"Continuo creient que, malgrat els signes externs, l'hora de les decisions s'apropa. Treballar perquè arribi ben aviat és tan important ara com preparar l'equip que pugui dominar les circumstàncies" escrivia el 15 d'abril de 1960 Jaume Vicens Vives a l'última carta enviada a Josep Pla, poques setmanes abans que el càncer se l'endugués prematurament i que es recull al volum L'hora de les decisions. Cartes 1950-1960, que acaba de publicar Destino en un temps curull de novetats planianes.

Jaume Vicens Vives Josep Pla

Josep Pla i Jaume Vicens Vives.

Els anhels i desil·lusions de la dècada dels cinquanta, a través d'una correspondència

La darrera carta de Vicens era el colofó a 10 anys de contacte epistolar intens -i un munt de trobades personals apuntes a les cartes- entre aquell renovador de la historiografia catalana, editor influent i seductor mestre d'un estol d'historiadors, antiga jove promesa de la Universitat republicana, incitador de la jove burgesia, amb bons contactes amb el món oficial de l'Opus Dei i esperança dels sectors catalanistes oposats al franquisme i l'escriptor de Palafrugell, editat per Guillem Mollà. Potser aquella certesa que s'acostava l'hora de posar-se en marxa era fruit del proverbial optimisme de Vicens, que com recorda Joaquim Nadal al pròleg cada any entrava per Nadal o per Fires de Sant Narcís a casa del seu amic Santiago Sobrequés -futur sogre de Nadal- sempre ho feia assegurant que el franquisme estava a les últimes. O potser ingenuïtat de qui, no obstant això, Pla escriuria, anys més tard, que era "un oportunista sistemàtic i complet" fascinat per la popularitat. Fos com fos, entre peticions d'ajuda amb la censura que es tenallava sobre els seus originals, per part de Pla -que pensava fins i tot a exiliar-se!-, i de ressenyes i articles sobre els seus llibres i propostes editorials per part de Vicens, s'hi pot resseguir el fil roig d'una conspiració, on hi entren i surten d'altres personatges com Manuel Ortínez i els cotoners, els editors Josep Vergés i Josep Maria Cruzet, el xòfer i home per a tot de Pla Josep Quintà o el mateix president Josep Tarradellas. Una correspondència que, a parer de Nadal, "és un aparador on s'exposen els anhels i les desil·lusions polítiques de la dècada dels cinquanta".

De generacions i trajectòries ben diferents, el palafrugellenc Pla i el gironí Vicens s'havien conegut a redós de la revista Destino, on Pla era la ploma més destacada, a la dècada dels 40. Vicens, que havia decidit a l'últim moment no marxar a l'exili, intentava guanyar-se el favor del nou règim amb articles de geopolítica i història agradosos a les noves autoritats per superar les previsibles depuracions i reprendre la seva carrera acadèmica. Al final de la seva curta vida, l'historiador no s'estaria de recordar a l'editor del setmanari aquells vint anys "canonejant falangins, alemanys i feixistes de tota mena". Una idea que lligava amb el consell que, segons explicaria molts anys després Vergés, Vicens hauria donat a ell i Pla aquell mateix any 1940: "Hem de lluitar pel liberalisme, per una catalanitat sense límits i el retorn a formes democràtiques de convivència". Encara que això pugui ser un mer exercici d'emblanquiment retrospectiu que els fets -i els escrits- desmentirien, almenys a la darrera dècada l'activitat conspiradora, l'evolució política del catedràtic gironí seria cada vegada més diàfana, malgrat els recels d'alguns dels sectors més intransigents -els mateixos que no perdonarien el passat de Pla. L'abast de la seva influència aniria des de Montserrat fins al jove Pujol i els seus companys del Grup Torres i Bages, dels júniors de la burgesia que formaven part el Club Comodín -als quals Vicens impulsaria a crear el Cercle d'Economia- a resistents com Josep Benet i Maurici Serrahima, que compartien tertúlia al seu pis del carrer Santaló. A més, no podem oblidar que l'historiador va ser un dels caps de pont, amb tots els recels i cauteles possibles, dels intents de diàleg entre Catalunya i Espanya, on calia comptar figures provinents de la intel·lectualitat franquista, com Dionisio Ridruejo, Rafael Calvo Serer o Florentino Pérez Embig.

El mateix autor de Notícia de Catalunya mostra diàfanament la seva voluntat d'esdevenir un actiu en aquella política de 'redreç' -una paraula clau per Vicens, al voltant del qual planteja fundar l'Aliança pel Redreç de Catalunya- quan escriu en una carta a Pla -de qui gràcies al darrer volum inèdit, Fer-se totes les il·lusions possibles, sabem quin era el seu pensament íntim sobre un règim pel qual havia treballat almenys durant la Guerra Civil i els primers mesos de postguerra-, del dia de Sant Esteve de 1952, quan diu "No tinc cap mena d'ambició, més que la de servir el meu país en tot quant pugui apartar-lo de les torbacions revolucionàries i endegar-lo pel camí de la intel·ligència. Si surto dels meus arxius, llibres i redós familiar serà, simplement, perquè ja és l'hora de tornar a lloc les coses essencials, somogudes per la guerra i que cal novament apuntalar".

780 0008 5842865 7876e919e69cf9c73eb4b3646bd121ab

Jaume Vicens Vives, Josep Pla i la mare d'aquest, Maria Casadevall, i la dona i la filla de Vicens, Roser Rahola i Roser Vicens.

El senyor Albert, una revel·lació trobada a l'exili

Pla i Vicens discuteixen al llarg de la seva correspondència sobre la qüestió monàrquica -un tema candent entre els cercles antifranquistes moderats i els exiliats més pragmàtics-, fins al punt que el segon proposa a l'escriptor l'elaboració d'una biografia del darrer rei de la casa borbònica en clara sintonia amb els aires restauradors que semblaven bufar. Es tractaria d'un llibre "on es presentin els esdeveniments del regnat d'Alfons XIII i es fes una apologia discretíssima d'alguns dels seus actes, s'ometessin les seves imbecil·litats i se l'atocinés, de tant en tant", que Pla no va arribar a escriure mai. En paral·lel a l'intercanvi de punts de vista sobre el possible retorn de la monarquia -"una manera de passar l'istiu fent que als cafès i a les tertúlies d'estiueig les senyores discuteixin si serà el fill o el pare" segons Pla, que en la mateixa carta no s'estava de considerar un discurs de Carrero Blanco "una memez quintaesenciada"- els dos còmplices no perdien de vista l'exili republicà. Pla, per exemple, comentaria a Vicens el respecte que li tenien el doctor Trueta i els exiliats a Anglaterra, impulsaria al seu amic a participar des de l'interior en la campanya per la concessió a Pau Casals del Premi Nobel de la Pau i ponderaria fins a extrems que ens poden resultar sorprenents la gran vàlua humana, artística o científica dels exiliats com els mateixos Trueta i Casals, l'actriu Margarida Xirgu, l'arquitecte Josep Lluís Sert, els doctors Pi i Sunyer i Trias i Pujol o el poeta Josep Carner.

Però, si hi ha un exiliat amb qui tant Vicens com Pla van mantenir un estret contacte va ser Josep Tarradellas. El primer l'havia conegut a través del seu cunyat, Frederic Rahola, estret col·laborador del polític republicà durant la guerra i una vegada retornat, conseller al seu govern. El segon hi va mantenir un estret contacte a través de l'empresari i financer Manuel Ortínez, que impulsaria el finançament del president exiliat per part dels cotoners. Especialment significatiu d'aquesta relació entre els tres personatges és l'anomenat "Informe Pla sobre Josep Tarradellas", reproduït en els apèndixs del llibre, en què l'escriptor fa una anàlisi detallada del pensament i l'estratègia de qui anomena com a Sr. Albert, a qui presenta com un conservador -"d'un conservadorisme molt superior al que jo defenso"- fermament i explícitament anticomunista però disposat, en canvi, a l'acord amb la CNT, molt crític amb el passat republicà i, en general, amb els exiliats i partidari de "fer un contracte amb l'Estat espanyol" basat "en donar la manor quantitat de molèsties als castellans, és a dir, sense fer el menor esforç per a lograr que el País Basc i Galícia segueixin la mateixa línia".

Per a Pla, "El Sr. Albert és un home molt curiós. Si fos un polític de qualsevol altre país de l’Europa occidental, seria un polític com tants n’hi ha. La singularitat del cas prové del fet que el Sr. Albert veu les coses no com un polític exiliat, ni tan sols com un polític d’oposició; veu les coses permanentment com un home de govern com un polític a les ordres de la continuació de la societat. Ens repetí moltes vegades que, si ell algun dia governava, no destruirà res que, havent estat implantat per Franco, sigui positiu per al país i l’estabilització general. Unes semblants declaracions per part d’un polític que porta gairebé un quart de segle d’exili, que ha sofert set detencions (algunes de les quals fetes per la Gestapo en contacte amb la policia franquista) jo no les havia sentides mai”. I referma: “Vaig anar a la conversació amb el Sr. Albert convençut que em trobaria amb un polític habitual de l’Esquerra, malejat, a més a més, per l’exili. Em vaig equivocar. Vaig trobar-me amb un polític com pocs n’he conegut en la història que hem viscut: un home clar, coherent, bon observador, sense brillantina, caut, astut, intel·ligent, prudent i valent, format per una navegació difícil i llarga”. 

Josep i Alfons Quintà, Jaume Vicens Vives i Josep Pla

Alfons Quintà i el seu pare, Josep, l'historiador Jaume Vicens Vives i els seus fills i l'escriptor Josep Pla, a Roses, l'any 1953.

El primer xantatge del noi Quintà

El 19 de desembre de 2016 la policia descobria a casa seva el cadàver de la doctora Victòria Bertran. L'havia assassinada el seu company, el periodista Alfons Quintà Sadurní, que posteriorment s'hauria suïcidat. Quintà, fill de Josep Quintà, el 'chevalieur servant' de Pla, titllat de vago i abúlic per Vicens, qui augurava futurs disgustos a la seva darrera carta a Pla, llicenciat en dret, jutge, oficial de la Marina Mercant, ho havia estat tot en el periodisme. Presentador de programes en català a Ràdio Barcelona, delegat d'El País a Catalunya, des d'on va atiar la campanya contra Pujol pel cas Banca Catalunya, que, paradoxalment, el nomenaria director general del Projecte d'Empresa Pública de Producció i Emissió de Televisió de Catalunya, director d'El Observador -impulsat per Lluís Prenafeta-, columnista de l'Avui, El Debat i el Diari de Girona, on fins poc abans de morir escrivia articles incendiaris que feien les delícies d'alguns polítics, avui potser avergonyits després del lamentable final del periodista com a criminal.

Durant molt de temps es va especular amb el fet que Quintà, del qui es recorden històries absolutament delirants, fos l'exemple més clar del periodisme de xantatge i de dossier, mètode que hauria fet servir per prosperar en la seva metèorica carrera. Aquesta línia d'interpretació vindria ara avalada per un document sensacional aportat a l'apèndix del llibre i relacionat amb la relació entre Pla i Tarradellas, i que vindria a demostrar que l'escriptor va ser la primera víctima d'Alfons Quintà, que amb 17 anys utilitzava la informació compromesa sobre l'escriptor per aconseguir el passaport i el carnet de conduir que el seu pare li negava: "Si abans del 30 d'aquest mes d'abril el meu pare no ha accedit incondicionalment i no ha signat les dues autoritzacions abans mencionades, i tinguent en compte que si no ho fes fora completament il·lògic i que l'única explicació que li podria donar és que es tracta d'una venjança personal, jo em veuria amb la necessitat de comunicar a n'en senyor Joan Vicens Creix, Inspector Jefe de la Brigada Político Social de Barcelona, amb qui tinc relació, tot el sé sobre vostè i els altres membres de "l'equip". [...] Aprofito per recordar-li que és un delicte greu trobar-se a l'estranger amb senyors com En Josep Tarradellas i En Serra i Moret, i d'una d'aquestes trobades en tinc constància fotogràfica".

Josep Pla   Hermós Fundació Josep Pla
Avançament editorial

'Josep Pla: Sis amics i una amant'

Xavier Febrés
Gaziel Pla
Novetat editorial

Pla i Gaziel: cartes creuades entre dos homenots

Joan Safont Plumed