Heu de deixar de resistir. Ho heu fet tantes vegades i precisament per això heu de deixar de fer de la vostra vida una forma de resistència. No podem gaudir dels batecs a mitges que donen gestos a mitges o romandrem aquí queixant-nos fins que s'assequi la darrera idea, com si fos la darrera ocurrència, que serà més petita a cada cop i a cada volta que acceptem donar al molí de la contravida. Heu de deixar de resistir. És una qüestió d'ètica, d'estimar-vos, i és una qüestió de bon gust. Perdem el que perdem, no perdem mai el bon gust. El que sigui, menys el bon gust.

Tant és així, el nostre art de la resistència, passant per sobre de la resistència més íntima a vegades, que fins i tot els actes més resistents, els gestos de plenitud a voltes se'ns queden en mers artefactes culturals que no arriben a contradir allò que els ha fet necessaris. Talment l'1 d'octubre pot acabar sent el fil d'una novel·la o la premissa d'una pel·lícula; talment ni tan sols arribin a penetrar la capa més fina de la cultura popular. Les formes de control que vivim no acabaran als jutjats i no trigaran a entrar a les sales de cinema i a les llibreries. El que no ens tregui l'autocensura ens ho traurà la simple por de pensar i sentir lliurement. Correm el risc tots junts de que el més interessant de la nostra psicologia acabi altre cop al calaix de les idees perdudes, les metàfores per estrenar i els incomptables vestits de la repetició. 

"Ens donem permís per acostar-nos a l'art sempre i quan pensem que no estem perdent el temps per a la lluita", em diu la Judit reblant el clau. Passo la frase per un parell d'amics i m'arriba una explicació amb la lògica senzilla de qui les ha vist passar totes molt de prop: "Exacte. Perquè l'art es fa amb el que sobra de la supervivència". El que més m'astora d'aquesta línia és que al bo de l'Enric li ha costat escriure-me-la exactament un minut. No hi ha hagut de pensar gaire. Em ve a l'esperit llavors el regust amarg del poble que ho sap tot sobre sí mateix i tot i així no arriba a dir-s'ho, com si hagués de passar més temps cercant els mots que donant-se'ls. M'adono que la primera cosa que busco és la meva introducció a la música catalana i com estiro el fil per treure'm del cap d'una vegada les cançons de Lluís Llach. No tinc temps per no tenir temps.

N'havíem parlat abans, amb la Judit, en diàleg sobre la poesia de Casasses, i se'm va fer evident el punte la seva escriptura en la que el poeta havia donat el país per mig perdut, com si el lector no pogués arribar als seus versos sense interferències exògenes i ens hagués pres per estranys. "Li perdonem, però", vam dir-nos llavors. No només li perdonem, penso ara, sinó que l'hauríem d'admirar per treure'ns de sobre la pressió d'estar-nos buscant com una agulla en un paller, obligats a entendre el millor de nosaltres mentre empenyem cap a fora el pitjor de tants llegats híbrids. L'idealisme d'escriure sense un públic és l'idealisme de poder viure sense un país que aixoplugui la nostra manca omplint-ne els buits com la primavera retorna el color als camps. Costa, costa haver d'omplir allò que només intueixes en un vers exacte, en un article formidable, en una novel·la que surt quasi a contracor, en una traducció que arriba tard o en el so d'una guitarra que busca amb l'ànima el vent del nord. 

I tanmateix és aquesta l'alegria que sosté el fet incontrovertible que Catalunya i els seus artistes somien i tenen el talent de seguir somiant. Quan em parlen dels barracons de les nostres escoles o d'una associació de pares i mares que s'inventen una biblioteca que no hi era posant els llibre en una caravana som el mateix país que quan Mishima ens treu la son a cop de força universalitzable. David Carabén és un català modern, d'avui, amb un peu en el llegat dels Sisa, Puntí, Pau Riba, i un peu en una virtut que neix de l'ego i que respon al bon nom de caràcter. El David és un català que fa música, però si fos anglès també en faria i no seria mai un resistent. I si bé allò que no està tort no cal torçar-ho a força d'afalac, un dia de tant en tant podem dir-nos que ens fa millors que la seva existència no passi per resistir res, per lluitar per res més que per seguir sent un català que fa bona música. Catalunya hauria de tenir més art, més pop dolent, més escriptors aficionats, més teatre amateur. I que els artistes no facin més que art, pop, llibres, teatre. Renovar els mots, renovar els sentits, fer-nos aptes a la sorpresa, al color, a la textura de la novetat sense la por d'estar-nos traint. Desterrar el pragmatisme. Desterrar l'ús. Desterrar la urgència. 

"No hi ha examen més segur de la salut d'un poble que mesurar la seva proximitat amb els seus poetes", va dir Wilde. Totes les dèries són vàlides, però no tots els arts les poleixen i retornen amb la netedat del cant perfecte que s'escolta a la Catalunya a la que tant li és el pes de la història, si la política la protegeix més o menys, si l'autocensura ens corromp. Res de tot això val la pena de ser recordat en la intimitat de la creació autèntica. Oblidar-ho tot, oblidar la lluita. Un públic resistent engendra una cultura que tard o d'hora ha de morir. L'art no pot fer-se per tenir una data en què serà prescindible, això sol ja asseca les veus que l'han donat: l'art ha de ser exultant. El país ha de deixar la resistència i oblidar-se del temps perdut. La revolució catalana és un bon llibre, una bona cançó i la soledat de l'abisme individual en què neixen, on el nostre món ens guareix del dubte. Qualsevol gest de plenitud, això és el que ens salva. I si volen la guerra, que ens prohibeixin el món.