Fa poques setmanes vaig sortir de passeig per Sarrià fent una cosa que a Barcelona en altres temps solia fer poc: fixar-me en les coses. A Catalunya la lluita ocupacional comença en el paisatge, però els barcelonins estan convençuts de viure en una ciutat essencialment bonica. Mentre això sigui així poca cosa es pot fer d'aquest país i de la capital més solitària i més tenallada de l'Europa amb tradició medieval. No serà popular dir que Barcelona és una ciutat lletja, enlletgida com a mínim, però algú ha de tirar una primera pedra que serveixi per a pensar en quins carrers hi passem l'estona. Barcelona és eminentment una ciutat lletja: no gosa més barallar-se per la llibertat, després es gira contra la llum que li regala el Mediterrani. No fa mal a ningú que es digui.

Tornant a Sarrià, aquí patim i gaudim dues estètiques com dos nervis oposats i res em va cridar més els ulls que els edificis dels americanos. Aquests homes que havien fet fortuna a les Amèriques van reproduir estètiques del Carib, que adornen portals i façanes, però no van intentar apropiar-se'l. Devien trobar simplement que els colors de Cuba li esqueien a una ciutat mediterrània que viu sota el sol nou mesos l'any. Era decoració, res més, un vestit per a la ciutat i el país. Són encara avui les façanes, finestres i portals més bells que tenim al barri. Veient-ne la dimensió pictòrica, se'm va creuar la certesa de que les llengües són també l'expressió d'una geografia. Que l'estètica és llengua, que l'adorn és llengua, que la decoració és llengua, que el gest pictòric és llengua. Barcelona ha anat oblidant aquests gestos.

Com menys català parli Barcelona més lletja serà la ciutat. L'estètica neocolonial, sense gust a res, de fum espès -a la que la modernitat no afegeix cap gràcia-, dels edificis del centre, de les parts més concorregudes de la ciutat, de la Barcelona que s'ha fet créixer per rebaixar la força dels racons antics que connecten el país amb la seva tradició medieval, només pot suportar-se en una ciutat on la seva llengua viu tenallada, impressionable -apunteu la paraula-, amb un grau de castellanització suficient. Fixeu-vos el punt de bogeria quan els nous rics de l'Upper Diagonal viatgen a Berlín, Roma o Londres i tornen embadalits plens de fotografies, vivint com viuen en edificis eminentment lletjos pels que paguen preus incomprensibles, edificis que en qualsevol ciutat europea similar a Barcelona serien perifèrics, sense més. 

L'esperit de la castellanització de Barcelona és un fenomen polític. Cal agafar-lo per dalt i apuntar al gest pictòric, a l'estètica, per realçar una discussió que sense  l'efecte sobre els ulls impedeix la lucidesa i endinsa en la covardia. En el gest, en la postura estètica, en la posició artística som tots iguals i la vida no es retalla per mesquinesa. La lògica jeràrquica, que és la font del fenomen polític, i la tèrbola concepció del cosmopolitisme com un mer pragmatisme cultural, pragmatisme de control i vigilància, o l'art com a mesura de riquesa, una forma de política exterior, i l'artista com a símbol de prestigi institucionalitzat, quina estètica pot acompanyar motius tan rancis? Per què malviu el cos de Lorca en una rasa i s'han publicat llibres de text dient que Machado va morir a Cotlliure en pau i tranquil·litat? El pes ha caigut a tot arreu. A Barcelona fa que el català sigui la llengua lliure de la ciutat.

Els catalans hem de construir i reconstruir Barcelona amb motius més nobles. El país no pot deixar-se de la seva capital, no se'n pot separar ni un instant sense foradar l'entitat de la llengua. Barcelona és imprescindible, és el principi i el final de la història, i no és qüestió de centralisme -que, per altra banda i s aquestes alçades, és un pur argument derrotista-. Tots els països es queixen de la seva capital ("Roma, provinzia; Milano, capitale"), però deixem el que no sigui sana enveja dels uns i els altres per al dia de demà. Perquè Barcelona pateix immensament quan se l'aparta de la seva llengua. A Barcelona s'han fet barbaritats amb l'espai, però poques, poquíssimes s'han fet amb motius que s'expressessin sense embuts en la llengua del país. Josep Lluís Núñez podia parlar català, però signava els contractes per a construir les aberracions que duen el seu nom en castellà. Només en castellà es pot construir res a Barcelona com si aquest no fos el país de Blai, d'Amigó, de Gaudí, de Miralles, de Bofill. Com si no tinguéssim formidables escoles de Belles Arts (una salutació a Olot), o els nostres estudis d'arquitectura fossin plens de robots mecanitzats. 

El mateix inconvenient de sempre, que hauria de portar a una reflexió pausada a més d'un: som un país tan ric i ens ho diuen tant que no s'entén que tot el que ens falti siguin sempre diners. Curiosa forma de ser rics. I hi ha una Barcelona que s'ho empassa i que s'ho permet amb alegria caïnita: la que ha deixat que li diguin que la seva llengua no és llengua de món perquè no la parlen cinc-cents milions o que per utilitzar els mots de l'elit del regne un passa a ser l'elit del regne. Barcelona recorda temps en què de tot això se'n passava, i molt. Reconciliar Catalunya amb els diners, amb la pasta, és urgent o guanyarà definitivament una retòrica de cendres que apunti a una grandesa deixant clar que no s'hi pot anar mai. És una evidència del tantsemenfotisme nacional -amb el que no sempre discrepo- que sigui més probable que Barcelona desperti dient-li que és lletja que fent-la enraonar sobre la seva exhaurida vida institucional. Per això un dia mirant-nos amb un amic l'edifici horrible d'oficines que tenim allà plantat al mig de Francesc Macià, rèiem: mira, va dir, Corea del Nord. En el riure hi havia una Barcelona nova, de veritat. Abans de parlar de geopolítica haurem de destriar tot allò que fereix els ulls caminant per aquí. O fer-ho alhora, tant és. Però fer-ho d'una vegada. Ja els sento, ja:

"Barcelona, una ciutat lletja? Ah no, per aquí sí que no hi passo." 

Entesos, doncs.