L'any 1980, el periodista Gay Talese va rebre una carta de Gerald Foos, un home d'Aurora, Colorado, explicant-li el seu gran secret: Era un voyeur i es posava en contacte amb l'autor del llibre-reportatge La mujer de tu prójimo -sobre la vida sexual nord-americana, per explicar-li que durant anys havia estat seguint la vida sexual de desconeguts des d'un fals sostre que havia construir expressament a The Manor House, un motel de carretera de la seva propietat, des d'on satisfeia el seu lúbric desig. Talese va quedar fascinant per la història, va visitar el motel -i va espiar amb el propietari- i durant tres dècades es va cartejar amb el particular hoteler. Aquest li enviava detalls escabrosos i històries al·lucinants. Però, Talese, d'acord amb Foos, no publicar res en aquell moment, i només va posar-s'hi quan les circumstàncies ho van permetre. La història d'aquest llibre, que s'acabaria titulant El motel del voyeur, és el que explica el documental Voyeur, el documental de Myles Kane i Josh Kouryen, produït per Netflix.

La seducció del voyeur

La història va seduir a Talese, que es va sentir identificat amb el voyeur. De fet, defineix la seva feina com a fruit de la tafaneria i el desig d'atrapar històries durant tota la seva llarga carrera de mestre de periodista, amb articles tan emblemàtics com "Frank Sinatra está resfriado", publicat a la revista Esquire l'abril de 1966 inclòs al volum Retratos y encuentros. Gràcies al documental podem entrar a casa d'aquest mestre del Nou Periodisme, al seu espai de treball -on escriu i conserva l'enorme quantitat de documentació de les seves grans sèries, com El reino y el poder, sobre el The New York Times, o Honrarás a tu padre, sobre la màfia - i el seu armari d'elegantíssima roba de sastreria.

Quan Foos entra en escena, el contrast entre els dos ancians de 80 anys esdevé immens: el de Colorado se'ns apareix expansiu, cepat i segur d'ell mateix, amb el cabell i la barba tenyides, rere els vidres tintats de les ulleres, vestit amb mal gust i de colors pastelosos i estridents i content de començar un camí cap a la fama que li proporcionarà l'article que es publicarà el The New Yorker, el prestigiós magazine on col·labora el periodista que de l'elegància n'ha fet una marca de la casa. No surt de casa sense un dels seus vestits a mida amb armilla, corbata i barret. Per altra banda, si Talese s'identifica amb el voyeur -i es defineix com a tal-, davant l'editora acaba presentant a Foos com un investigador, que no dubta a explicar tots els detalls dels seus anys d'observador i les seves particulars i íntimes troballes, recollides en un diari que posa a disposició del seu "narrador". 

 Talese Voyeur - Netflix

Gerald Foos, amb la seva dona i Talese al fons, passejant pel solar on hi havia hagut el Manor/Netflix

Una lluita d'egos

A banda d'intimitat, sexe, passió i experiments sociològics que el voyeur es permetia, Foos assegura que també va ser testimoni d'un assassinat en una de les habitacions del motel. És un dels moments àlgids del documental, el clímax dels records de dècades de tafanejar la vida alinea. Però, també és el primer moment en que la primera sospita fa aparició al film. Ni Talese ni el sever equip de verificació, els fackcheckers, del New Yorker -tan llegendaris com la pròpia publicació, que, això sí, no estava tan fascinada per la història com el seu periodista estrella- són capaços de trobar notícies d'aquesta mort violenta, que segons l'explicació del propietari del motel hauria tingut lloc al Manor. El relat és tan bo, que tots acaben creient que o bé és fruit de la fantasia del vell hoteler o bé un record mal datat. 

És evident que Foos és l'única font del periodista, i fins i tot un gasetiller sap els riscos que això comporta. Especialment quan la persona pot ser catalogada de fantasiosa, de poc fiable... Però, com recalca diverses vegades, Gay Talese va ser espiar amb el seu particular amic una nit i va veure l'existència de l'estructura que aquell home havia creat per donar satisfacció al seu obscur plaer. 

Al principi, la proximitat entre el matrimoni Foos -notablement envellits, sense tints ni altres engavanyaments presumptuosos, però vestits amb la seva personal etiqueta fora de lloc- i el periodista arriba a ser estreta. Tots tres viatgen al lloc on hi havia el motel, venut a uns coreans, i avui desaparegut. Durant una estona, tots tres passegen en silenci per un solar que guarda qui sap quants secrets i mentides.

Però, aquella proximitat es trenca per la vanitat del voyeur, que viu aquest protagonisme, com nou gaudi fruit de ser descobert i no dubta en fanfarronejar més del compte. Foos se sent un protagonista i un col·laborador del periodista, somia amb controlar el text, i s'irrita quan Talese, ben santament, no li ensenya el material. El periodista li deixa clar: la seva feina suposa escriure i signar el que escrius. Es tracta de fer el que el periodista vol, no el que la font vol que aquest darrer faci. La lluita d'egos entre els dos vells és constant. 

Talese Voyeur - Netflix

Gerald Foos, el voyeur/Netflix

Un gir inesperat

La càmara viatja constantment entre Colorado -i el particular món dels Foos, aïllats i ocults ells sí de les mirades alienes- i Nova York, on Talese ja es fa prendre mides pel vestit nou que estrenarà amb el llançament del llibre. L'article del New Yorker és un èxit, i del llibre no se n'espera menys... Fins que poc abans de la sortida del llibre, en un gir del guió inesperat, un periodista del The Washington Post li fa saber que té una informació que podria invalidar la investigació i posar en dubte la reputació periodística de Talese. Foos havia comprat el motel tres anys després del que assegurava i l'any 1980 el voyeur s'hauria venut el motel a un amic, suposadament també voyeur, i a qui hauria obviat per protegir-ne la reputació, si acceptem l'explicació més benigna. Però, quantes coses de les que ha dit aquell home extravagant durant l'elaboració del reportatge poden ser mentida? 

L'escriptor reacciona furiós renegant de la seva obra. Enganyat, estafat, frustrat, paralitzat, queda desmuntat per una simple recerca factual en documentació oficial d'abast públic. Una fàcil operació que, refiat de la seva personalíssima font i seduït per una bona història, el mestre ha obviat, quedant davant l'espectador com un mer aprenent massa vanitós per acceptar una errada. "He degradat el llibre" arriba a dir. "La credibilitat del llibre se n'ha anat al diable".

La reacció davant la premsa arriba a ser exagerada i, de cop, Talese -a qui tots hem admirat i alguns hem venerat i complimentat en una de les seves visites a Barcelona- ens resulta antipàtic. Renega de Foos, el titlla de boig i de persona deshonesta... per després canviar de parer, treure importància a les evidències i començar a promocionar el llibre. Fins i tot quan cap al final del documental -en una trobada posterior de reconciliació amb l'home que va preferir passar per un viciós abans de renunciar als 5 minuts de fama-, la seva habitual amabilitat italoamericana es torna ira contra els cineastes -que no han aparegut fins llavors i que tenen una bomba entre mans-, en el que Talese interpreta com una manipulació del testimoni de Foos.

Talese Voyeur - Netflix

Una lliçó pel mestre i una decepció per l'aspirant a estrella

Al principi del documental, quan tot just Talese mostra el seu ampli despatx novayorkès, aquest assegura que alguns periodistes creuen que quan acaba una història és el final, mentre per a ell, en molts casos tot just és el principi. Es refereix a les conseqüències de l'èxit que La mujer de tu prójimo havia tingut en l'inici de la investigació sobre el motel. Poc podia saber que el final de El motel del voyeur seria un començament tan amarg! El llibre, del qual finalment no renega -per sorpresa dels Foos que resten atònits davant la televisió- només ha tocat lleugerament la seva credibilitat. L'ha fet trontollar. L'ha fet, potser al capdavall, més humà. "He estat periodista des dels 15 anys, ara en tinc 80. La meva vida s'ha basat en viure les experiències d'altres persones i en ser un cronista molt rigorós. El meu pare era un sastre orgullós i jo em vaig convertir en un periodista orgullós" diu també a l'inici. Qui sap si aquest orgull no hi té molt a veure.

I pel que fa a l'home que va creure que tenia entre les mans l'èxit, del que ell en seria l'únic protagonista i estrella, el patetisme és encara més gran. Quan la premsa el comença a voltar i més que com un personatge el veuen com un malalt, la seva dona -a qui durant tota la pel·lícula hem vist anul·lada per aquell ego immens amb qui estava casada- li replica: "Bé, és que potser no ets un malalt?".