Aquest títol pot semblar cursi però no ho és. Es tracta d’una errada estratosfèrica basada en l’engany més pregon i comesa en molts flancs de la quotidiana vida. Tot és prescindible, des del mòbil d’última generació fins a la persona dels teus somnis. La sentència “Ja no contemplo això sense tu” ha rebotat a les parets d’un despatx d’empresa i en molts llits amb els llençols rebregats. Aquest “això” polisèmic ja dona pistes de la suprema vaguetat de l’adagi. La vora fa bosses per tot arreu. Contemplar no deixa de ser observar amb atenció, interès i deteniment una realitat, especialment quan és tranquil·la i plaent o quan es fa amb passivitat. Veieu la clivella? Quan hom li diu a algú, en l’àmbit que sigui, en la situació que sigui, que no contempla això sense ell o ella, ho expressa des del neguit i la por, el pànic que desaparegui del mapa mental que s’ha forjat. De retruc, aquest ambigu “això” de la frase es desfà i ho desbarata tot. No pots contemplar res des del terror per la pèrdua. És un contrasentit que ataca directament l’essència del llenguatge mateix.

Aquest “això” polisèmic ja dona pistes de la suprema vaguetat de l’adag

Per la seva banda, l’adverbi temporal “ja” torna a afegir pistes per desmuntar la presumpta floreta. Si “ja” no contemples això sense l’altre significa que abans sí. Ara potser ja no n’ets capaç (mentida!) encara que abans podies perfectament i que després seguiràs podent. La frase torna a ser hiperbòlica, un cop de vent la tomba. Una impostura que engrosseix la suma de deserts emocionals que defineix el segle vint-i-u. Es contempla un llac mut, la bellesa d’un somriure, l’esgarrapada discontínua d’un gat. Amb el temps he vist com allò inoblidable es tornava oblit sever, el que t’era essencial es transformava en accidental. No existeix la permanència. Tot és mutable perquè tot i tothom és un reflex fidedigne del ritme inconstant de l’univers que ens acull. I que està fins els collons de tots nosaltres, la gran (oh!) espècie inhumana carregada d’enganys i d’estratagemes de fireta.

Es contempla un llac mut, la bellesa d’un somriure, l’esgarrapada discontínua d’un gat

Aquesta mena de frases cada vegada proliferen més en l’escassa i atrofiada comunicació humana. Som en una era bastida a còpia de sumar solituds. Dedicatòries així només serveixen per fugir de la por, el dubte, la depressió i l’autoestima nivell mosquit. Per millorar el karma, diuen els experts. Deixeu-me dir que el karma té les seves pròpies lleis, i de ben segur que no tenen res a veure amb les tàctiques il·legals d’incomunicació humana. Els adolescents afirmen: “Necessito aquestes bambes”. Error. Els adults (ha!) es proclamen mútuament: “Et necessito!”. Error. No necessitar, aquesta és la clau. Aferrar-se a algú o alguna cosa només demostra mancances personals. Com aneu d’autoestima?, pregunta Santi Balmes abans de cantar “Me amo”, una cançó que et fa ballar malament, com si fossis un titella, un ninot de drap, mentre reflexiones sobre la impietat que domina el món, les trampes de les relacions, la victòria del narcisisme que impera, i la síndrome universal de tot plegat. L’últim vers de la cançó hauria de ser tatuat al néixer: “Tus complejos a la hoguera, ¡ya!”. Acomplexats, ens cal pujar l’autoestima de l’altre? La nostra realment està sota mínims? L’ego hauria de començar a desfilar cap a l’ombra dels xiprers. Segur que amb l’ego criant malves, les persones deixaríem de dir collonades com “Ja no contemplo això sense tu” i començaríem a contemplar, com deia el savi, el nostre Stalingrad interior amb prou energia com per desactivar-lo.

No necessitar, aquesta és la clau

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anna Carreras
El mur de l'addicció

La recerca es torna vici

Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció

Nits reversibles

Anna Carreras