"La gent té por a reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort". Aquesta és una de les frases amb les que comença Match Point (Woody Allen, 2005). I també és un dels pensaments que em va venir al cap fa poc, quan reflexionava sobre l'esport i els disbarats que s'arriben a veure en el terreny amateur. Pensava que si la gent fos més conscient de les seves limitacions, probablement s'estalviarien accidents, lesions o frustracions. Cert que a vegades és qüestió de sort. Mentre que en altres casos l'esforç i la constància fan la seva feina.

Aquesta dèria ve d'eslògans o píndoles de motivació que ens diuen que "siguem valents, i correm riscos, perquè res pot substituir l'experiència". Però, mal que ens pesi, no sempre compensa jugar-se-la a qualsevol preu.

De fet, parlàvem amb un amic sobre tota aquesta colla de missatges de superació que ens punxen diàriament a ser tenaços en les nostres metes. El relat que impera en marques, influencers, o líders d'opinió és el del "si vols, pots". Perquè la consigna és que hem de ser tossudament persistents si volem aconseguir tot allò que ens proposem.

El relat que impera en marques, influencers, o líders d'opinió és el del "si vols, pots". La consigna és que hem de ser tossudament persistents si volem aconseguir tot allò que ens proposem

Des que érem petits ens inculquen que hem de ser els millors i que hem d'arribar molt lluny. Del contrari serem uns fracassats, o encara pitjor, serem persones "normals".

No vull que se'm mal interpreti, ja em sembla bé això de marcar-se objectius o projectar somnis que serveixin de motor per avançar. No està de més tenir una mica d'ambició si es volen conquerir noves fites. Però també cal aprendre que, d'una banda, guanyar no ho és tot a la vida, i d'altra banda, que triomfar o fracassar a vegades és qüestió de sort i d'estar en el moment i en el lloc adequat.

Tanmateix, en el nostre l'horitzó encara posem la il·lusió d'arribar a ser Virginia Woolf, o Joan Brossa, o Marie Curie. I el més probable és que no arribem a ser-ho i que la gran majoria de nosaltres ens quedem a mig camí de ser algú tan brillant. Perquè Brossa només n'hi ha un cada 50 anys, o més. Aquí és on s'amaga la perversitat d'aquest pensament tan occidental: creure que l'única cosa que dóna sentit a la nostra vida és convertir-nos en algú amb talent. Creixem amb l'estigma d'haver de ser prodigis. Hem de demostrar que tenim una aptitud que ens faci especials i diferents de la resta, i a més aquesta habilitat ha de ser productiva. Però aquest és el paràmetre amb el que ens hauríem de valorar?

Creixem amb l'estigma d'haver de ser prodigis. Hem de demostrar que tenim una aptitud que ens faci especials i diferents de la resta, i a més aquesta habilitat ha de ser productiva

Tal vegada també ens caldria reconèixer altres virtuts en els demés i en nosaltres mateixos. Hi ha valors com la bondat, la generositat, o l'empatia que no hem de menystenir, perquè també ens poden ser de molta d'ajuda a la vida i a més són qualitats més sòlides i duradores que la fama, de naturalesa efímera.

Sé que és molt més temptador projectar somnis a través de personatges influents a xarxes socials que conformar-nos amb la realitat que ens ha tocat. Desitjar els seus cossos, les seves festes, els seus viatges, la seva roba. Però què en sabem de la seva vida de debò? La que no comparteixen a través d'Instagram? Potser són buides, o més difícils del que pensem, per l'exigència i les crítiques a la que estan sotmesos contínuament.

La realitat és que ens fa por descobrir que no som Tàpies, o que no escriurem mai com Josep Pla, o Mercè Rodoreda. Ens neguem a assumir que no tenim el seu talent i que, pel contrari, som persones normals i corrents que fem el que podem.

Doncs malauradament això és fer-se gran. Acceptar i gestionar les nostres frustracions i conformar-nos amb fer les coses de la millor manera que sabem fer-les. Que potser no farem història, però haurem viscut en coherència amb els nostres principis i les nostres possibilitats. I que no passa res, això no es fracassar. Això és normal.

No obstant, qui sap si, amb un cop de sort, tal vegada algun dia aconseguirem triomfar. Com diu la veu en off de Match Point, "aquell que va dir que val més tenir sort que talent, coneixia l'essència de la vida".

Dàlia R. bonet
Com som Ens volen dòcils Dàlia R. Bonet