Tant se val d'on vinguem; que siguem dones, homes o trangèneres, i fins i tot de quin color veiem el món. Ens han fet creure ­–els qui mouen els fils de tot plegat– que hem guanyat la batalla de la informació. I no només això, ens hem empassat el discurs execrable de la omnipotència, hem caigut en el parany del "ho podem tot". Però la trista realitat és que ens volen atomitzats, disgregats i submisos. Ens enlluernen amb titulars capciosos i proclames universals mancades de contingut. Saben que reaccionem a cop de tuit a tragèdies col·lectives com la dels refugiats, els presos polítics, el racisme o la violència de gènere. Ens volen isolats perquè així els hi és més fàcil manipular la nostra còlera. Però fins on arribarà la devaluació del nostre pensament? On acaben les solituds tecnològiques i on comença la confrontació amb la veritat? Depèn de la nostra determinació per alliberar-nos de la dictadura del hashtag i apoderar-nos del nostre discurs.

 Tinc el pressentiment que anem pel bon camí. Mica en mica estem despertant del somieig que ens empresona. La paraula postveritat ja està acceptada socialment, i les arts són –o haurien de ser– còmplices de la insurrecció.

No obstant, tinc el pressentiment que anem pel bon camí. Mica en mica estem despertant del somieig que ens empresona. La paraula postveritat ja està acceptada socialment, i les arts són –o haurien de ser– còmplices de la insurreccióAnem de cap a ficcions que denuncien les realitats més perverses, que tant ens regiren per dins com ens burxen per plantar cara a l'status quo. Per què creieu sinó que han funcionat distòpies com la de El conte de la criada? Perquè és una sèrie que amaga una trama obscura, inquietant i alhora versemblant de la que s'intueix el mal auguri d'un futur imminent. Parteix del supòsit que ens trobem en una societat censurada per la interpretació extrema de l'Antic Testament. L'acció transcorre en una nova nació on les dones s'han convertit en esclaves, i les que són fèrtils són obligades a donar fills als qui no poden tenir-ne. La fertilitat és l'únic valor que té la dona en aquest règim inflexible i sever. Per tant, aquesta sèrie, que torna aviat amb una segona temporada, és un avís del que pot passar ben aviat si no espavilem. Ens interpel·la directament a cada un de nosaltres i ens diu: "Ep, es comença amb un petit gest que trepitja els teus drets fonamentals, però si no hi fem alguna cosa, aquest malson pot ser realitat". No obstant, permeteu-me que faci ús de l'optimisme: és una crida a la ofensiva femenina que tard o d'hora arribarà. Les dones anem conquerint territoris tradicionalment masculins i, per assolir el triomf de la igualtat, "tant sols" resta transformar el discurs feminista en un discurs inclusiu en defensa dels drets universals, més enllà dels drets de gèneres i de col·lectius determinats.

O per què li han donat un Pulitzer –merescut– a El Ferrocarril Subterrani, de Colson Whitehead (Periscopi i Literatura Random House)? I per què li han donat el 2017, l'any en què Donald Trump és investit president d'EEUU? El ferrocarril subterrani és una relat èpic i cruel, a mig camí entre la llegenda i la realitat més brutal, amb un missatge de fons: la força humana que neix en la determinació de canviar el propi destí és capaç de tot. La història de la fugida d'una jove esclava a través d'un ferrocarril subterrani resulta ser un aprenentatge per als lectors contemporanis. El llibre, fent ús del simbolisme per representar les rutes secretes que servien d'escapatòria pels esclaus, ha esdevingut una prova de què la Història nord americana recent encara ha de saldar molts deutes amb la humanitat. El racisme al s.XXI és l'assignatura pendent dels estatunidencs, i cal ser valent per confrontar el tema en l'entorn polític actual. Pensar en esclaus i en els seus somnis de llibertat el segle XIX em remet a pensar en la tragèdia dels refugiats que naufraguen avui dia a les platges europees. La vida de la protagonista podria ser la de qualsevol refugiat que fuig, primer en patera i després a peu, per deixar enrere els horrors que pateix al seu país d'origen.

El ferrocarril subterrani és allò que ens falta avui en dia. És el coratge que ens cal per fer front a les injustícies més enllà de la revolució dels mitjans socials.

El ferrocarril subterrani és allò que ens falta avui en dia. És el coratge que ens cal per fer front a les injustícies més enllà de la revolució dels mitjans socials. Als poders fàctics ja els hi va bé el consol tecnològic, perquè creiem que amb estar-ne informats n'hi ha prou. Però la lliçó que ens dona Whitehead és que, fins i tot sense saber qui construeix les vies del ferrocarril o fins on ens portaran els seus túnels quilomètrics i obscurs, és necessari sacrificar el nostre confort per a escapar-nos de la crueltat i fer peu en una estació més lliure i més justa.