No és minúcia, aquest article d’opinió publicat fa uns dies al diari Ara. Almenys, a mi m’ha ensenyat una paraula que desconeixia: platxèria. I què voleu, aprendre una paraula nova -aquesta tan maca, a més- en aquests temps de, com diuen Los Ganglios, ‘escasez lingüística en la red’, és una cosa que penso que s’ha d’agrair. Així que gràcies, Jordi Llovet, per aquesta banda. Ara, per la resta de l’article, citant Los Ganglios de nou: OMG, WTF?

Perquè, qui diu què és exagerat i què no? Si sentir-se assetjat és qüestió de percepció subjectiva, assetjar no ho és pas. 

Ja la idea que deixa anar al primer paràgraf que hi hagi maneres més o menys exagerades de plantejar l’assetjament sexual fa saltar totes les alarmes. Perquè, qui diu què és exagerat i què no? Si sentir-se assetjat és qüestió de percepció subjectiva, assetjar no ho és pas. Si a mi un dia, un client, en acompanyar-lo jo a buscar un llibre al prestatge de la C, posem per cas, em passa la mà per la cintura o ‘em toca el tou del braç’, per dir-ho en les paraules de Llovet, el més probable és que jo em senti incòmode i pensi ‘a què ve això?’ Perquè jo no sabré a què hi ve, ell però sabrà perfectament si per la seva part ha estat un gest intencionat o no i, en veure la meva reacció, que serà segurament la de posar-me tensa, bé retirarà la mà o bé la mantindrà allà on l’hagi posat. I no m’estarà fotent mà, per dir-ho clar, que poc que el tou del braç és cap lloc compromès de l’anatomia de ningú, però, què? Serà o no serà exagerat, si segueix insistint davant la meva no-resposta, definir això com un assetjament de manual? Serà o no serà exagerat veure com un assetjament el fet que una persona em posi en el compromís d’haver de respondre-li a una proposició plantejada en un context en el qual jo estic al seu servei?

Sorprèn que Llovet prengui la cançó El senyor Ramon com a paradigma d’abús mal interpretat. Perquè el senyor Ramon, ho diu la mateixa cançó, empaita tot el món, sí, però empaita les criades en primer lloc

En la platxèria, per definició, cap de les persones implicades està al servei de cap altra. Per això em sorprèn que Llovet prengui la cançó El senyor Ramon com a paradigma d’abús mal interpretat. Perquè el senyor Ramon, ho diu la mateixa cançó de la qual Llovet reprodueix la lletra sencera, empaita tot el món, sí, però empaita les criades en primer lloc; les empaita fins a acabar amb elles al llit, a sobre; ho fa fins al punt d’acabar rebent una bona plantofada.

De debò hi ha algú que no interpreti una plantofada com a signe inequívoc que està molestant i que li exigeixen que deixi de fer allò que estigui fent immediatament? Fins i tot el meu cadell de gos de sis mesos sap que s’ha excedit quan em veu amb la sabatilla a la mà.

És clar que Llovet, igual que tothom, entén on és el límit entre la platxèria i l’abús, però, com deia fa poc una tuitaire que ara no sé on trobar: és més divertit, dóna més joc, fer veure que no. 

Isabel Sucunza
De la llibreria estant Conclusions que espatllen encara més la cosa Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
De la llibreria estant Quatre llibres de Sant Jordi Isabel Sucunza