Venia cap a l'ordinador tota disposada a respondre a aquest article de Jordi Llovet. Tenia títol i tot; s'havia de dir "Passa que ens maten, Jordi". Però abans d'obrir el Word, m'he creuat amb aquestes declaracions de Michael Haneke i, és clar, m'he auto-imposat un canvi de pla, tot i que no de tema.

Es veu que Haneke, a qui admiro i crec artífex d'obres d'art en forma de pel·lícules (Déu meu: La cinta blanca" i Funny Games!) ha deixat anar perles com que el moviment #Metoo "constitueix una croada contra qualsevol forma d'erotisme" i ha afirmat que L’imperi dels sentits, de Nagisa Oshima, hauria estat impossible de fer-se avui, tal com ell s'imagina que pinten les coses.

En llegir comentaris com aquests, no puc sinó pensar que realment, aquells que els verbalitzen, creuen que les dones no som capaces de pensar al seu mateix nivell ni, per tant, de fer art.

Jo, en llegir comentaris com aquests (i no només els he llegit en boca de Haneke) que afirmen que la revolta feminista que està passant ara mateix farà que es perdin coses com ara l'erotisme o, fins i tot, la possibilitat d'imaginar per després produir cert tipus de grans obres mestres, no puc sinó pensar que realment, aquells que els verbalitzen, creuen que les dones no som capaces de pensar al seu mateix nivell ni, per tant, de fer art. Ni de –portem-ho a un pla terrenal– lligar ni de follar. 

De fet, no; no és això el que penso exactament. El que penso és que tant Haneke, com Marías, com Llovet, com Deneuve, com Millet (la francesa, no el català, ehem!), el que fan en arribar a aquestes conclusions, no és sinó perpetuar la idea que l'art i l'erotisme són territoris masculins. I dic només l'art i l'erotisme perquè són els temes sobre els quals s'han pronunciat, però la cosa es podria ampliar a la tècnica, a la ciència, a la política..., al que vulgueu, car –segons les enciclopèdies i les revistes especialitzades- només els homes han excel·lit històricament en totes aquestes disciplines.

Que no veuen que el que reclamem és passar de ser objectes pacients, que és el paper al qual fins ara se'ns relegava, a ser subjectes agents de tot això que ells, de fa temps, ells ja venen fent? 

Però que no veuen tots aquests que això no és així? Que no veuen que el que reclamem és passar de ser objectes pacients, que és el paper al qual fins ara se'ns relegava, a ser subjectes agents de tot això que ells, de fa temps, ells ja venen fent? Que no veu Llovet (tornant al seu article) com de molt més enriquidor serà el debat que diu que tant anhela quan les dones hi entrem a participar amb un paper que ens permeti parlar amb els homes de tu a tu? Que no veuen que, quan això s'estabilitzi, si s'estabilitza cap a la banda de la igualtat, el que passarà és que simplement serem més jugadors, igual de qualificats (tant per dalt com per baix; sempre hi haurà incompetents també), al terreny de joc?

És tan difícil d'imaginar, ara que s'ha demostrat que no és que les dones no anéssim fent coses també tot aquest temps, que no és que no hi estiguéssim preparades sinó que érem sistemàticament ignorades, que l'art i les relacions socials de tot caire no sortiran perdent perquè les dones hi figurem i puguem, per fi, desenvolupar lliurement i de manera reconeguda tot el nostre savoir faire? Perquè no sortiran perdent, és clar que no; ans guanyaran en diversitat, en complexitat, en nivell, en profunditat.

El que sí que és fàcil d'imaginar veient les seves reaccions és que tots aquests que diuen que pateixen pel #metoo en aquests termes, només pateixen pel seu estatus, per la seva supremacia. I això –no l'art ni l'erotisme- és el que de debò no volen perdre. 

Doncs em sap greu per ells.

Isabel Sucunza
De la llibreria estant El senyor Ramon? De debò? Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
De la llibreria estant Què feu disparant contra Albert Serra? Isabel Sucunza