“Què fas al balcó? Baixa!” exclama una veïna indignada mentre apareixen les imatges d’una manifestació de veïns al barri de la Barceloneta. El seu fill i la seva germana s’han vist obligats a traslladar-se a altres barris per l’augment del lloguer i, davant la impotència, no veu altra alternativa que sortir al carrer. “Cuidado, cuidado…” repeteix la Mai amb el seu carret de la compra mentre torna de la peixetaria i intenta obrir-se pas enmig de l’aglomeració de turistes al Mercat de la Boqueria. “Esto es un hotel. Verá que la entrada es la de un hotel” repeteix Jordi Papell a una banda del telèfon mentre encarrega menjar a domicili. En el seu cas, no disposa de bústia ni de les característiques pròpies d’una escala de veïns perquè, un bon dia, el seu propietari va decidir impunement convertir l’edifici on viu en un hotel. En una altra zona, prop del Palau de la Música, la Carolina asseguda al sofà del seu minúscul apartament duu a terme la tasca gairebé impossible de trobar un pis més ampli i lluminós a un preu assequible. Treballa d’editora des de casa i la seva vista ha empitjorat a causa de les precàries condicions en què viu. Mentrestant, a fora, un músic de carrer acaba de rematar la identitat que queda de la ciutat mentre, amb el seu acordió, toca el tango argentí Por una cabeza per animar els turistes.

Aquesta setmana és el torn de la segona sessió de Cinema Lliure a la Biblioteca al barri del Guinardó. Avui una quarantena de persones omplen la sala d’actes de la biblioteca Mercè Rodoreda per a veure el documental City for Sale. Es tracta d’un projecte humil a nivell financer que es va iniciar el 2016 quan la jove directora Laura Álvarez volia denunciar les conseqüències del turisme de masses a Barcelona. “Hem tractat amb històries humanes que ens han afectat molt” comenta la periodista en un vídeo previ a la projecció. De fet, el documental repassa a través del seguiment de quatre famílies de Barcelona les conseqüències de la gentrificació i la turistificació a la ciutat. Una problemàtica que posa de manifest dades tan preocupants com la detecció de 51 casos d’assetjament immobiliari a Barcelona durant el 2017 o que, en un determinat moment, la ciutat disposava de més llits per turista que per ciutadà. Tot això, enmig d’un context polític que, si per una banda començava per estudiar les possibilitats del turisme sostenible i responsable, per l’altra, no deixava de vendre la marca Barcelona com a destí barat de borratxera. Mariano Rajoy deia en aquells moments “El turismo es fuente de riqueza y atacarlo es un sinsentido”. 

City for sale

Si bé el documental mostra la situació de Barcelona durant l’any 2018 amb casos tan desesperants com el de la Mai, una veïna de la Barceloneta que es medicava amb analgèsics per a poder dormir mentre lluitava contra el seu cas de mobbing, més enllà de les pantalles i dos anys més tard, la preocupació segueix vigent. “No ens espantis. Què podem fer per revertir tota aquesta situació?” Pregunta una veïna realment angoixada durant el col·loqui posterior a la projecció.

City for Sale

Avui la sala s’ha omplert de joves i grans. En Pau, un representant de la Xarxa d’Habitatge d’Horta-Guinardó mostra un mapa de l’increment del preu dels lloguers en relació a la renda per càpita –els barris més pobres són els més afectats–. La resposta no és senzilla. Ens trobem davant la inoperativitat de certes institucions. Davant el monopoli del capitalisme, que busca el benefici immediat. Davant una gentrificació que fa desaparèixer tot el teixit comercial i veïnal i que provoca que ens deixem de conèixer entre nosaltres, que la xarxa es trenqui i que certs casos quedin invisibilitzats. I, evidentment, trasllats de veïns a altres barris o, fins i tot, a altres ciutats. En Pau, doncs, comenta que la militància a sindicats, assemblees, oficines, xarxes, plataformes de barri és molt important. Hi són, i cal buscar-les. Es tracta d’apoderar la gent perquè no es trobi sola davant la denúncia de certes situacions. No es tracta d’anar en contra del turisme, sinó d’anar en contra de la creació de llocs treballs precaris. No es tracta de no voler mirar enfora, sinó de respectar, també, la rutina diària de la ciutat. I, si més no, començar a treballar i lluitar des de baix per una cosa que, com bé diu, ens pertany.