Vivir una vida feminista suposa un punt i apart en la trajectòria de la filòsofa feminista Sara Ahmed. Per una banda, perquè va ser l’obra que va acabar un cop havia abandonat la seva etapa acadèmica-institucional, en deixar la universitat londinenca de Goldsmiths en protesta per la gestió de la institució dels casos d’assetjament sexual. Per l’altra, perquè el llibre suposa una reflexió de vint anys d’obra feminista i antiracista.

Ahmed parla de la teoria feminista com una teoria viscuda, i és això el que el llibre mostra. L’autora lliga algunes de les seves teories més reeixides –la feminista vista com un subjecte aixafaguitarres i voluntariós; la felicitat com a instrument de submissió a jerarquies de gènere, racials i sexuals; l’encaix a l’espai públic dels cossos que s’aparten del cànon heterosexual i blanc– i les aplica a la pràctica acadèmica i a la vida diària. El llibre està dividit en tres parts, en què, respectivament, reflexiona sobre com i per què esdevenim feministes; què suposa en la feina i en el nostre dia a dia, i quines conseqüències té. Les dues conclusions del llibre reflecteixen aquesta voluntat pràctica: l’una és un equip de supervivència per a feministes aixafaguitarres i l’altra un manifest aixafaguitarres.

Així, Vivir una vida feminista esdevé una d’aquelles obres que dilueix la línia entre el feminisme acadèmic i el militant, que sovint redueix la fictícia divisió a un estira-i-arronsa entre erudites que escriuen tirallongues de paraules difícils i eixelebrades destraleres que emboliquen la troca als carrers. Per a les persones no avesades a la lectura d’Ahmed, el llibre suposa una gran introducció a la seva obra i, sobretot, a l’aplicació d’aquesta a la pràctica diària. Per als lectors fidels de l’autora, si bé el llibre pot semblar un xic repetitiu a estones, és una bona manera de refrescar les idees de l’autora i de descobrir-ne de noves. Especialment interessants resulten les seves reflexions sobre el treball de diversitat a les universitats o la crítica que fa a aquells que s’entesten a separar les lluites feministes, LGTBI i antiracistes de la lluita per millorar les condicions de vida; així com la reivindicació, a l’últim capítol, del feminisme lesbià. També atrau la reflexió sobre la seva obra escrita, on no té por d’esmenar-se a si mateixa o aprofundir en àmbits que en el seu dia va passar per alt. 

A nivell de redacció, Ahmed segueix fent gal·la d’un estil detallista, molt centrat en el significat de cada paraula i que analitza i re-analitza un mateix fet des de tantes perspectives com sigui possible. Això fa que a vegades la lectura s’encalli en una successió de divagacions. Ahmed, però, és d’aquelles autores a qui se li concedeix la llicència perquè tard o d’hora deixarà anar una idea que canviarà la forma en què veus i experimentes qualsevol cosa. Sigui en base als grans paradigmes que defineixen la seva obra filosòfica, sigui en base a l’explicació que fa d’allò que sents davant de fets quotidians. Més que entrellaçar l’anècdota amb la categoria, Ahmed dota de significat l’anècdota amb la categoria, i mostra que la categoria no pot existir sense una successió d’anècdotes. Encara que, a vegades, la lectora no pugui evitar pensar que el que diu en tres pàgines ho pot exposar en una.