L’any 1989 França celebrava amb tota la grandeur possible el bicentenari de la Revolució. Un dels projectes vinculats a les commemoracions d’aquella data senyalada a l’Hexàgon va ser el llibre fotogràfic Trois Jours en France que pretenia mostrar com era la vida al país. D’entre les autores que van convidar a participar al llibre hi havia la fotògrafa nord-americana Jane Evelyn Atwood que empesa per la curiositat i la voluntat de fotografiar la marginalitat, el monde clus, la gent que viu apartada de la societat, va demanar retratar la vida a les presons. 

“Jo volia fer fotos en una presó d’homes, però com que era dona el Ministeri s’hi va oposar rotundament i em va enviar a la presó de dones de Toló. En aquell moment estava disgustada i pensava que seria un fracàs absolut, però un cop allà me’n vaig adonar que les presons de dones eren una realitat de la que ningú parlava”, recorda Atwood.  

Així va néixer Women in prison, un treball fotogràfic desenvolupat als anys noranta, durant nou anys, que es podrà veure per primera vegada a Barcelona, en el marc del festival Docfield, fins el 8 de gener al centre de la imatge documental Mecànic. En una versió reduïda de 60 còpies d’època en blanc i negre la mostra explora els hàbits quotidians, intimitats i moments traumàtics de les dones recluses.  

Jean Evelyn Atwood/Mecànic

Jane Evelyn Atwood

Jane Evelyn Atwood és una fotògrafa de la vella escola. Nascuda a Nova York el 1947 i establerta a França des de 1971, el seu treball reflecteix una profunda implicació amb els seus temes durant llargs períodes de temps. El 1976, Atwood va comprar la seva primera càmera i va començar a fer fotos d’un grup de prostitutes als carrers de París, treball que anys més tard la va fer mereixedora de la primera edició del premi W. Eugene Smith. Des de llavors ha publicat deu llibres i ha treballat per publicacions com LIFE MagazineThe New York Times Magazine Paris Match, entre d’altres. Ara es passeja tranquil·la per la petita sala de l’exposició. De tan en tan s’atura i observa curosa les seves fotografies, com si hi descobrís quelcom nou o com si comprovés que el muntatge s’ha fet amb precisió. 

Ens explica que va estar set dies a cada un dels quaranta centres que va visitar, en nou països d’Europa, Europa de l’Est i els Estats Units. Que es va guanyar la confiança de les recluses ràpid perquè moltes la van veure com algú capaç d'explicar-les a elles mateixes. Que per cada dona que accedia a ser retratada, centenars més s’hi van negar, temoroses de les represàlies. 

"Women in prison" - Jean Evelyn Atwood/Mecànic

Drets de visita per a parelles empresonades al mateix temps, a dos seccions de la mateixa presó. La parella de l’esquerra va ser empresonada per vendre mobles de cuina inexistents; la parella de la dreta va ser arrestada per tràfic de divises.  Maison d’Arrêt de Femmes, Metz, França, 1990.

De fet, a la mostra trobem una fotografia que ha estat retocada digitalment, per a que no es puguin reconèixer els rostres de les protagonistes. “Em sento responsable d’elles”, admet Atwood que explica que les dones que apareixen a la imatge en qüestió han sortit de la presó i els vol evitar possibles problemes. 

Una altra fotografia mostra una dona emmanillada en ple treball de part, a punt de patir una cesària. Aquesta fotografia anys més tard va formar part d’una campanya d’Amnistia Internacional que va ajudar a canviar aquest tipus de pràctiques il·legals en moltes presons. Aprofito i li pregunto si en tots els seus treballs hi ha la voluntat de denúncia, de fer prendre consciència. Respon que no, que per exemple, quan va retratar les prostitutes de Pigalle no pretenia canviar res, senzillament volia mostrar al món com de fantàstiques eren aquelles dones. 

Jean Evelyn Atwood/Mecànic

El “passeig” dels presos en aïllament: mitja hora al dia afora en gàbies. Perm Penal Colony for Women, Perm, Rússia (ex-URSS), 1990

Des d’una mirada empàtica i respectuosa, Atwood aconsegueix mostrar-nos la vida i la mort dins d’una presó. Dones arrestades, drogant-se, plorant de ràbia, fent treballs forçats, dutxant-se; a mesura que ens endinsem en l’exposició, l’element humà es va difuminant i els escenaris buits prenen un protagonisme metafòric que posen en evidència la falta d’humanitat d’aquests espais. 

“Curiosament, moltes de les dones que vaig conèixer semblaven estar a la presó per culpa d’un home. Pagaven pels crims que ell havia comès, o per crims que mai havien comès pel seu propi compte”, relata la fotògrafa que explica que “les dones que han estat destruïdes a l’exterior continuen sent tractades com a ciutadans de segona classe quan estan empresonades”. 

Li pregunto si les dones que ha fotografiat després han vist les imatges. Diu que sí, i llavors s’emociona. Recorda quan fa anys a l’acabar una firma del llibre que recull el projecte titulat Too much time. Women in prison va rebre un enorme ram de flors amb una dedicatòria d’una de les ex recluses. La dona li agraïa la immensa tasca de visibilització que estava fent Atwood per elles. 

Jean Evelyn Atwood/Mecànic

No hi ha intents reals de suïcidi sinó d’automutilació, quelcom freqüent a les presons de dones. Centre Correctionnel pour Femmes, Pardubice, República Txeca (ex Txecoslovàquia), 1992.

 Foto de portada:Un home va lacerar l’esquena d’aquesta presa amb un escalpel: ella s’havia negat a anar-se’n al llit amb ell quan la va recollir fent autostop. Maricopa County Jail, Phoenix, Arizona, Estats Units, 1997.