A principis dels anys noranta l'escriptor andorrà Albert Villaró (La Seu d'Urgell, 1964) exercia d'arxiver a la capital de l'Alt Urgell. Un dia, mentre es trobava submergit entre lligalls, papers vells i pergamins històrics, va aparèixer a l'arxiu l'escriptor Joan Perucho, a qui admirava des que havia llegit Les històries naturals, que aquell dia havia de participar en una xerrada a l'Institut de la ciutat i volia remenar entre els papers del consolat a la recerca d'inspiració. En saber que el jove que menava l'arxiu –en aquell temps dalt d'una torre a la qual s'accedia per una escala de gat– acabava de publicar el seu primer llibre, La selva moral, va convidar-lo a casa seva i el va animar a continuar. Al seu darrer llibre, La companyia nòrdica (Columna), Villaró fa un pas més en la seva carrera literària, barrejant el seu profund coneixement de la història del Pirineu, les dots pel suspens, el seu mestratge narratiu i uns elements fantàstics que l'emparenten amb l'autor de Llibre de cavalleries, de qui enguany es commemora el centenari. De fet, la barreja de carlinades, assassinats misteriosos i fenomens paranormals segur que serien ben rebuts per l'escriptor i jutge vinculat a Albinyana.

El nostre Far West

La companyia nòrdica –títol que va seduir Villaró molts anys abans d'escriure el llibre, quan el va descobrir en un rètol comercial tot viatjant per Suècia–, s'inicia precisament a l'Arxiu de la Seu d'Urgell, on Villaró va rebre de la vídua d'un paleta i col·leccionista de tota mena d'andròmines els dietaris d'Ulrich von Wilamovitz, un militar prussià de l'antiga Silèsia (avui a Polònia) amb avantpassats catalans de la diàspora austriacista per part de mare. Un científic i violinista que, després de participar en un duel s'acaba enrolant a l'exèrcit carlí. A partir de la tècnica del manuscrit trobat, en aquest cas el dietari de Wilamovitz, construeix una novel·la que reivindica per a la ficció la força de les carlinades en un entorn especialment ferèstec com és el triangle format per Sant Joan de l'Erm-Gavarra i Organyà, poblat de llegendes fantàstiques, de dones d'aigua i altres mites fundacionals.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             

Un territori allunyat de les grans vies de comunicació, que el mateix Villaró descriu en una encertada comparació, com el "Far West català". I si la llegenda del salvatge oest està poblada de personatges singulars, entre fugitius, aventures, somiadors  i derrotats, l'escriptor envia un grup impagable format pel carlí Wilamovitz, el metge liberal Osinalde, el savi –i boig– Cebrià,  monjo exclaustrat de Montserrat  –que comparteix nom amb un altre monjo monserratí, Cebrià Barruat, vinculat estretament a Andorra–, la intrèpida corresponsal del Pennsylvania Enquire Mary Eyre, guiats per la misteriosa Mina, a investigar l'any 1837 uns fets tràgics que van més enllà de la comprensió humana i dels límits d'un conflicte armat especialment violent i sanguinari. 

Les guerres carlines com a tema de novel·la

Perquè al costat d'aquest grup de personatges inoblidables, Villaró evoca un temps tan tràgic com atractiu literàriament, la Primera Guerra Carlina, amb personatges reals com el brigadier Bartomeu Porredon, conegut com El Ros d'Eroles, un dels capitostos legitimistes més destacats, nascut molt a prop d'on passen els fets i emparentat llunyanament amb l'escriptor, Fèlix von Lichnowsky, un noble i militar prussià enrolat voluntari a l'exèrcit carlí del qual va arribar a general, o el mateix Carles Maria Isidre, considerat pels seus partidaris com el legítim Carles V d'Espanya en una aparició estel·lar.

Si la llegenda del Far West també veu del trauma de la Guerra de Successió americana, Albert Villaró reinvidica per a la literatura les possibilitats d'un conflicte excessivament oblidat. Només darrerament l'esplèndida Els estranys, de Raül Garrigasait, –atenció a la picada d'ullet solsonenca inclosa a La companyia nòrdica– ha fet justícia al que Villaró descriu com "una lluita desesperada contra la modernitat, condemnada al fracàs". Perquè més enllà d'una abscripció dinàstica, del seu catolicisme retrògrad i la seva reivindicació foral, el carlisme –actiu políticament fins a la Transició– lluitava inutilment pel manteniment d'un model de vida que desapareixia, vinculat a la terra i a la tradició ancestral.

Denostat per la historiografia liberal i marcats per la seva implicació en els Guerra Civil al costat del bàndol franquista, el carlisme va ser un moviment polític sempre disposat a armar-se i pujar a les muntanyes que va destil·lar una fidelitat químicament pura, una lleialtat a la lleialtat, com la va descriure Eugeni d'Ors, transmesa de pares a fills, protagonistes d'una epopeia romàntica en defensa d'una causa perduda com és la lluita contra el progrés. Una lluita inútil de la qual eren plenament conscients els mateixos carlins, que va tenir moments d'especial truculència –a Coll de Nargó, prop dels escenaris de la novel·la encara ressona la mort del comte d'Espanya–, i que per les seves contradiccions –l'any 1907 es van unir a Solidaritat Catalana amb catalanistes i republicans i als 70 es va decantar pel socialisme autogestionari i el reconeixement de l'autodeterminació– i esperit anacrònic hauria de ser especialment atractiva per la literatura catalana, orfe de carlins des dels temps de Marian Vayreda. Villaró ha obert una mica és el camí amb una novel·la que permet un inacabable grapat de capes de lectura: els límits de la raó, la relació entre la ciència i la fe, el xoc entre modernitat i tradició o la relació de l'home amb la natura.

De moment, per a l'escriptor andorrà La companyia nòrdica suposa l'inici d'un esplèndid camí de maduresa i que ha de marcar una fita en el seu "inclassificable i polièdric corpus literari" –tal com el descriu amb la ironia marca de la casa– i que fins ara ha pivotat sobre l'Andorra actual, de la mà del policia Andreu Boix (protagonista de Blau de Prússia, Premi Carlemany, L'escala del dolor i La bíblia andorrana, Premi Prudenci Bertrana), la novel·la negra rural de tall sarcàstic, pròpia de les seves primeres novel·les, Les ànimes sordes i Obaga, i la ucronia històrica, encetada amb Els ambaixadors, Premi Josep Pla, i la seva seqüela, El sindicat de l'oblit

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat