A tots ens va impressionar veure l’Amalia Zimmermann – o Amalia Ferraté Zeta – a l’acte d’homenatge al seu pare, Joan Ferraté, a la Universitat de Girona. És una senyora nascuda a Canadà però educada a Anglaterra, d’una elegància estranya, que viu a Torroella de Montgrí i s’ha encarregat de guardar i cuidar els dotze mil volums que té la biblioteca del poeta, crític, traductor i teòric Joan Ferraté.

“M’emociona veure’m aquí entre tanta gent que sap tantes coses del meu pare – deia l’Amalia, en anglès – perquè jo puc comptar amb els dits de les mans i els peus les vegades que vaig dinar amb ell”. La seva filla explicava que l’havia conegut a través dels seus llibres. I sembla que aquesta és la manera que a Ferraté li interessava ser recordat. 

Ho explica Jordi Cornudella, marmessor i amic de Ferraté, al magnífic programa Ciutat Maragda dedicat a la seva figura. “Si l’haguéssim de definir en un sol dels seus aspectes que serveixi per entendre’l com a persona i com a escriptor, hauríem de dir que abans que cap altra cosa era un lector”, diu Cornudella. El que definia Ferraté era la seva relació amb la literatura dels altres, més que no pas la seva relació amb la literatura pròpia.

És el que explica que es prengués amb una seriositat rigorosa la seva feina de teòric, i que el seu paper com a poeta quedés sempre en segon pla. També explica la seva devoció per traduir, que era per a ell un mitjà ideal per viure a través de les obres dels altres fent-ne una de pròpia ­– era una forma completa de ser ell mateix, de fer-se seus els autors que traduïa.

Els últims anys de la seva vida, explica Cornudella, Ferraté tenia dubtes sobre què havia de fer amb els 12.000 llibres i els papers que els acompanyen – aquests que ara han acabat a la Universitat de Girona –. Ferraté hi anava donant tombs i un dia va trucar a Cornudella: “Escolta, que tinc uns milionets balders allí al Canadà i he pensat que amb aquests diners em podria comprar una caseta al teu poble, amb jardí, i posar-hi allà els llibres. I aleshores quan em mori em cremeu i enterreu les cendres al jardí. I així quan aneu a casa a mirar els llibres jo aniré ensumant i una mica allò ja m’arribarà”.

Cornudella explica que la idea ferrateriana és, en realitat, un poema de Kavafis, que ell mateix va traduir; que es titula ‘Tomba de Lísias, Gramàtic’, i que diu: 

“Ben a la vora (a la mà dreta, entrant) de la biblioteca
de Berit, hem enterrat el savi Lísias,
gramàtic. L’indret és escaient a meravella.
L’hem col·locat prop de les coses de què potser es recorda
també allí –notes, textos, comentaris,
variants i, en fascicles, gran replega de mots rars.
I així, igualment, de nosaltres serà vista i honrada,
la seva tomba, sempre que passarem a mirar llibres”.

Quan sortíem de l’acte li vaig preguntar a Jordi Amat si el que passava no era que aquest home era un reprimit, una idea que crec que estava gravada al cervell de tothom de tant repetir que Ferraté havia deixat molt de banda les seves experiències i havia viscut a través dels llibres.

Amat, en una excel·lent conferència, havia explicat que ell l’havia tractat quan ja era gran, i que només n’havia conegut la seva decadència – que havia vist un home amargat i trist. Un home malhumorat, però que de cap manera volia una nostàlgia mitificadora, aquella en la que confien tantíssims intel·lectuals quan es fan grans i estan insatisfets amb el balanç de la seva vida.

Potser Ferraté no volia mitificacions precisament perquè la seva posteritat la confiava més en els llibres que l’havien envoltat que no pas en els que ell mateix havia escrit. Potser per això es va cuidar tan zelosament de preservar i cuidar la seva biblioteca, perquè sabia era l’únic llegat a l’alçada de la seva vida.

Tots els amics, coneguts i deixebles que van parlar a l’acte d’homenatge van descriure Ferraté com un home fet de llibres, un home que havia fet passar la literatura – que entenia com una religió – per sobre de la pròpia vida. Ferraté va viure a través dels llibres, i va deixar l’experiència real en un segon pla. És un gest resignat i desenganyat, i potser per això no podia acabar la seva vida feliç. Ja ho va explicar molt bé Maurice Blanchot: “tal vegada la literatura està feta per decebre, ja que no sap satisfer el que ella mateixa es proposa”.