pausa llegint el nou llibre de la Bel. Quan vaig tornar a entrar a La Carbonera, allò estava tan ple que vaig haver de quedar-me al fons.

No va trigar a caure, per part d'una de les assistents, aquell comentari inevitable que sempre, sempre acaba sortint quan una dona es posa a queixar-se de la seva condició de persona per sota de. "Tot molt bé", va dir l'espontània, "però ells també haurien de ser en aquesta lluita; a ells també se'ls hauria de veure dijous, a la vaga, cridant". Argumentava que hi havia homes lluitant de la nostra banda i que, pobres, per a ells era fins i tot més dur tot plegat. Un "#notallmen", en resum, en tota regla, es va marcar l'espontània; un demanar perdó quan encara no havia bordat.

Bel Olid li va respondre que sí, que molt bé, però que no era dijous no era el dia perquè ens segueixin robant l'espai ni la veu. Que és precisament per això, perquè ho fan, que estem protestant. Que aquell dia, als homes, el que els hi tocava fer era escoltar.

Va ser llavors que jo, des del fons, amb visibilitat per copsar tota la sala d'un sol cop d'ull, vaig fixar-me que no hi havia gaires homes escoltant. Quatre a tot estirar.

Senyors, us vau perdre la quasi presentació dels llibres d'aquestes dues que tenen molt a explicar de vosaltres mateixos. Encara els podeu llegir, això sí. Una bona idea per a aquesta setmana i per les que vindran, seria que passeu per La Carbonera a comprar-los. Hi trobareu fàcilment, aquests i d'altres que us obriran molt el cap: durant tot el mes només hi tindran destacats llibres escrits per dones. Llegir-les seria una bona manera, un bon primer pas, de començar a ser part activa de tot plegat.

Isabel Sucunza
De la llibreria estant Crònica en viu d'un rebuig aclaparant Isabel Sucunza