A les carreres d'empresa diuen que perquè un producte tingui èxit ha d'enfrontar-se a tres tipus de consumidors diferents. Tot procés d'acceptació de nous productes, s'organitza en tres fases, tres respostes amb tres tempos diferents, que es corresponen a tres perfils psicològics: els early-adopters, el gruix de la població, i finalment els que hi són més reticents. Es sol posar a la gent de lletres dins d'aquest darrer grup. Enemics del canvi, lletraferits: prefereixen l'olor romàntica de les pàgines d'un llibre de versos o d'una novel·la acabada de comprar, que la pantalla apagada d'un fred ebook. Gent de gustos sobris, el sector de la cultura és amb freqüència conservador pel que fa a l'adopció de les noves tecnologies. Aquesta genera una clara de desconfiança: qualsevol canvi, per petit que sigui, és interpretat com un signe inequívoc de la decadència intel·lectual, moral i espiritual dels temps. Pels actors culturals, és pitjor: una amenaça directa als negocis i a la forma en què alguns es guanyen la vida. Possiblement el que amagui sigui por al canvi, perquè sovint la tecnologia millora substancialment les nostres vides i quan entra a la preuada esfera de la nostra quotidianitat, ho fa per quedar-s'hi.

El naixement de les aplicacions per escoltar llibres narrats treu el cap amb força, i són molts que per mandra no arribaven a obrir dos llibres a l'any, els que s'han vist convertits en devoradors d'històries com per art de màgia. Quin sacrilegi!, pensaran alguns. Sense llibre, no pot haver-hi cultura. L'acte de la lectura és el pilar innegociable de tota activitat cultural. Aquells que es descarreguen un audiollibre són els mateixos cretins que esperaven que fessin la pel·lícula per no haver d'enfrontar-se a la pàgina impresa. Aquesta mena d'animals. I amb la voluntat de posar les coses fàcils a aquesta gent, una part de la nova indústria cultural, ha decidit suprimir el llibre i explotar un canal que aparentment no desperta tanta animadversió en el gruix de la població.

Decadència, decadència i decadència? Però quin retorn més meravellós a l'oralitat que va veure néixer la literatura! Si pensem que l'escriptura va néixer com una tecnologia que permetia plasmar per primera vegada paraules màgiques que es sentien i que no podien ser retingudes, i menys endutes a casa! A tots aquells pobres que s'havien enamorat d'un relat, no els quedava més opció que demanar al rapsode de torn que tornés a explicar-lo! I ell, és clar, es feia pregar, perquè el poder de la ficció és enorme i cal administrar-la amb comptagotes perquè no perdi res de la seva bellesa estranya. Paraules que endormiscaven o feien somiar als homes i a les dones de fa molt de temps. Però escoltar és difícil, hem perdut la capacitat, i més actualment, habituats com estem al solipsisme narcisista més exagerat. Escoltar als altres ens costa. Requereix pràctica.

La cultura oral, les seves deformacions, reinterpretacions, variacions, constitueixen una riquesa meravellosa. Ens fan més atents i millor receptors del text. Ens fan vibrar com nens. Ens apropen els uns als altres. Tots aquells que hagin llegit en veu alta a algú que s'hagi vist impedit de fer-ho pel seu propi compte, ho sabran. Quan llegeixes a algú, passen coses i tot cobra matisos inesperats que calen ben endins. Una connexió íntima que per sempre quedarà vinclada a aquell llibres, a aquelles paraules, a aquella persona. A nosaltres. No ho podem evitar, els humans som devoradors d'històries. És superior a nosaltres. Ho duem a l'ADN. I a vegades, sembla que la tecnologia conspiri bellament per tornar-nos a la cultura instintiva que ens va veure néixer. Quina paradoxa, oi?