Per mentir s'entén l'acte de fer, voluntàriament, una asserció contrària a la veritat. Però en aquesta definició hi caben molts matisos i diferents graus de mentida. Existeix la mentida "pietosa" que deixem anar quan fem tard i diem que estem de camí, però la realitat és que encara no hem sortit de casa. Tècnicament és una mentida, però podria entendre's com a petit engany, perquè en realitat sí que tenim la intenció de sortir de casa. Només estaríem distorsionant el temps real.

També existeix la mentida per evitar reprimendes, com la que diem al nostre cap quan arribem tard a la feina. Ens justifiquem dient que hem anat al metge, en comptes de dir-li la veritat, que és que ens hem adormit.

Són mentides diferents, però tenen una cosa en comú: el nostre cervell dóna la ordre d'explicar una versió de la realitat que s'ajusta millor als nostres interessos. Ara bé: som realment conscients de la quantitat de vegades que arribem a mentir al llarg del dia? Quines són les raons per les que majoritàriament enganyem al nostre interlocutor?

Un estudi de la Universitat de Michigan fet sobre una mostra de 1000 adults revelava que deixem anar una mitjana de 1,65 mentides al dia. D'altra banda, la investigació The Many faces of lies, Bella M. DePaulo va concloure que les mentides diàries es poden agrupar en 5 categories diferents: les persones que menteixen sobre els seus sentiments i opinions; les que menteixen sobre els seus plans, allò que fan o on són; les que enganyen sobre els seus coneixements, èxits i fracassos; i per últim, les que menteixen sobre fets i possessions personals.

Raons per mentir

"A vegades la realitat és dura i taxativa, no tothom està preparat per afrontar-la i el que fa és evitar-la perquè no pot o no sap regular certes emocions desagradables que podrien activar-se", explica Paula Folch, psicòloga i coach experta en desenvolupament personal i lideratge del Col·legi de Psicòlogia de Catalunya.  Per exemple —acota l'especialista— persones molt perfeccionistes, exigents i amb por al judici, davant la culpa que senten per la possibilitat de cometre un error, prefereixen no reconèixer-lo, per por al què diran i al càstig. En definitiva, per por a no ser estimats.  

Així doncs, la mentida funcionaria com un mecanisme de defensa, conscient o inconscient, que ens serveix per protegir-nos, evitant afrontar la situació. El tema de fons és no mostrar-nos vulnerables quan interpretem un perill i la mentida pot funcionar perfectament com a escut.

La mentida funcionaria com un mecanisme de defensa, conscient o inconscient, que ens serveix per evitar afrontar situacions

Tipus de mentida

El rang de mentida pot anar des de l'autoengany, a la omissió de la veritat, passant per mentides inofensives i pietoses, fins arribar a les mentides més cruels —com la voluntat intencional de fer mal a l'altre.

Folch ho explica de la següent manera: "L'autoengany és més inconscient i subtil donat que, per identificar-lo, es requereix un treball d'autoconeixement. En aquest cas, poden haver-hi resistències que ens portin a no veure amb claredat la veritat. Un exemple d'autoengany seria no assumir una limitació pròpia perquè fer-ho seria acceptar com som realment i, això, a vegades, és dolorós".

En un altre extrem hi hauria els mentiders compulsius, que són aquells que no poden evitar mentir. Bryan H. King, psiquiatra de la Universitat de Los Angeles va determinar en un estudi que allò que uneix a tots els mentiders patològics és que expliquen històries que no són del tot impossibles i que no les expliquen per obtenir-ne un benefici. Tampoc es podrien definir com a deliris. El que pateix aquesta patologia no sap distingir la mentida de la realitat, perquè té una disfunció del sistema nerviós central.

Allò que uneix a tots els mentiders patològics és que expliquen històries que no són del tot impossibles i que no les expliquen per obtenir-ne un benefici

"Les mentides més greus serien les que s'acompanyen de la intenció conscient d'ocultar la veritat, sigui per la raó que sigui. Per exemple, per manipular l'altre, per aconseguir el que es vol, per fer mal o per alimentar el propi ego (sentir-se important, ser més que l'altre, aconseguir més poder...). En aquest cas, la persona que menteix aparentment és per benefici propi però el primer en fer-se mal és a sí mateix", acota Folch.

enricmarco

Enric Marco

El límit ètic

Però com que la línia que separa la omissió de la veritat i un petit canvi en la versió de la realitat és tan fina, caldria establir uns paràmetres que ens permetin delimitar que és ètic i que no. 

Aquí és on comença un debat al que és difícil posar fi. Primer perquè és important recordar que dir la veritat és un obligació moral que aprenem de petits. Quan ens fem grans, però, hem d'afrontar-nos a preses de decisions constants, en les que hem de discernir si allò que ens convé passa per sobre d'allò que pot fer mal a l'altre o d'allò que es considera èticament correcte.

Al final, "la veritat és important, però la clau està en observar com ens fa sentir mentir", resumeix Folch. Si la mentida ens genera un conflicte intern, per tant, és una senyal inequívoca de què cal tenir una conversa amb nosaltres mateixos i valorar si és millor dir la veritat i afrontar el que ens pugui caure a sobre, que no pas seguir amb la mentida que ens va collant la consciència.

cenaamigo
Tendències

Té sentit pagar a la catalana?

Dàlia R. Bonet