"Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo, però això significa ben poc, perquè tots sabem que, a vegades, una hora pot semblar-nos una eternitat i unes altres, en canvi, passar en un instant; depèn d'allò que fem durant aquella hora". Això és el temps, deia Michael Ende a Momo i així és com tots vivim la temporalitat en les nostres vides. Depèn d'allà on visquem, és a dir, del marc sociocultural en qual estiguem inscrits i de la nostra pròpia percepció dels minuts, li donarem més o menys valor a l'horari i a la puntualitat. En funció de la nostra personalitat i de la circumstància en què ens trobem, estarem al servei del rellotge, o al servei d'allò que passa a la realitat, fora dels dictàmens del cronòmetre.

El context ho determina tot, observa Adrià Ribera, membre del grup de Recerca en Percepció, Llenguatge i Temps de la Univsersitat Autònoma de Barcelona (UAB). "Hi ha dos tipus de cultures: les centrades en els esdeveniments, com l'Amèrica del Sud, o el sud-est asiàtic, on es concep el temps de manera flexible i s'accepten estàndards diferents als nostres quan es parla de puntualitat; i cultures centrades en el rellotge, com Nord-amèrica, oest d'Europa, Austràlia, Nova Zelanda, etcètera". Les societats més riques a nivell econòmic, puntualitza Ribera, viuen sota un ritme de vida més elevat, i és on l'expressió quotidiana "el temps és or" cobra un sentit literal.

 

Qui és l'impuntual?

Més en el terreny de la personalitat, Diana Delonzor, autora del llibre Never be late again, va observar la particular percepció del temps entre els participants d'un estudi. Demanava llegir pàgines d’un llibre fins que pensessin que havien passat 90 segons. Els puntuals solien parar de llegir una mica abans, mentre que els impuntuals paraven força més tard dels 90 segons.

"Es posa en relació la puntualitat amb el mecanisme d’estimació temporal subjectiva de l’individu, i sembla concloure que la puntualitat és un tret intrínsec, lligat a aspectes gairebé fisiològics de l’organisme i per aquest motiu, difícilment modificable", assenyala Judit Castellà, investigadora de la UAB especialitzada en percepció visual, atenció i estimació temporal.

El més curiós de la impuntualitat, o un dels trets que més enerva als puntuals, és que la persona impuntual no ho és sempre. Si no no podria agafar mai un avió, o no podria tenir cap feina, o entrar al teatre a veure una estrena. Allò que més irrita a la persona organitzada i planificadora és que l'impuntual ho és només amb ella. 

En Sergi Puertas, periodista i autor de la novel·la Estabulario (Impedimenta) es confessa com un impuntual crònic. Tot i així, matisa que no ho és en totes les situacions: "Soc conscient que pateixo una distorsió greu del temps. No obstant, és curiós perquè si haig d'agafar un avió o tinc una entrevista de feina, m'esforço per sortir amb molt de temps. I en realitat al final només arribo 5 minuts abans, però jo al meu cap ho percebo com si estigués arribant mitja hora abans".

Així doncs, l'impuntual és selectiu i el grau de confiança que tingui amb qui s'ha de trobar és proporcional al temps que el farà esperar. Però tot i així, assenyala Eva Llàtser, psicòloga col·legiada i coach, "en general a les persones impuntuals no els hi agrada ser-ho i s'ho retreuen cada cop que arriben tard. Tampoc els hi agrada l'etiqueta que els posa la societat i se senten malament quan senten el rebuig per part de l'altre. I precisament aquest malestar que es genera és el que pot fer que comenci a ser més complidor amb els horaris amb els quals es compromet".

 

brussel

 

Falta de respecte o rebel·lió

Quantes vegades devem haver pensat, mentre esperem algú, que ens està prenent el pèl i que està menystenint el valor del nostre temps? Segur que moltes, i a mesura que avancen les agulles del rellotge, més creix el nostre enuig.

"No m’agrada parlar sempre d’una falta de respecte o d’educació, ja que quan estudies una mica el que rodeja la impuntualitat t'adones que no ho fan expressament, es tracta d’un hàbit, d’una forma de ser, d’una tendència natural molt difícil de canviar per un mateix. Per tant, diríem que no es tracta d’una falta d’educació, però tampoc pretén ser cap rebel·lió contra l'statu quo de l’estrès i la pressa", exposa Ribera.

I si no és un manifest contra el sistema, de què es tracta? Segons Castellà, existeix una relació directa entre impuntualitat i mala gestió del temps: "En general es tendeix a subestimar quant de temps requereix una tasca".

Així ho demostra el testimoni d'A.P.R, periodista i professora universitària: "És un error de planificació, ja que sempre calculo pel cap baix el temps que trigo a fer la llista de coses que em proposo complir". No obstant, es considera una impuntual moderadament redimida, ja que amb els anys, assegura, ha fet canvis ens els seus protocols de gestió del temps. "Intento calcular els imprevistos, perquè abans jo tenia la sensació que sempre em passaven coses només a mi, però en realitat a tothom li passen coses. La qüestió és posar-m'hi abans, pel que pugui passar".

 

Tipus d'impuntuals

Però arribar tard no sempre respon als mateixos patrons. Així, tindríem les persones amb tendència a la procrastinació, és dir a a posposar, demorar i ajornar les activitats a les quals haurien de donar prioritat. El procrastinador, raona Castellà, "tendeix a sobreestimar el temps que té disponible per fer una tasca i, alhora, a subestimar el temps necessari per dur-la a terme".

Un altre tipus seria el que afecta a les persones que planegen massa activitats per fer en un interval determinat. És el que tendeix al multitasking, o el que és el mateix, a realitzar diverses tasques alhora. Aquest perfil, esclareix Castellà, "té menys consciència del que està fent i de quant duren els intervals necessaris per a cada labor".

Per acabar, hi hauria persones que presenten una manca o dèficit d’atenció, "no només sobre al pas del temps en sí mateix, que els impedeix una correcta i precisa estimació dels intervals, sinó també una susceptibilitat general a la distracció", resumeix la investigadora.

En definitiva, ens ha tocat viure en una època en què el temps determina la nostra quotidianitat i sovint ens consumeix la frustració perquè no arribem a tot allò que ens proposem. Ens entossudim a associar perfecció amb celeritat i diligència. I en aquest context, els impuntuals són pàries d'una societat completament subordinada a les disposicions de les agulles del rellotge. Però potser podríem donar-los el benefici del dubte. Deixar la porta oberta a pensar que tal vegada ells són l'últim reducte de la societat que és capaç de viure en el present, sense tenir en compte el que hauran de fer després ni el temps que hauran d'emprar. Qui sap si al final no tenia raó Michael Ende quan deia que "el temps és vida. I la vida resideix al cor".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat